dimecres, 31 de desembre de 2014

Els consells de govern d’empreses públiques i consorcis


Tot i la millora que hi ha hagut en alguns consorcis respecte a la composició dels consells de govern, queda encara camí per recórrer


Les empreses públiques i consorcis, ens agradi o no, estan sotmeses a les estratègies que ha de dissenyar la propietat, i executar el consell de govern, a través de l’equip de direcció.



És de sobra coneguda la meva opinió contrària al fet que els consells de govern de les empreses públiques i consorcis, i per extensió els càrrecs directius dels mateixos, siguin ocupats per polítics i funcionaris, per que entenc que no és la funció ni dels uns i dels altres assumir responsabilitats en aquests òrgans de decisió. De fet, aquests últims anys  s’han donat a Espanya i també a Catalunya  situacions que ho deixen ben clar, per si algú  en tenia algun dubte. Em refereixo a l’escandalosa submissió d’una immensa majoria de caixes d’estalvi a la política, mitjançant la col·locació d’homes de partit en el òrgans de govern d’aquestes institucions. El resultat ha estat dramàtic pels petits estalviadors que han vist com els seus diners desapareixien en inversions sense retorn (autopistes sense cotxes, aeroports sense avions, AVE sense passatgers), crèdits a organitzacions molt poc solvents (partits polítics, fundacions d’aquests partits, empreses sense viabilitat), tractes de favor als seus amics (condonació d’interessos a partits polítics afins, targetes black opaques per hisenda, etc.) o productes financers de risc oferts amb mala fe als petits estalviadors (les participacions preferents i les obligacions subordinades entre d’altres). Tot això com a conseqüència de la nul·la professionalitat dels alts directius de les caixes d’estalvi, sotmesos a les decisions dels partits polítics. Són exemples prou clars que vindrien a corroborar el que fa temps que defenso, és a dir, la professionalització de les estructures directives d’empreses públiques i consorcis en l’àmbit de la sanitat.

Albert Fernández Terricabras és economista, professor de
l'IESE, i president de la Corporació de Salut del
Maresme i la Selva 
Deixant clar doncs que els consells de govern han d’estar ocupats per professionals entesos en la matèria, reconeguts i de prestigi, queda clar també que hi poden assistir altres persones que encara que no dominin el negoci en sí, puguin fer aportacions estratègiques importants atesa la seva reconeguda visió del mon econòmic i empresarial. En la mateixa línia tampoc seria criticable que s’hi integrin persones que a través de les seves relacions personals puguin ajudar a obrir portes en diferents àmbits de l’administració o del món de les finances per posar un exemple. Tanmateix, i sigui quina sigui la composició de l’òrgan de govern, el que està clar és que l’empresa pública oconsorci tenen un propietari o si es vol un soci majoritari, i que aquest acostuma a ser la Generalitat que en tots els consorcis en que participa hi té una presència superior al 50%. Per tant, els consellers que formen part d’aquests consells representant a la Generalitat estan subordinats a dos referents importants: d’una banda allò que la seva ètica professional i els seus coneixements professionals els dicta i de l’altre allò que són els interessos de caràcter assistencial, econòmics i estratègics d’aquells als que representen, és a dir a la Generalitat (a través del Departament de Salut). De fet, un consell de govern d’una EPiC no hauria de diferir massa pel que fa  a la seva composició del que és un consell d’administració d’una empresa dedicada a la prestació de serveis públics, afegint-li els matisos sanitaris que calguin.       

Això que sembla tan elemental, resulta que en la pràctica no ho és tant, doncs a alguns directius de alguna EPiC els costa una mica adaptar el seu esquema de treball a allò que emana del Departament de Salut o del CatSalut. És evident que algunes de les decisions de la propietat et poden semblar desencertades, i potser més que semblar-ho, fins i tot ser-ho, però quan això passa, si la ètica professional no et permet acceptar allò que se’t demana, el que cal és presentar amb caràcter irrevocable la teva dimissió, una vegada has fracassat en l’intent de fer veure als responsables del Departament el seu error. “Posar el càrrec a disposició” és una manera de cobrir les aparences, però no n’hi ha prou, sobretot quan saps que tot continuarà igual. Tampoc és massa coherent emprendre una campanya per anar desacreditant a aquells que han pres la decisió errònia; això, si continues exercint el càrrec, és senzillament un acte de deslleialtat amb qui t’ha atorgat la confiança situant-te en aquell lloc de responsabilitat.  

Juan José López Burniol, és notari i professor associat de la
Universitat Pompeu Fabra. És vocal del consell rector
del Parc de Salut Mar   
Tot plegat em fa pensar que la governança d’aquestes institucions no està encara del tot ben resolta. És cert que comparat amb anys enrere s’ha millorat molt, i avui en alguns consorcis hi ha gent de molta vàlua en la línia del que comentava més amunt: persones de prestigi, bons professionals en els seus àmbits d’especialització procedents del teixit social català que fan molt bones aportacions a les organitzacions en les que participen, però també és veritat que encara queda camp per córrer per seguir millorant, aportant professionalitat i serietat al procés de presa de decisions.
                                          

No vull acabar aquestes consideracions sense apuntar que una de les causes dels conflictes que sorgeixen, és la manca d’una legislació específica que serveixi de marc legal dels sistema sanitari públic català. Aquest marc jurídic específic és del tot necessari no només per evitar situacions poc clares en l’àmbit de les EPiC, sinó també per donar seguretat jurídica a un sistema sanitari que mica en mica ha vist com les lleis que li donaven suport, o quedaven del tot obsoletes, o les lectures que se’n feien eren cada vegada més allunyades de la realitat de la sanitat púbica catalana i per tant de les seves necessitats. Aquesta situació d’ambigüitat  genera avui en dia excessius problemes. Seria hora que l’autoritat sanitària del país, endegués una revisió a fons del marc jurídic, en particular de la LOSC i de la Llei de contractes de les administracions públiques.  


dimecres, 24 de desembre de 2014

diumenge, 21 de desembre de 2014

El Conveni del SISCAT encara amb més incerteses


Una sentència recent del Tribunal Suprem “contractualitza” les condicions laborals quan un conveni decau, sinó el substitueix un de nou, o no existeix un conveni de rang superior al que referenciar-se. 


La negociació del conveni s’emporta pel davant a líders sindicals, als que cal reconèixer la seva dignitat i ètica personals



Abans de començar a desgranar les diferents informacions sobre la negociació col·lectiva, convindria recordar que en aquest moments en el sector sanitari públic, hi ha dues negociacions en curs. Una és la referent al conveni del SISCAT que com és sabut va fracassar en el sentit que  les assemblees internes dels sindicats CCOO i UGT van rebutjar els acords que s’havien aconseguit en el sí de la mesa de negociació. Com a conseqüència d’aquesta negativa, i tot i que les negociacions no s’han tancat de manera oficial, la mesa del conveni sociosanitari  (que en principi s’havia subsumit en la mesa negociadora del SISCAT), ha recobrat la seva vigència i en aquesta moments s’està negociant el que seria el ”segon conveni col·lectiu dels centres sociosanitaris concertats”. En la seva primera reunió del 26 de novembre passat, els sindicats presents a la mesa de negociació pretenien negociar a partir de les condicions que ja se’ls havia concedit en el conveni del SISCAT, tancat en fals tal com s’ha explicat més amunt. Les patronals es van oposar a aquesta demanda sindical, i les parts s’han  emplaçat per una nova reunió del dia 14 de gener. Fins aquí la situació a dia d’avui. Però per arribar fins aquest punt, han succeït varies coses, algunes d’elles remarcables.

Montse González Ruíz, ha donat una lliçó
d'ètica i dignitat en el procés de negociació
del Conveni del SISCAT 
El fiasco de la mesa del SISCAT s’ha cobrat dues víctimes: d’una banda Montse González responsable del sector de la sanitat concertada de la Federació de Serveis Públics de la UGT ha presentat la seva dimissió simultàniament  a haver estat la única que en l’assemblea interna del seu sindicat va votar que si als acords assolits. Cal reconèixer i agrair l’actitud coherent d’aquesta representant sindical, que ha donat un lliçó d’ètica en uns moments en els que el país no en va precisament sobrat. Tornarà a la seva plaça d’administrativa al Consorci Sanitari del Parc Taulí. En el mateix sentit, la representant en la mesa de CCOO, Carmen Navarro secretària general de la Federació de Sanitat, així com Rosalia Port, responsable d’acció sindical del mateix sindicat, també han presentat la seva dimissió en sentir-es desautoritzades per la seva assemblea de delegats. Carmen Navarro tornarà a la seva plaça de metgessa de primària. Aquestes actituds ennobleixen a les persones i donen credibilitat a la feina feta amb honradesa.
          
Per altre banda, el divendres passat hi ha haver un acte de mediació en el Departament  d’Empresa i Ocupació, instada per CCOO i UGT, en el que es denunciava a les patronals que negocien el conveni del SISCAT d’un suposat “abús de dret”  per haver iniciat procediments per la via de l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors de modificació substancial de les condicions de treball, quan la mesa negociadora del conveni sectorial no s’ha tancat, acusant a les patronals de “mala fe negociadora”. La mediació va ser un fracàs tot i el to conciliador que va adoptar CCOO, mentre que Romero, la representant d’UGT exigia que les patronals donessin instruccions  als seus associats de que es paralitzessin en els centres de treball els diferents processos de negociació oberts i exigint que el CatSalut fos present en la mesa negociadora. Sembla que la UGT se sent molt molesta per que pel sector es rumoreja que el conveni no s’ha signat per culpa de la UGT. En aquest punt voldria comentar un altre rumor que també corre pel sector, relacionat amb algun sindicat que està en la mesa de negociació i que hauria pressionat a una organització patronal, per que aquesta inclogui entre els seus representants a la mesa a algú proper al sindicat en qüestió. Si això fos cert, quina garantia podrien tenir les empreses afiliades a aquesta patronal de que els seus interessos seran defensats honestament, quan entre els negociadors empresarials i ha persones imposades pels sindicats?. És un tema que caldrà seguir atentament, per esbrinar si és cert o no, i denunciar-ho obertament si arriba el cas.

Per si no estava tot prou embolicat,  divendres passat també es va conèixer una sentència del Tribunal Suprem aprovada per 8 vots a 6 dels membres del Tribunal, que ve a reforçar una sentència anterior del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per la qual els treballadors incorporen al seu contracte de treball, les condicions que gaudien derivades del seu conveni col·lectiu, quan aquest decau, després de la ultra activitat.         

Amb aquesta decisió del Tribunal Suprem, i enllaçant amb la necessitat de les empreses de renovar els acords d’empresa que fineixen a 31 de desembre,   prenen encara més sentit les modificacions substancials de les condicions de treball via l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors recomanada per les patronals als seus afiliats. Les empreses del sector varen decidir posar en marxa períodes de consultes  amb els mateixos requisits i garanties que si es tractés d’un  article 41, per precaució no fos cas que al final la jurisprudència es decantés per la teoria de la “contractualització” com efectivament ha acabat succeint.

Com la seva companya d'UGT, l'actitud de Carmen
Navarro també ha estat plena de coherència
i dignitat
Ara -en teoria- hi podria haver dues tipologies de personal a les empreses que estaven sotmeses a convenis que han perdut la vigència ultra activa: els que incorporen a les seves motxilles personals les condicions del conveni que s’ha extingit, i els nous contractats després de l’extinció del conveni amb condicions laborals i retributives diferents als anteriors,  tot i que es poc molt probable que això arribi a succeir. L’aplicació de l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors, exigeix fer un determinat nombre de reunions negociadores, mantenir una actitud dialogant i proactiva en la negociació, tenir una causa suficientment sòlida, que hi hagi una correlació entre aquesta causa i els efectes que es volen produir, i sempre és millor que les negociacions acabin amb un acord. Si no hi acord, l’empresa pot acabar imposant les seves condicions. 

Per tant, vist que les negociacions per un nou conveni del SISCAT van per mal camí, i vist també que aquesta sentència del Suprem reforça les posicions de defensa numantina per part dels sindicats, el més probable és que l’aplicació de l’Article 41, esdevingui un fet normal en la xarxa sanitària pública concertada de Catalunya




divendres, 19 de desembre de 2014

Una mirada de 360º a determinats problemes del CatSalut



L’Escala i Alcover, dues ABS pendents d’ajudicació dels contractes de gestió, sota la pressió d’una moció del Parlament, que no és correspon amb l'esperit del model sanitari català


Escoltant als responsables del CatSalut te’n adones que la realitat és com és, i no com alguns voldríen que fos



Que vivim una època complicada és una  evidència. Que a sobre la vida ens la compliquem nosaltres mateixos, també és cert, i que al final algú ha de treure les castanyes del foc, també resulta evident. Tot plegat obliga a pensar que a vegades, quan no disposes de tota la informació, els punts de vista poden estar excessivament esbiaixats a conseqüència d’aquests elements d’informació de la que no es disposa. Explico tot això per que aquest matí, parlant amb responsables del CatSalut, he entès alguns “perquè” a situacions de les que no havia analitzat prou abastament les seves conseqüències.     

El CAP de l'Escala
Faig referència a la conflictiva adjudicació dels concursos per a la gestió de les ABS de L’Escala i d’Alcover. Conflictiva per que s’han presentat diferents empreses a la licitació, algunes alienes a la presatació dels serveis d’Atenció Primària de Salut. En el cas de l’Escala s’ha presentat l’empresa que ho ha vingut fent els últims 12 anys (la Fundació Salut Empordà), i també dues empreses més (el Grup Eulen i el Grup SAR), i en el cas d’Alcover, s’hi ha presentat la EBA que hi venia actuant, i altres 3 empreses  (Eulen, SAR, i el Pius Hospital de Valls).

En el seu  moment, em va semblar obvi que per accedir a aquests contractes de gestió calia acreditar experiència en gestió en Atenció Primària de Salut, independentment de si els adjudicataris s’havien de subrogar en el personal que ja estava exercint les funcions. Jo considerava en el meu raonament, que era en el moment de presentar-te al concurs quan calia acreditar la capacitat i la solvència per fer la feina que se’t podia encarregar,  i per tant era en aquest acte administratiu quan calia avaluar si tal o qual empresa oferia prou garanties per adjudicar-li el concurs, independentment que després, una vegada feta l’adjudicació, s’hagués de subrogar el personal.

Però tot i que l’argument sembla clar, hi ha un altre manera de veure-ho. Quan es va començar amb els concursos de gestió en l’àmbit de la primària, quants hospitals tenien experiència en gestió de l’assistència primària? Segons el meu propi argument ben pocs dels hospitals que avui gestionen equips d’atenció primària haurien pogut guanyar cap concurs atès que la seva experiència en l’àmbit de la primària era nul·la, doncs mai no ho havien fet abans, per tant estarien en les mateixes condicions que Eulen, SAR o el Piu Hospital de Valls estan en aquests moments. El mateix es pot aplicar a les EBA, atès que com a “organització” quan una EBA es crea, no té cap experiència en la gestió empresarial d’un equip d’atenció primària. Per tant, quan el CatSalut diu que l’experiència que cal acreditar és experiència en gestió sanitària ho fa amb la visió que una EBA de nova creació (i per tant sense experiència empresarial pròpia) pugui presentar-se a un concurs, o que un Hospital com el Pius Hospital de Valls pugui presentar-se al concurs d’Alcover sense haver gestionat mai la primària, tal com en el seu moment ho varen fer d’altres hospitals. No cal recalcar, per evident, la legitimitat que qualsevol empresa que creu que assoleix totes les condicions requerides es pugui presentar a un concurs públic. Ara bé, s’ha de reconèixer que amb tot el mar de fons generat en l’últim concurs que es va anul·lar de l’ABS de L’Escala, ara fa dos anys, voler forçar encara més una situació delicada i controvertida, algú pot pensar que són ganes de posar el dit a la nafra. 

El CAP d'Alcover
El que esa molt clar és que val la pena conèixer tots els punts de vista, per prendre una posició sobre el tema. Tanmateix, el que és més lamentable, són les distorsions que originen els partits polítics quan en lloc de treballar pel país, treballen per desgastar l’adversari polític o per altres interessos a vegades no obertametn declarats. Em costa molt entendre, com des del Parlament de Catalunya es poden impulsar mocions (moció 159/X) que demana al govern allò que quan els impulsors de la mesura governaven, no varen fer. Qui va atorgar a Eulen la gestió de vàries residències a Catalunya? El govern tripartit. El mateix govern que s’ha de reconèixer, va fer coses positives per la sanitat catalana, però cal estar a les dures i a les madures, i quan s’impulsa una moció cal abans de fer-ho, mirar-se al mirall. Però no és només el govern tripartit qui s’ho ha de fer mirar; també Convergència i Unió. Algú m’hauria d’explicar on és la coherència d’un partit (o d’una coalició) quan  el president de la comissió de Salut d’aquesta formació política, que a l’hora és president del Pius Hospital de Valls, i que s’ha abstingut en la votació d’una moció que força al govern a aturar els concursos públics, accedeix a que l’hospital que ell presideix es presenti al concurs de l’ABS d’Alcover. Del tot increïble.

Encara en vull referir a un altre aspecte de la moció que advoca per que els centres del SISCAT es declarin “mitjans propis de la Generalitat” per poder esquivar l’obligatorietat dels concursos públics. Però això que és? Una entitat privada sense ànim de lucre, s’ha de declarar mitjà propi de l’Administració? Que jo sàpiga, encara no estem sovietitzats del tot, tot i que a alguns potser els encantaria.


I el mateix que acabo de dir respecte als impulsors de la moció del Parlament, o puc afegir al conjunt d’alcaldes de la zona, que es queixen d’una dita “privatització” de serveis quan aquesta situació (que no és privatització) fa 12 anys que es manté. O la d’aquells que voldrien que la gestió de l’ABS es fes des de l’ICS. Som un país complicat, no hi ha dubte… I fer-ho a gust de tothom, queda clar que és impossible. En resum, una situació complexa, que entre uns i altres, li han deixat la patata calenta al CatSalut que, decidiexi el que decideixi, molt em temo que rebrà crítiques des de totes bandes, quan ells, l’únic que fan és aplicar la legislació vigent, quan per cert, els polítics catalans, tots plegats, no han estat capaços ni ho seran en el curt termini, d’adaptar un marc legal a la realitat de la sanitat catalana i les necesistats del nostre model de Salut  


dimarts, 16 de desembre de 2014

La Societat Catalana de Mediació en Salut guanya adeptes



El dia 12 es va celebrar una Jornada divulgativa, en la que es van posar de manifest els guanys que aquestes pràctiques impliquen per organitzacions, professionals, malalts i les seves famílies.


Amb una assistència que va superar les 250 persones, els ponents van explicar les avantatges de detectar precoçment la generació del possible conflicte.





El passat dia 12 es va celebrar al Casal del Metge de Barcelona, la Jornada “Malalts de Mediació, la Mediació una contribució a la Salut del Sistema”, organitzada per la Societat Catalana de Mediació en Salut. Van assistir-hi més de 250 persones, que varen mostrar  el seu interès per conèixer com funcionen els mecanismes per iniciar una acció de mediació.

Fins ara, l’activitat mediadora ha estat més aviat anecdòtica front dels centenars de reclamacions que s’interposen, i dels molts conflictes que es generen en el dia a dia de les institucions sanitàries entre els propis professionals, entre aquests i els seus malalts, entre professionals i empresa, i entre empresa i malats i els seus familiars. Un munt d’hores perdudes i d’esforços esmerçats sense que el resultat sigui en general satisfactori. Tots aquests conflictes i reclamacions es podrien resoldre en molts cassos per la via de la “Mediació”, entesa com un mètode extrajudicial i alternatiu de resolució de conflictes en que dues o més parts accepten de forma voluntària la intervenció d’un mediador, amb l’objectiu d’arribar a un acord satisfactori per les parts en conflicte.

La Jornada divulgativa tenia per objecte reclamar una major atenció a la Mediació per part dels diferents actors del sistema sanitari públic i privat. Hi han participat representants de clients, professionals, de les administracions i de les institucions. Un dels temes que es van posar sobre la taula de debat va ser la manca d’una política efectiva de gestió de conflictes de les organitzacions sanitàries tant públiques com privades. En paraules de Francesc José Maria, president de la Societat Catalana de Mediació en Salut (SCMS), “no es tracta tant de parlar de protocols i comissions, sinó de que les organitzacions i institucions sanitàries en general puguin dissenyar un sistema eficient de resolució de conflictes que contempli la detecció precoç, i intenti resoldre’l mitjançant un acord entre les parts en conflicte”

Un altre tema tractat a la Jornada va ser analitzar de quina manera la Mediació pot incidir en la millora de conflicte entre malalts ingressats i les seves famílies amb els professionals, derivats de tractes no adequats, manca de respecte a la dignitat personal, problemes amb la informació als malalts i com es dona, manca de respecte a creences de tipus religiós, discriminació, utilització del privilegi terapèutic, restriccions d’accés a documentació, etc.

Francesc José Maria, president de la Societat
Catalana de Mediació en Salut
En la seva intervenció Francesc José Maria va continuar dient referint-se als objectius de la SCMS que “un cop creada la Societat al 2012, ara donem un segon pas que vol aconseguir guanyar adeptes i, sobre una base suficient sòlida i àmplia, divulgar arreu, la teoria i la pràctica de que existeix una manera alternativa de resolució de conflictes entre els diferents col·lectius que intervenen en els actes sanitaris, que els hauran de produir millors resultats que si dirimeixen els seus conflictes per la via judicial. D’aquesta manera alternativa d’actuar, tan professionals, com malalts, com institucions en seran els beneficiaris finals” .

Francesc José Maria va explicar les dificultats per avançar en el Pacte Nacional per la Salut que com es sabut està, podríem dir que “encallat”, al Parlament i que recull en el seu articulat una previsió per que les entitats sanitàries considerin a la Mediació com un alternativa per la resolució de conflictes entre els diferents agents del sector sanitari. 


Per tal que la Mediació arreli al nostre país i en la nostra cultura, caldrà que les institucions donin suport a aquestes iniciatives. Sense aquest suport no serveix de massa formar mediadors, si aquesta figura extrajudicial de resolució de conflictes no és prou valorada i recolzada tant en l’àmbit sanitari públic com en el privat.