La demagògia populista de la privatització
Suècia: un model a seguir?
Des de fa un temps alguns
sectors socials i determinats partits polítics, estan posant contínuament en
qüestió la col·laboració Público-Privada i fins i tot al Parlament de Catalunya
es produeixen mocions que van clarament en contra d’aquest plantejament. La
col·laboració Público Privada s’ha d‘entendre com la conjunció entre els
interessos de l’administració pública i el sector privat (be sigui una empresa
o una entitat social) de manera que es generi més valor per la societat en la
gestió, finançament, construcció, o manteniment
de serveis públics o infraestructures.
Les administracions públiques tenen dues maneres per oferir serveis
públics o infraestructures als ciutadans: el que podem anomenar “gestió directa”,
és a dir assumint directament o a través d’empreses públiques la construcció
dels equipaments o la gestió dels serveis públics o be la “gestió indirecta” a
través de fórmules diverses per les quals una part o la totalitat d’una
infraestructura l’assumeix una empresa privada o també la gestió d’un servei
públic.
Aplicant-ho a la sanitat podríem dir que l’Administració Pública (El
Departament de Salut) té dues possibilitats d’oferir un servei sanitari públic als ciutadans: fer-ho directament per la via de l’Institut Català de la Salut,
o fer-ho per la via d’operadors privats o públics que estiguin interessats en
la prestació d’aquests serveis i donin garanties de poder i saber-ho fer. En
Concret la sanitat pública catalana està constituïda per una barreja d’entitats
públiques i privades, algunes d’elles amb ànim de lucre, que ofereixen a la
ciutadania un servei públic en nom de l’Administració Pública. Es tracta dons
d’un conglomerat de provisió de serveis públics de salut de gestió directa i indirecta.
El primer que es deriva d’aquest plantejament és que quan s’actua
d’acord a aquests esquemes, mai es pot parlar de “privatització”. Aquest
concepte tan populista, explotat per sindicats i determinats partits polítics,
és una falsa interpretació de la realitat. A Catalunya no hi ha cap mena de
privatització de la sanitat pública, diguin el que diguin alguns. Hi ha una
barreja de provisió directa (per part de l’administració) i indirecta (per part
d’operadors que actuen en nom de l’Administració). És per això que és molt
lamentable veure com les ànsies per desgastar a un govern d’una manera
demagògica i populista, el que fan es posar en risc la pervivència d’un model
d’èxit com és el model sanitari català.
Des de fa molts anys, a Catalunya ha existit un teixit social molt
important. Entitats religioses, municipals, mútues, fundacions, etc., que han
volgut manifestar al llarg del temps una clara vocació d’ajudar a les persones i
en particular als més necessitats. Aquesta vocació solidària ha permès que quan
a Catalunya ni existia la seguretat social, aquestes entitats de caràcter local prestaven aquest servei que
el “pare Estat” no cobria. I són precisament aquestes entitats, que no tenen
cap ànim de lucre, les que han servit de
base a l’hora de crear aquesta segona via indirecta d’oferir serveis públics de
salut. Per tant, parlar de
privatitzacions de la sanitat pública, és una falta de respecte a la veritat i
a la nostra història.
 |
| El Nou Hospital Karolinska a Estocolm |
Tanmateix aquests últims anys han aparegut en el sector, alguns
operadors sanitaris pertanyents sovint a fons d’inversió espanyols i estrangers, que han cregut que la sanitat pública
podia ser un camp de negoci per a ells. Es tracta d’organitzacions amb ànim de
lucre que han vingut a sembrar el desconcert en un model sanitari que fins
aquests moment mai no havia patit una situació de “acoso i derribo” com
l’actual. Entenc que aquí, en l’ànim de lucre, és on podem tenir un problema
que caldria resoldre. I en aquest punt vull recordar que aquella Suècia que
havia estat paradigma de la socialdemocràcia quan la governava Olof Palme,
abocada també en el camp de la sanitat pública a un sistema de gestió directa i
indirecta com és el cas de Catalunya, ha plantejat una sortida que a mi em sembla si més no interessant: obliga a les
empreses amb ànim de lucre que volen treballar a la sanitat pública a revertir
una part important dels seus resultats als salaris dels seus treballadors, a
modernitzar els equipaments i la tecnologia, i a millorar la qualitat de
l’assistència que presten.
Tot això sota una estricta pràctica de la transparència més absoluta i
sotmès a un rigorós control per part de l’Administració pública sueca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada