dilluns, 1 de maig del 2017

Autonomia de gestió? Consells de govern? Gerents?...


Les diferents mesures que es van prenent des del departament de Salut posen en evidència el poc respecte a la funció gerencial. Exercir les responsabilitats d’una gerència sense autonomia de gestió, equival a convertir-se en un simple administratiu amb galons, que es limita a administrar el dia a dia en funció de les ordres que rep.

El òrgans de governança del centres de la Generalitat perden tota capacitat decisòria i passen a jugar un paper de meres comparses d’allò que decideixin el comissari polític i el braç armat de la Intervenció.    



La Funció Gerencial
Sembla que els responsables actuals del departament de Salut no creuen en l’autonomia de gestió, que no vol dir fer allò que et dona la gana sinó allò que ha estat debatut i aprovat per l’òrgan de govern de la institució. Des d’una perspectiva empresarial un gerent té una doble responsabilitat: d’una banda li cal impulsar aquelles accions que l’òrgan de govern aprova, i de l’altre ha de proposar a l’òrgan de govern aquells projectes que ell considera estratègics per a l’empresa en el curt, mig i llarg termini. Quan des de l’administració es prenen mesures per “controlar” als òrgans de govern i als gerents, el que en realitat s’està fent és manifestar una total desconfiança vers l’autonomia de gestió i la funció gerencial. La pregunta és, d’on deriva aquesta desconfiança?

Una resposta a aquest interrogant la podríem trobar en el reconeixement implícit per part de l’autoritat sanitària de la seva pròpia incapacitat de convèncer amb els seus plantejaments i fins i tot de no creure en la bondat dels mateixos. Quan es governa una estructura tan tecnificada com és la sanitat, en la que el potencial del coneixement és tan enorme, intentar imposar en lloc de convèncer és un error imperdonable. Però és que avui en dia, imposar no és la solució ni tan sols en aquelles activitats en les que el coneixement intel·lectual no és massa elevat. Avui, ens agradi o no, les relacions professionals modernes es basen molt més en el convenciment i la capacitat de diàleg que no pas en les imposicions. Dialogar, escoltar, consensuar, són verbs que l’administració sanitària actual no sap conjugar.

I malauradament ens trobem amb un departament de Salut que tenint tota la potestat legal de prendre mesures no té “l’auctoritas” que es requereix per poder convèncer. “L’auctoritas” és conseqüència del reconeixement i legitimació social del saber d’un conjunt de persones. La “Potestas” deriva del reconeixement d’un poder legal d’un conjunt de persones per fer complir les lleis. Per tant, davant la manca d’aquesta autoritat per convèncer a les persones, el departament de Salut utilitza la potestat legal que sens dubte té, per imposar els seus plantejaments. I per poder-los imposar sense excessiva contestació necessita eliminar l’autonomia de gestió, eliminar la capacitat decisòria dels òrgans de govern de les institucions, i... posar gerents mesells que compleixin amb disciplina quasi militar allò que se’ls imposa des de “la autoridad competente”.

Hi ha exemples que palesen aquesta línia d’actuació del departament de Salut. D’una banda dues mesures que contemplen la Llei de pressupostos del 2017, i la Llei de mesures econòmiques i financeres que l’acompanyen. Una d’aquestes mesures implica que les empreses públiques i consorcis (EPiC) hauran de dotar-se d’una estructura de control que depenent de la Intervenció de la Generalitat, haurà de controlar tot allò que tingui relació amb l’execució del pressupost de les EPiC. L’altre mesura de caràcter molt més polític implica que des del departament de Governació es posarà un “comissari polític” a les EPiC per controlar tot allò que es plantegi a nivell del màxim òrgan de govern de la institució. Són doncs dues mesures que ataquen directament la línia de flotació de l’autonomia de gestió i la governança de les EPiC.

Però la clara tendència regressiva que segueix el departament de Salut no acaba aquí. La recent aprovació de “l’avant projecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics”, fulmina l’autonomia de gestió de les EPiC a l’establir en la cooperació institucional vertical els encàrrecs de gestió d’obligat compliment en quant a preu, quantitat i manera de dur a terme l’encàrrec rebut.

Per reblar el clau, i veure clarament cap a on anem, hi ha encara un altre element a considerar. Per assolir els seus objectius de “dominar” el sector sense contestacions cal que els gerents siguin del tot mesells i obedients a les ordres que se’ls doni. També hi ha exemples en aquesta línia que mostren el camí que s’està seguint. D’una banda el ja conegut cas de la gerència de l’ICS, que ha portat a la Institució a un dels seus períodes més pobres en quant a capacitat de gestió. Un altre exemple en la mateixa línia seria el cessament de la cúpula directiva de l’IDI. Tres professionals amb un molt bon currículum de gestió, una gran experiència acumulada, i una formació específica en gestió varen ser apartats dels seus càrrecs. Han estat substituïts per un nou gerent que té “zero” experiència en gestió de centres sanitaris.


El més trist de tot plegat és que el final d’aquesta manera de fer, si algú no hi posa remei, és la progressiva pèrdua d'eficiència d’un sistema sanitari que sempre s’havia distingit per intentar fer de l’eficiència un dels valors del model. En lloc de tenir gerents, anem cap a un model en el que els gerents seran substituïts per mers administratius amb galons i sou de general, però amb poders de “cabo furriel”.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada