dissabte, 19 d’agost de 2017

Brutal atemptat a Barcelona


17-agost, una data terrible que perdurarà en la memòria dels catalans.



Barcelona i Catalunya es recuperen mica en mica de l’estat de xoc.



 Extraordinària resposta del Sistema d’Emergències Mèdiques i dels hospitals catalans.



És un bon moment per que tots aquells que utilitzen demagògicament el sistema sanitari, callin per sempre més.



També els mossos d’esquadra sovint criticats pels mateixos que maldiuen del sistema sanitari han tingut una actuació brillant que mereix l’aplaudiment unànime de la societat catalana




Orgullosos de Barcelona, orgullosos de Catalunya, orgullosos del sistema sanitari





NO TINC POR !!!  

 


Descansin en pau les víctimes d'aquesta salvatjada 





Onada de solidaritat ciutadana: cues per donar sang als hospitals barcelonins






Metges, infermeres i altres professionals s'aboquen en l'atenció als ferits a l'atemptat









Els taxistes de Barcelona col·laboren evacuant gratuitament turistes de la zona afectada per l'atemptat







Els mossos d'esquadra i la guàrdia urbana reben aplaudiments espontanis per part dels ciutadans





Els hotelers de Barcelona també mostre la seva solidaritat amb els turistes






També el CatSalut ha facilitat informació dels ferits a l'atemptat d'una manera fluida, puntual i clara  























dijous, 17 d’agost de 2017

Els inconvenients de les revisions lineals de salaris i tarifes


La revisió lineal dels salaris perpetua les injustícies del sistema retributiu de la sanitat pública catalana.


Un sistema de pagament que no tingui en compte la qualitat de la feina feta podria ser equiparable a una utilització poc ètica del diner públic. Pagar per un mal producte el mateix preu que per un bon producte no és propi d’un sistema de pagament mínimament coherent.



Fa ja algunes setmanes que vàrem comentar al blog que el CatSalut havia decidit apujar les tarifes d’aquest any 2017 un 0,63%, però amb una dedicació finalista com era la d’incrementar els salaris dels treballadors un 1% per a tothom. Avui voldria reflexionar al voltant de com els increments lineals, tant de salaris com de tarifes, amaguen disfuncions no desitjables.

Començant pels salaris, hem de convenir que el salari hauria d’estar en relació al grau de responsabilitat que un treballador assumeix en el si d’una organització. Per tant, seria lògic que a més responsabilitat major salari. En aquests supòsits res a dir respecte als increments lineals atès que la seva aplicació no modificaria la relació entre els diferents nivells de responsabilitat. Ara bé, al sector sanitari català el salari mesura el grau de responsabilitat assumida pels treballadors? Decididament no; és ben sabut que en el nostre sistema sanitari públic els salaris de metges i infermeres estan per sota del que correspondria a la responsabilitat que uns i altres assumeixen, i en sentit contrari, hi ha categories laborals amb salaris superiors als que percebrien exercint la mateixa responsabilitat en sectors diferents al sanitari. La raó d’aquest des-ajustament del sector cal cercar-la en la història de la negociació col·lectiva que sempre va prioritzar els salaris de les categories professionals més baixes en detriment dels salaris de metges i infermeres. Segurament, aquesta és també una de les raons, no la única, de l’aparició en l’àmbit social de sindicats específics dels col·lectius de metges (Metges de Catalunya) i infermeres (SATSE) amb el clar objectiu d’intentar els seus interessos que altres sindicats no defensaven.

Sent aquesta la situació real, què passa quan s’aplica un increment salarial lineal? Doncs que es perllonga en el temps la situació injusta i es converteix en normal un desequilibri salarial que no està justificat en funció de les responsabilitats assumides pels treballadors. I les conseqüències de tot plegat són ben conegudes, creant desinterès i passotisme i una manca de sentiment de pertinença en els col·lectius maltractats, i el que és pitjor, fomenta la sortida del país de molts professionals molt ben formats, en busca d’una millor retribució de la responsabilitat que assumeixen en el seu dia a dia. Tots sabem que metges i infermeres han emigrat a Gran Bretanya per posar un exemple, però ho han fet les auxiliars de clínica, els zeladors o els de manteniment? Per tant, alguna cosa passa a banda del sense sentit que significa formar a bons professionals que se’n van a treballar a un altre país.

Els increments retributius lineals en el sector sanitari català són per tant un element que perpetua les injustícies. Aquí s’opta pel cafè per a tothom, sense voler entrar en l’anàlisi del valor aportat per cada treballador al “producte salut”, fet que afavoreix a aquells que menys valor aporten a la feina col·lectiva i perjudica notablement als que assumeixen responsabilitats.

Però què passa quan l’assignació lineal finalista de la tarifa es fa a les empreses del sector? Millor explicar-ho amb l’exemple de la pujada del 2017 de l’0,63% que s’hauria de transferir a un increment de la massa salarial de l’1%.

L’Administració calcula que en una situació ideal, quan la massa salarial té un determinat pes dintre de l’estructura de costos (al voltant del 65%) un 1% de massa salarial equival a un 0,63% de la tarifa. A partir d’aquí l’increment de tarifa tindrà un efecte nul en totes aquelles empreses sanitàries en les que el pes de la massa salarial sigui el que l’Administració ha calculat, és a dir, l’empresa transformarà l’increment de tarifa en un increment de l’1% dels sous i no li sobrarà, però tampoc li faltarà ni un Euro.

Què passarà a les organitzacions en les que la plantilla pesi més d’aquesta proporció establerta per l’administració? Doncs que amb l’increment de tarifa no en tindran prou per apujar a tothom l’1%. És el cas dels hospitals terciaris en els que el pes de la massa salarial pot arribar a superar fins i tot el 70% dels costos. En aquest cas, la pujada de l’1% dels salaris comportarà un dèficit a l’empresa malgrat l’increment de tarifes.

I que succeeix a les organitzacions més petites en les que el pes de la massa salarial està per sota de la xifra calculada per l’Administració? Doncs que l’empresa, una vegada aplicat l’1% d’increment als salaris, tindrà uns excedents perquè l’increment de tarifa cobreix amb escreix el cost de l’increment salarial. Es el cas dels hospitals de dimensions més reduïdes, i en particular dels sociosanitaris en els que el pes dels metges sobre la massa salarial és més aviat baixa.

A l’incrementar linealment les tarifes estem creant unes desigualtats que castiguen als centres amb un pes elevat de la seva massa salarial sobre el conjunt de les despeses, i beneficien a aquells que la seva massa salarial pesa menys dels previst en els seus càlculs per l’Administració. Com més “sanitaritzat” està un centre més se’l perjudica. Tot plegat comporta que aparèixin els “llestos” de la classe que es dediquen a “externalitzar” tots els serveis que poden per aconseguir unes masses salarials els més baixes possibles amb un detriment evident de la qualitat assistencial. I si a més les empreses a les que s’externalitzen els serveis pertanyen al mateix grup empresarial, i entre elles constitueixen el que s’anomena un grup d’IVA que permet compensar els IVA entre les empreses que formen el grup pels serveis que unes presten a les altres, doncs oli amb un llum. El guany és molt superior, i l’Administració ni se’n assabenta. 

Què fàcil és aplicar revisions (de sous o tarifes) amb caràcter lineal, i com al mateix temps es perpetuen diferències salarials injustes, o es genera negoci en uns i dèficits a uns altres. No; la linealitat no és la solució. El sistema sanitari, si vol ser eficient i sostenible, ha de caminar indefectiblement cap a la mesura de la productivitat per les revisions salarials, tant a nivell individual com dels equips, i cap el pagament selectiu per la feina ben feta, és a dir, pagant la qualitat de la feina realitzada per les empreses del SISCAT.  

dilluns, 14 d’agost de 2017

Els “lobbies”, els grups d’interès i els “conseguidors”


Hi ha grups d’interès que no responen exactament al que s’entén per a lobby.


Malauradament a casa nostra existeix un altre espècie amb una activitat que està en el límit del que és ètic. Es tracta del “conseguidor”, persona ben relacionada, amb molts i bons contactes en el món de la política, que ven les seves relacions a aquell que està disposat a pagar per tenir accés als nuclis de poder i de decisió.



Un lobby en sentit ampli és una organització que intenta influir sobre la classe política fent de pont entre els interessos dels seus clients i els centres de poder. Actuen sobre el poder legislatiu, l’executiu i també sobre l’administració. Habitualment cobren honoraris per la seva intervenció que consisteix a dissenyar i aplicar un full de ruta adequat a les aspiracions dels seus clients. Actuen en funció del problema que el client els planteja i decideixen a qui visitar, amb quina argumentació enfocar el problema i quin és l’objectiu que persegueixen. Aporten tota la informació possible a qui ha de prendre decisions o establir reglaments o elaborar lleis, i intenten que aquesta informació sigui prou esbiaixada per tal que les decisions afavoreixin els interessos dels seus clients. Per aconseguir la seva finalitat, és obvi que han de disposar d’una agenda molt àmplia de contactes, a tots els nivells de l’administració i del món de la política. Es dediquen amb exclusiva a aquesta activitat d’intermediació entre qui té un problema i qui el pot solucionar. Els “lobbies” professionals  s’esforcen per treballar dins d’un marc de transparència tot i que no sempre és així, sobre tot quan representen els interessos de grans multinacionals amb objectius a vegades amb una ètica discutible. Els “lobbies” gaudeixen d’una ben guanyada mala fama a conseqüència d’algunes pràctiques en les que l’interès general s’ha supeditat a determinats interessos empresarials. El preu que els ciutadans espanyols paguen per l’energia elèctrica podria ser un bon exemple d’aquestes pràctiques discutibles.

A Catalunya, la Llei de la Transparència ha obligat a crear un Registre de Grups d’Interès. S’entén com a grup d’interès a les persones físiques o jurídiques, i les organitzacions sense personalitat jurídica que es dediquen a influir directa o indirectament en l’elaboració de polítiques públiques, en l’elaboració de normatives, que defensen un interès propi o de tercers o d’un interès general. Aquesta definició inclouria també als “lobbies”, però d’una manera general va més enllà i es refereix també  a organitzacions que només pretenen defensar interessos corporatius, com per exemple seria el cas dels col·legis professionals, les associacions patronals, les associacions professioanls o altres organitzacions. Cal diferenciar clarament els “lobbies” d’aquests grups d’interès de defensa d’interessos corporatius, els quals no cobren honoraris per la defensa dels interessos dels seus associats davant de l’administració sinó que subsisteixen en base a les quotes que els seus afiliats abonen. Val a dir que un altre element diferenciador està en el fet que aquesta mena de grups d’interès, es dediquen a més a altres tasques com la formació continuada, la transferència de coneixement entre associats, etc.

A banda d’aquestes figures, a Catalunya i a l’Estat espanyol hi ha una altre classe de mitjancers entre empreses i administració, que són els anomenats “conseguidors”. Un “conseguidor” és una persona molt ben relacionada, que treballa sola, que probablement hauria ocupat càrrecs importants en l’aparell del govern, o ostenta una posició social important, i que habitualment ofereix a empresaris els seus contactes per aconseguir obrir portes i relacionar empresaris amb el poder polític. Sovint formen part dels consells d’administració d’empreses que els tenen en aquests càrrecs no pel seu coneixement dels negocis ni per les seves aportacions professionals, sinó per la seva capacitat d’accés a persones claus dels nuclis de poder administratiu i polític. Si els “lobbies” poden significar en alguns cassos un perill per a les pràctiques ètiques, els “conseguidors” són una autèntica amenaça per a la societat. Hi ha tot una sèrie de noms en la nòmina de “conseguidors” en aquests últims anys, i entre els més coneguts el Sr. Urdangarin. Tota la trama Gurtel de presumpta corrupció del PP està basada en l’actuació de “conseguidors” a l’igual que el cas Púnica que esquitxa al mateix partit amb Francisco Granados com a un dels presumptes “conseguidors”. També el cas Pretòria a Catalunya és un exemple amb el tristament famós “Luigi” com un dels seus presumptes “conseguidors”. Està clar que la distància entre “conseguidor” i corrupció és molt curta. Els exemples posats així ho palesen, i això que la llista podria ser molt més llarga.


Algú es pot preguntar a què ve aquesta entrada d’avui al blog, i la resposta és senzilla. Al sector sanitari català la figura del “conseguidor” malauradament també existeix. No abunda, però existeix. En conec algun cas... Tanmateix si ja de per sí és greu l'existència d'aquests "conseguidors" més greu és encara que hi hagi organitzacions disposades a contractar els seus serveis. Només la seva contractació ja expressa una clara voluntat de voler anar més enllà del que les lleis permeten... Els "conseguidors" són un subproducte d'altres èpoques que cal esperar que amb el temps acabin per desaparèixer.