Comentaris al voltant de l’actuació dels diferents diputats en la Comissió de Salut del Parlament

Hi ha diputats que tenen la seva intervenció preparada independentment del que els compareixents puguin explicar

Volen abastar tantes qüestions en un temps tan reduït que la sensació és de dispersió, d’ambigüitat i discontinuïtat en el discurs, i de manca de concreció

Com és sabut el passat dia 3 de setembre es va celebrar al Parlament de Catalunya una Comissió de Salut, en la que el conseller Ruiz hi va comparèixer a petició pròpia. En entrades anteriors vaig intentar fer un resum de les diferents intervencions dels Diputats; avui donaré la meva opinió sobre les aportacions fetes. Dir abans de tot que respecto totes les intervencions fetes des d’una legitimitat indiscutible per part dels diputats.    

El Dr. Antoni Juan, director assistencial de l'ICS,
en un moment de la seva intervenció

D’aquesta Comissió de Salut del passat dia 3 destaca una primera constatació: al Parlament els temes de paritat  de sexe estan ben coberts: En aquesta comissió tots els intervinents en representació dels grups parlamentaris eres dones, fet que valoro molt positivament.

Una segona observació fa referència a la relació desigual entre els temes que els diputats volen explicar i el temps de que disposen. Sense entrar en el debat de si el temps és o  no suficient (això és una qüestió del reglament del Parlament) si que em sembla evident que quan es volen abastar molts temes amb poc temps, el resultat és que es passa d’una qüestió a l’altre sense cap continuïtat  i la imatge que percep el que segueix el discurs és d’una dispersió absoluta: passen d’un tema a l’altre sense en el fons, raonar masses coses en cada un d’ells. Ho toquen tot però aprofundeixen molt poc en les coses. No diré noms, però hi ha dues diputades especialitzades en donar aquesta imatge de total dispersió.

Un altre comentari ha de ser, per força, per aquells que mantenen sistemàticament els seus discursos independentment del tema que es tracti. És evident que és legítim fer-ho, però no tinc clar que sigui ètic. Faig referència concretament a les acusacions permanents de “privatització” de la sanitat a Catalunya. Ho va dir fa dies el conseller en un programa de televisió: que algú aporti una sola prova, per que enviar malalts als centres del SISCAT que és el sistema sanitari públic de Catalunya mai pot ser considerat una privatització. Les acusacions d’aquesta gravetat cal demostrar-les. 

També em vull referir als que aprofiten les seves intervencions per fer comentaris que res tenen a veure amb l’objecte d’una Comissió de Salut; certament diu molt poc al seu favor parlar d’una suposada “universitat independentista d’estiu” en una Comissió de Salut. Segur que la diputada que va fer aquests comentaris té altres espais en el si del Parlament on aquests tipus de comentaris formen part de la temàtica de la que es parli.

I què dir del cinisme d’alguna diputada? Tots coneixem la frase: “Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. Amb quina força moral pot el PP parlar de corrupció i robatoris? Ja sabem que a Catalunya han passat fets molt greus de corrupció que afecten a la família Pujol, però el PP està fent mans i mànigues per que no s’aclareixi gens el cas Gurtel, i encara pitjor, el cas Bárcenas en el que suposadament persones que ara són al govern haurien cobrat sous amb diner negre defraudant a la hisenda pública. Com es pot tenir tanta barra?         

Tornant a les intervencions, vaig constatar un altre fet: la formació de les diputades que varen intervenir en el debat era la següent: Dues metgesses, una biòloga, una economista, una llicenciada en dret i una periodista llicenciada en ciències de la comunicació. Partint d’aquesta formació de base, la millor comunicadora és sens dubte, la diputada periodista, amb diferència; les que més dominen els temes sanitaris, són les dues metgesses com no podia ser d’altre manera; la biòloga hauria de conèixer millor el tema, però no sembla que hi estigui gens interessada, i l’economista i la llicenciada en dret són les que han hagut de fer més esforços per saber de que va això de la sanitat, i tot i que déu ni do com n’han aprés, se’ls nota encara que no dominen la majoria de temes dels que parlen. 

El final però em resulta una mica decebedor: si analitzo les aportacions dels uns i dels altres al debat, però sobre tot a la millora de la sanitat i a comprendre els problemes que aquest servei públic genera, em quedo només amb l’aportació que va fer el Dr. Antoni Juan, per clarificar com funciona un servei d’urgències en un  hospital, perquè uns malalts s’esperen més que d’altres, quins factors influeixen en la necessitat de llits per hospitalitzar malalts d’urgències, etc. Aportació interessant sens dubte. De la resta ben poca cosa…   

www.rbaestudisiprojectes.cat