A l’Hospital de Mataró no li acaben de sortir els números

A la pèrdua econòmica de l’any passat cal afegir-hi els quatre milions de dèficit que sembla que ha assolit durant el 2107.

Si es volen solucions efectives, cal que els polítics acceptin que no es poden tenir hospitals que ho facin tot a tot arreu. La cartera de serveis d’un hospital no pot ser infinita, i cal adaptar-la a les possibilitats reals del país. Els hospitals d’alta complexitat són hospitals de país, en cap cas hospitals d’una comarca per molt important que aquesta sigui.

A l’octubre del 2015 la Generalitat de Catalunya va deixar en suspens l’autonomia de gestió de l’Hospital de Mataró a conseqüència del dèficit registrat a l’exercici del 2014, que es va tancar amb unes pèrdues properes als 2,3 milions d’€. Aquella situació va comportar que la direcció del centre presentés un Pla de viabilitat per redreçar els desajustos del centre, i aquest Pla es va configurar al voltant d’incrementar l’activitat contractada per part del CatSalut, com a eix bàsic de les actuacions a realitzar, juntament amb el trasllat de 40 llits sociosanitaris de l’Hospital Sant Jaume a l’Hospital de Mataró i altres actuacions menors.  

El resultat de tot plegat és que l’Hospital de Mataró tancarà l’exercici del 2017 amb un dèficit situat al voltant dels 4 milions d’€ que és el doble del que presentava ara fa tot just 3 anys. El Pla de Viabilitat aprovat l’any 2015, contemplava que aquest anys 2017 el dèficit es reduiria fins a 183.000 €, previsió negativa que s’ha multiplicat per 20. Sembla que el motiu principal d’aquest fracàs del Pla de viabilitat és l’aplicació d’una sentència judicial respecte als conceptes que cal incloure en la paga de vacances i altres qüestions relacionades també amb temes salarials. Pel que sembla, la direcció del centre i el CatSalut estarien ja estudiant les modificacions del Pla de reequilibri per tal de redreçar la situació.

Em permetran que estableixi un paral·lelisme entre la situació de Mataró i la de Reus. En ambdós centres s’han elaborat plans de viabilitat i de reestructuració, i en els dos centres aquesta plans han resultat autèntiques entelèquies atès que en cap dels dos llocs s’han aconseguit els resultats perseguits. En el cas de Reus, la “sortida” ha estat constituir un consorci (que es troba paralitzat per obra i gràcia del 155), que hauria de resoldre tots els mals, però en el cas de Mataró no es pot triar la mateixa sortida perquè l’Hospital de Mataró ja ho és un consorci.

Tanmateix, i abans de triar sortides, el que caldria seria analitzar les causes que han portat als Hospitals de Reus i Mataró a la situació en que es troben, i a partir d’aquí implementar solucions valentes encara que políticament, alguns alcaldes s’hi oposin. Les solucions de Reus i Mataró estarien a l’abast d’un bon gestor si amb aquest se li deixessin les mans lliures per tal d’adaptar la cartera de serveis d’un hospital a les característiques i necessitats de la població a la que ha de donar serveis, tenint en compte que no es pot pretendre des d’un hospital comarcal tenir un nivell de resolució del 100% de tota la casuística que es pot donar en la seva població de referència. Aquesta adaptació de la cartera de serveis a un conjunt de prestacions consensuades amb el CatSalut, tindria a més, altres efectes col·laterals positius. I entre ells, un dels problemes que s’ha volgut obviar tant a Reus com a Mataró, i que permetria reajustar les plantilles com a conseqüència de reduir de la cartera de serveis aquelles prestacions costoses, que requereixen inversions i capital humà, però que requereixen també un volum anual d’activitat que és molt difícil que s’assoleixi des d’un hospital comarcal. I quan em refereixo a un hospital comarcal no és la meva intenció menystenir la importància dels dos hospitals dels que estem parlant, sinó que només intento fer palès que no són hospitals de país, i que per tant no ho han de poder fer tot. El que sí que hauria de preocupar als alcaldes, no és si el seu és un hospital comarcal o no, sinó que aquelles prestacions sanitàries que es decideixi que puguin fer, les facin bé.

Per tant, els plans de viabilitat d’aquests dos hospitals són ben senzills de fer: es tracta d’eliminar tot el terciarisme que no arriba a un determinat nivell d’activitat anual, suprimir els serveis assistencials corresponents, i reduir les plantilles en funció del punt  anterior. Davant d’això algú es preguntarà com pot ser que sent tan senzill no es faci? I la resposta és molt clara: la política... la mala política, afegiria jo...