La comissió es tanca a l'espera de que els tribunals dictin sentència sobre tots aquells cassos que estan sub judice.
La Sanitat Catalana queda fora de tota sospita, amb el reconeixement que hi ha coses que caldrà millorar
Això comporta una reflexió immediata: de què serveixen les comissions d’investigació del Parlament?
Dimarts passat es va celebrar al Parlament de Catalunya la última
sessió de la Comissió d’Investigació de la Sanitat. En aquesta sessió cada Grup
parlamentari va fer una exposició sobre les seves conclusions després dels
diferents treballs que s’han elaborat al voltant d’aquesta comissió.
Afortunadament, sembla que la Comissió conclou que en general no hi ha
situacions irregulars a la sanitat catalana, i que en tot cas es remeten en
aquests temes més controvertits al que decideixin els tribunals de justícia. Millorar la transparència, disposar d'un codi ètic i regular més estrictament les incompatibilitats sembla que seran les recomanacions que incorporarà el dictamen final de la Comissió. Personalment no hi ha cap dubte de que aquesta conclusió m’alegra. I ho fa,
perquè després de quasi 35 anys de treballar en aquest sector, mai he tingut
ocasió de conèixer cap situació que des
d’un punt de vista ètic m’hagi fet pensar que estava treballant en un context de corrupció. Escoltant les intervencions d’alguns grups polítics, semblava com
si el món de la Sanitat fos la cova d’Alí Babà que realment ni ho és, ni ho ha
estat, i tinc la certesa que mai ho serà. I no ho serà perquè treballar a la
sanitat és una mica com aquells que havíem fet la “mili” en que se’ns deia que “la milicia imprime
caràcter”. No se si fer la mili imprimia o no caràcter, però si que tinc molt
clar que la gent que treballa a la sanitat estan fets d’una “pasta” especial,
on parlant en termes generals, tinc la certesa que ningú ha ficat ma a la
caixa. Que algú pot haver intentat en alguna ocasió treure’n un profit personal? Segur; però ficar ma a la
caixa després de quasi 35 anys de conèixer a quasi tothom...no ho crec.
Per això sentir parlar a alguns diputats de endogàmia, “portes giratòries”, d’entramats empresarials, d’enriquiments personals, de presumptes
incompatibilitats, de corrupteles, de malversació de fons públics, etc, em dolia a l’ànima. Ara ha quedat clar que llevat d’aquells
cassos en el que la justícia hi determini irregularitats, la resta de
situacions reflecteixen normalitat en el
sector sanitari i honestedat en aquells que han d’exercir càrrecs de
responsabilitat. I dic això conscient de que en aquest procés algú se’n va “de
rositas” quan segurament li haurien d’haver pujat els colors a la cara per
“listillo”. Ara bé: "listillo, no quinqui".
Ara les conclusions de la comissió que formalment encara no s’han donat
a conèixer, però que són el resultat de les votacions de dimarts passat,
passaran pròximament a un Ple del Parlament en el que seran definitivament
votades amb un resultat que no diferirà del de les votacions fetes ahir. Per
tant les conclusions es poden donar per definitives.
Tot plegat em porta a una reflexió. No és la primera vegada que al
Parlament es fan Comissions d’Investigació. No recordo que en cap d’elles
s’hagi arribat mai a cap consens pel que fa a assumir responsabilitats polítiques. Sempre hi ha una majoria suficient per evitar que es senyalin d’una
manera clara responsabilitats polítiques. En el cas de dimarts, sembla que una mena de rodet parlamentari de
CiU i PSC, amb la cooperació de Ciutadans i PPC que es van abstenir en moltes
ocasions, van callar les veus més crítiques d’ICV i la CUP. Segurament va ser
així per que es va entendre que la sanitat és un bé preuat que l’hem de
defensar entre tots, però tot i estar d’acord amb això, jo demano que algú
pensi que en aquesta Comissió hi van haver 35 compareixences. Que cada
compareixent, entre el temps d’anar al Parlament, comparèixer i tornar a casa
hagi necessitat 5 hores, i que per preparar el tema sol o amb els seus advocats
hagi requerit 5 hores més, tot plegat són 10 hores de mitjana per compareixent.
Estem parlant de 350 hores de persones que per la seva responsabilitat tenen un
cost hora elevat (acceptem una mitjana
de 100 €/hora), i per tant un cost global que s’apropa als 35.000€.
Un país en crisi es pot permetre despeses inútils com aquesta? És ètic
que es facin comissions d’investigació sobre temes que estan sent al mateix
temps objecte de procediments judicials? Si l’argument és delimitar
responsabilitats polítiques queda clar que aquestes mai es delimiten. Per que
serveixen doncs les comissions d’investigació? Si la justícia ja està actuant
calen aquestes pèrdues de temps i de credibilitat? Els senyors polítics no
tenen una manera millor d’ocupar el seu temps en temes més útils a la societat?
Per altre banda, i al marge de les actuacions que estant sent objecte
d’investigacions judicials, hi ha persones sobre les que algunes formacions
polítiques han sembrat dubtes sobre la seva honorabilitat. Si al final tot
acaba com ha acabat, qui restitueix a aquestes persones el mal públic infringit
a la seva reputació i a la de les seves famílies? Tota la porqueria atiada des
dels ventiladors de determinats mitjans de comunicació qui la neteja? És ètic tirar la pedra i
amagar la ma?
Crec sincerament que tots plegats ens ho hem de fer mirar. Transparència
tota; democràcia tota; justícia tota. Però i aquells que d’una manera injusta,
exercint els seus drets democràtics, han contribuït a difamar persones innocents?
No caldria també que algú se’n ocupés? Aquesta és una assignatura pendent a
casa nostra. Vegin sinó, les acusacions que al seu dia es van fer contra el
president Mas i els seus presumptes comptes a Suïssa. Difamar avui a casa
nostra, surt gratis 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada