dimarts, 12 d’abril del 2016

Allau de nomenaments al departament de Salut


A dit, i sovint sense una experiència mínima suficient


ERC ha imposat persones amb un nivell poc adequat per assumir determinades responsabilitats en el departament de Salut



La sanitat està transferida a Catalunya des de l’any 1981. En aquests 35 anys “d’autonomia sanitària” s’han produït a casa nostra diferents canvis de govern, tot i que el “color” polític només va canviar al 2003, va tornar a canviar al 2010, i l’any passat es va produir una situació que podríem denominar de canvi de color però només parcial, atès que en el govern català avui hi continua estant present una de les forces que ja hi era en la legislatura anterior.

Doncs bé, ha estat precisament en aquest any del canvi parcial de color quan s’ha produït el daltabaix directiu que mai abans s’havia produït en el departament de Salut. El departament ha passat a mans d’Esquerra Republicana, un partit sense experiència en la gestió sanitària, sense fons d’armari per nodrir de directius qualificats la sanitat i sense les idees massa clares pel que fa a les especificitats del model sanitari català com ho demostra el fet que els tres màxims responsables del Departament de Salut ni tan sols són militants d’ERC, tot i que algun d’ells fa temps que orbita al voltant d’Oriol Junqueras.

Es fa difícil entendre com en les negociacions per consolidar la candidatura unitària de Junts pel Sí, Convergència que sempre ha tingut una visió important de país, hagi acceptat deixar el departament de Salut en mans dels republicans, fet que equival a posar en mans inexpertes el 40% del pressupost de la Generalitat. Tot plegat ha tingut ja una primera conseqüència, que no és altre que la pràctica substitució de tots els  directius del departament de Salut. Es poden comptar amb els dits d’una ma els directius de l’etapa anterior que continuen avui exercint els seus càrrecs.

Quan un polític és nomenat màxim responsable d’un departament, és lògic que per assumir aquesta responsabilitat, es vulgui rodejar d’un equip de la seva confiança. Però l’envoltar-se de gent de confiança hauria de reduir-se als càrrecs més polítics amb una afectació pràcticament nul·la en aquells càrrecs considerats més tècnics.  Tanmateix quan algú promou canvis en un equip de treball, més enllà de la confiança, deu ser que vol millorar els resultats globals de l’equip, sinó els canvis no tindrien altre justificació que l’amiguisme, o el clientelisme (quan no el sectarisme) polític.

El que ja no és tan lògic és quan aquests nous responsables recent nomenats, llevat d’algun cas, no estan a l’alçada dels seus antecessors i la qualitat global del nou equip decau, el sistema sanitari sens dubte se’n ressentirà, i en aquests cassos la justificació de la confiança deixa de ser vàlida. S’entra de ple en el sectarisme i tots els defectes que se’n deriven, entre ells, el tancar-se en banda a acceptar suggeriments i negar-se a tenir en consideració plantejaments diferents. És la consolidació de les ideologies polítiques per sobre del sentit comú, com a norma d’actuació. Recordo que quan el president de la Generalitat va nomenar un conseller de Salut que no era metge, un dels raonaments que es van fer servir per tranquil·litzar al col·lectiu sanitari, és que el conseller es rodejaria d’un equip molt potent amb persones expertes en la problemàtica del sector sanitari. Seria injust dir que d’aquests no n’hi ha cap, perquè algun n’hi ha, però no abunden. 
 
Un altre aspecte que vull comentar és el referent a la poca professionalitat amb que es prenen algunes decisions sobretot en l’àmbit de la gestió dels serveis sanitaris. Avui en dia, qualsevol hospital per petit que sigui, té un pressupost molt elevat si el comparem amb la resta d’empreses de la comarca on l’hospital està ubicat. Sovint sentim dir als gerents dels hospitals que el seu centre és l’empresa més gran de la comarca, atenent a la facturació, al nombre de treballadors, a la repercussió social, etc., i en canvi quan es tracta de triar a un professional per dirigir l’empresa més gran de la comarca, les característiques que es prioritzen en els candidats no es basen precisament en la seva formació,  professionalitat i adequació pel càrrec. Lamentablement, l’administració pública sanitària  que és la primera que hauria de donar exemple, és qui més utilitza el dit com a mecanisme per seleccionar gerents d’institucions sanitàries de titularitat pública. De tots els nous gerents que han estat nomenats recentment,  alguns tindrien dificultats per passar el sedàs d’un procés de selecció professional. No és ètic que s’esculli per gestionar diners públics a algunes persones que no tenen ni l’experiència ni la preparació suficients per poder-ho fer amb garanties. S’entén l’ús del dit en l’elecció dels càrrecs polítics de confiança, però en cap cas hauria de ser així en l’elecció dels gerents, que s’hauria de fer amb criteris estrictament professionals. I si en algun cas cal nomenar a algú a dit, com a mínim fer-ho amb persones a les que el càrrec no els vingui gran. On és la transparència que el conseller Comin va anunciar que ompliria totes les sales i despatxos del departament?  

En aquest sentit cal ressaltar com moltes institucions del SISCAT professionalitzen les seves estructures de gestió cercant en el mercat de treball als millors professionals mitjançant processos de selecció. En aquest sentit s’ha de ressaltar la bona praxi seguida pel Consorci Sanitari Integral que acaba d’obrir un concurs per tal de substituir al director general Miquel Arrufat que com és sabut s’ha incorporat recentment a l’ICS per donar suport en matèria econòmica a la gerent Candela Calle.

En definitiva, després de 3 mesos de moguda contínua, hem canviat al 95% dels alts  responsables, i estem davant d’uns nous equips que no tenen, en el seu conjunt,  la qualitat dels anteriors. Algú ho entén? Em temo que hauran passat els 18 mesos, o els que siguin, i només aquells que estan verdaderament capacitats hauran pogut fer els deures.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada