divendres, 28 de juny del 2013

El pressupost de l’ICS pel 2013


Quan alguns posen el carro pel davant dels bous



Aquests dies hem llegit en diferents mitjans la preocupació generada en el sí de l’ICS com a  conseqüència d’una notícia segons la qual, per aquest any 2013 es prepara una retallada global del 7,32% sobre el tancament de l’exercici 2012 en el pressupost del Institut Català de la Salut.

Abans de continuar analitzant la notícia, voldria fer alguna consideració al voltant del concepte del “pressupost”. Sovint confonem un seguit de números posats en un ordre determinat amb el pressupost, quan això no és més que el resultat final del que s’ha d’entendre com a pressupost.

Metges de la Vall d'Hebron, denunciant unes retallades
que encara ningú ha confirmat que s'hagin de produïr 
A l’hora de confeccionar un pressupost, el que podríem anomenar la fase 1 del procés és decidir que és el que les empreses volen fer per a l’any vinent. En el cas de sanitat, cal decidir per tant quantes altes es vol que el sistema doni, quantes intervencions quirúrgiques s’han de fer, quantes visites de primària es voles assumir, i un llarg etcètera.


Una vegada definida la feina que es vol fer toca passar a la fase següent que podríem anomenar fase 2, que és la de decidir com es vol fer allò que s’ha decidit fer en la fase 1: es vol fer amb la mateixa plantilla que l’any anterior? Amb menys plantilla per que es millora la productivitat? Aquesta millora de la productivitat té a veure amb la implantació de noves tecnologies? Es vol incrementar la cirurgia ambulatòria per exemple? Es volen evitar ingressos no adequats en centres d’aguts? Es volen concentrar patologies en determinats hospitals en detriment d’altres per millorar l’eficiència conjunta? Com afectaran les RAT als centres de l’ICS? Són moltes les preguntes  a resoldre a més de les indicades aquí a tall d’exemple, abans de donar per tancada aquesta segona fase importantíssima a l’hora de fer un pressupost, que és el determinar com es vol fer allò que s’ha decidit fer en la fase anterior.
          
El conseller Ruiz haurà de fer "jocs de mans" amb el
pressupost 2013 
Finalment el procés es tanca amb la fase 3, avaluant el cost econòmic d’allò que es vol fer i de com s’ha decidit fer-ho. Sovint passa que al final d’aquesta tercera fase, te’n adones que la xifra resultant és excessiva, i llavors has d’anar rectificant els continguts de les fases 1 i 2, fins arribar finalment a una xifra compatible amb les teves possibilitats econòmiques. Remarco això per que el que realment importa és allò decidit en les fases inicials del procés i no en la última.

Per tant opinar coneixent només la quantificació econòmica de les accions a fer (fase 3), sense conèixer quines són aquests accions i com es volen dur a terme, em sembla si més no del tot agosarat.

És per això que jo recomanaria a tots aquells que critiquen aquestes suposades retallades a l’ICS, que primer demanin els documents i la memòria que donen suport a aquesta quantificació econòmica, i que ho analitzin bé. És després de fer aquest anàlisi quan estàs en disposició d’avaluar si estàs davant d’una retallada, d’una racionalització, o d’un nou enfocament de l’activitat.

De fet, si fem cas a les diferents informacions dels mitjans d’aquests últims dies, veurem com per una part s’afirma una retallada pressupostària important en el pressupost de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, mentre que una informació paral·lela del diari Segre, explica que en 5 mesos, una millor coordinació entre l’assistència primària i l’Hospital de Lleida ha evitat 700 ingressos de mallats crònics a l’Arnau de Vilanova. Per tant és evident que en el pressupost 2013, aquesta RAT 2012 haurà tingut el seu reflex, disminuint el nombre d’altes de l’Arnau, i reduint per tant el cost de l’hospital d’una manera equivalent.
Segons la filtració, semblaria que l'Hospital Arnau de
Vilanova de Lleida, sofriria una retallada del 8%
Això demostra que no n’hi ha prou llegint “la xifra” i comparar-la amb la de l’any anterior. Cal a més interpretar-la en funció de les explicacions contingudes en les memòries respectives i que representen de fet la clau que ens ha de permetre diferenciar entre retallada pura i dura, i adequació de la despesa a un procés prèviament estudiat i perfectament definit. És en el contingut d’aquest procés en el que hem de centrar les  nostres crítiques, si és que calen.
 
Per acabar vull remarcar que quan he cregut necessari criticar a l’ICS des d’aquest blog, ho he fet. En canvi amb aquesta qüestió del pressupost 2013 no ho puc fer mentre no conegui quin és definitivament aquest pressupost, i quina és la memòria que l’acompanya (o l’hauria d’acompanyar).

Finalment una observació: aquesta informació sembla segons diuen alguns, que és producte d’una filtració interessada feta probablement des de Vall d’Hebron, per justificar allò de “Veis? Yo ya os lo havia advertido…”  (posar el carro pel davant del bous)  



dimecres, 26 de juny del 2013

El NO al conveni del SISCAT, deixa el sistema sanitari sense seguretat jurídica




El sector sanitari resta sotmès a incerteses mai viscudes abans


50.000 treballadors de la sanitat pública catalana s'han quedat sense cap conveni laboral que reguli les relacions laborals entre aquests treballadors i les seves respectives empreses.

Abans d’entrar en més detalls veiem com han  quedat definitivament els resultats de les diferents votacions en els centres, segons les dades recollides per les Patronals del sector:



Resultats globals:

Abstenció:      29.024 persones, (un 58% del total del personal amb dret a vot)
SI:                     8.774 persones, que representa un 17,5% del total del cens
NO:                 12.202 persones, que representen un 24,4% del total del cens.

El vot majoritari ha estat per tant el NO, tot i que l'opció majoritària ha estat l'abstenció

Resultats segons especialització:

Hospitals d’aguts:                44,6% de vots afirmatius
Assistència Primària:           60% de vots afirmatius
Atº. Sociosanitària:              89,4% de vots afirmatius
Salut Mental:                       34% de vots afirmatius

Resultats segons la titularitat de l’empresa:

Entitats públiques:              60% de vots afirmatius
Entitats privades:                53% de vots afirmatius

Resultats segons el nombre de centres on hi ha hagut votacions: 

Nombre de centres amb vot afirmatiu:  56,4% del total de centres, han votat afirmativament
Nombre de centres amb vot negatiu:     42,7% del total de centres, han votat negativament. 

D’aquest últim resultat es desprèn que els centres on s’ha votat negativament la proposta eren centres més grans que els centres en els que la proposta ha estat votada afirmativament 


Independentment dels resultats el que està clar és que no hi ha conveni, i que a partir del dia 8 de Juliol s’obre una incògnita sobre la que no hi ha unanimitat en la resposta. Aquell dia cau la ultra activitat dels dos convenis vigents: el VII de la XHUP i el conveni pont sociosanitari i de salut mental que igualava les condicions laborals amb la XHUP

A partir d’aquí sobre un període d’absoluta inseguretat jurídica en el que les empreses intentaran negociar acords d’empresa amb els seus treballadors, atès que amb la reducció de tarifes anunciada per aquest 2013, calen accions per compensar-ho, sinó moltes empreses sanitàries haurien de plegar. El problema està en que si els diferents acords que es vagin produint en les empreses són recorreguts judicialment pels treballadors, fins que no es creï jurisprudència en el Suprem poden passar tranquil·lament 3 anys o més, situació que crea molta inseguretat jurídica en el sector, tant a treballadors com a les empreses.

És de preveure que les patronals donin instruccions als departaments de recursos humans dels seus associats, per recomanar plantejaments conjunts que evitin en la mesura del possible que el sector perdi una certa unicitat pel que fa a les condicions laborals. Aquesta és una responsabilitat que entre tots, treballadors i empreses haurien d’intentar assegurar. Si no es fa així, quan d’aquí a 2 o 3 anys hi hagi un nou conveni (si és que hi és), algunes empreses poden tenir serioses dificultats en aplicar-les pel volum dels recursos que hi hauran de posar si ara es queden excessivament despenjades del camí que en general segueixi el sector.   

Tot un embolic que s’hauria pogut evitar si alguns no haguessin errat clamorosament d’estratègia.   


             

dissabte, 22 de juny del 2013

Els treballadors del sector Salut diuen NO a la proposta de Conveni del SISCAT (antiga XHUP)



I ara què?

Dies enrere explicava que la proposta de conveni que havia fet l’Autoritat Laboral havia estat acceptada pels negociadors (representants de les patronals i dels sindicats) presents a la mesa de negociació, excepte pel sindicat Metges de Catalunya. Tanmateix calia que els sindicats plantegessin els acords a les assemblees dels centres concertats per tal que aquests hi donessin el seu acord, i que els òrgans de direcció de les patronals acceptessin també la proposta.

Les votacions a ma alçada han estat prou clares:
NO a la proposta de conveni
Doncs bé, aquesta setmana s’han fet les votacions i el resultat global ha estat negatiu, és a dir els treballadors han votat NO a la proposta de conveni. Tanmateix hi ha una certa divergència en les xifres que cada central sindical dona. Vegem-les:

CCOO: 
Votants: 19.447; vots afirmatius: 8.528 (43,85% dels vots); vots negatius: 10.919 (56,15% dels vots)

Metges de Catalunya: 
Votants: 14.888; vots afirmatius: 4.435 (29,79% dels vots); vots negatius: 10.252 (68,86% dels vots)
Metges de Catalunya dona a entendre que les xifres que donen no coincideixen amb les dels altres sindicats, per que ells han eliminat les votacions on la pulcritud amb que s’han dut a terme pugui comportar algun dubte.

UGT: (Només dona els resultats en tants per cent). Vots afirmatius 41%. Vots negatius 58%

Què passarà a partir del 8 de Juliol?
Tot i les explicacions que dona el sindicat Metges de Catalunya, el que sembla de difícil explicació és que els resultats de CCOO i UGT tampoc coincideixin a no ser que aquests sindicats hagin procedit cada un d’ells tal com diu que ho ja fet el sindicat Metges de Catalunya.

Siguin quines siguin les xifres reals, el cert és que la proposta de conveni ha estat rebutjada pels treballadors, fet que aquest mateix divendres ha estat comunicat a l’Autoritat Laboral  per les pròpies centrals sindicals.

La pregunta és, i ara què? D’entrada segur que l’Autoritat laboral convocarà a les parts per tal d’analitzar conjuntament quines són les alternatives. Per la seva banda els sindicats demanen  que mentre dura la negociació s’accepti perllongar la ultra activitat del conveni fins que no s’arribi a un acord. Metges de Catalunya  proposa a més que la proposta alternativa que ells havien presentat en les negociacions anteriors serveixi de punt de partida a les properes negociacions que s’haurien d’obrir amb immediatesa. A hores d’ara és desconeix el posicionament de les patronals, que han convocat una reunió dels seus associats pel dimecres vinent dia 26.      

Tot plegat ben complicat, per que l’únic que hi ha del cert és que a partir del 7 de juliol proper el VII conveni de la XHUP decau i amb ell el conveni de transició  dels centres sociosanitaris. I aquesta certesa està plena d’interrogants: què passarà el dia 8 de juliol? Els experts diuen que en aquests cassos cal adscriure’s al conveni de rang superior al que s’ha extingit. El problema és que no hi ha cap conveni de rang superior al VIIé conveni de la XHUP. A partir d’aquí, els experts es divideixen en dues possibles alternatives: els uns diuen que caldria aplicar l’Estatut dels Treballadors pur i dur, mentre que altres són partidaris de cercar una referència en el conveni de la sanitat privada. 

 Vol dir que entraríem en una etapa plena d’incerteses, on les decisions empresarials sobre salaris, jornada i condicions de treball que fossin recorregudes judicialment, davant la manca d’un conveni de referència donessin peu a interpretacions diferents de fets similars, el que sens dubte seria un desgavell de difícil solució pel sector. De tota manera, jo no em faig masses esperances: Si amb dos mesos de negociacions no han estat capaços de posar-se d’acord, ho faran ara amb 12 dies mal comptats que queden pel 7 de juliol? es prorrogarà la ultra activitat? Ho seguirem




divendres, 21 de juny del 2013

L’Hospital de Sant Pau davant d’un nou escenari




Quan a partir de l’equip que juga se’n dedueix la tàctica a emprar


Avui s’han conegut les persones que assumiran la responsabilitat des del Patronat de la Fundació de Gestió de l’Hospital de Sant Pau. Són les següents: Isabel de Diego , Bibiana Segura i Enric Argelagués a proposta de la Generalitat i Cristina Iniesta a proposta de l’Ajuntament de Barcelona. L’equip s’ha de completar amb una persona proposada pel Bisbat de Barcelona que ho farà en els propers dies. Aquestes cinc persones substituirien a les 5 que van dimitir en bloc el passat 7 de juny.

El nou Hospital de Sant Pau, no acaba de trobar la
sortida a la seva difícil situació
Com que normalment la Presidència l’assumeix el representant de qui acaba pagant, i aquest no és altre que la Generalitat (és a dir els ciutadans amb els seus impostos), és d’esperar que la presidència de la fundació acabi recaient en un dels tres representants de la Generalitat, i d’aquests l’únic que té perfil sanitari és Enric Argelagués.

La seva trajectòria a la sanitat catalana és prou llarga i coneguda: des dels antics programes de transfusió sanguínia, fins a responsable del Banc de Sang i Teixits, sense obviar el seu pas per la gerència de l’Hospital Germans Tries i Pujol de Badalona o la gerència de l’ICS . Argelagués és per tant un home amb experiència al que difícilment li vindran de nou els problemes de l’Hospital de Sant Pau. 

Queda encara per conèixer l’equip gestor que haurà de dur a terme les polítiques i directrius que emanin d’aquest Patronat. Tanmateix passa una mica com en els equips de futbol: quan coneixes una part important de l’alineació que presentarà un equip, ja et pots fer idea de la tàctica que utilitzarà l’equip en el partit.

Enric Argelagués podria esdevenir el nou
President de la Fundació de Gestió
de l'Hospital de Sant Pau 
En conseqüència estem davant d’un equip que probablement jugarà a la defensiva. Que jugarà a evitar els problemes, sense abordar a fons les causes de la situació de Sant Pau. Pilotes fora, dit amb altres paraules.

He parlat de causes, per que al meu entendre són vàries les situacions que han dut fins aquí a aquesta institució. La primera és que Sant Pau no té “pare ni mare”. No hi ha cap institució que cregui amb fermesa que Sant Pau li pertany. Sant Pau no és com el Clínic que fis fa ben poc sabia qui era l’amo (ara fins i tot al Clínic ho comencen a dubtar), o com Vall d’Hebron, que sap molt bé que és de l’ICS.  Ningú considera que Sant Pau sigui seu, i qui menys ho considera és el propi Departament de Salut. Per tant, primer problema a solucionar: crear sentiment de pertinença biunívoc, és a  dir en dues direccions: de Sant Pau al Departament de Salut, i del Departament de Salut a Sant Pau.

Segona causa: definir i explicar quin tipus d’Hospital ha de ser Sant Pau. Ha de ser terciari? Totalment terciari? Només en part? Quina part? Ha de ser l’Hospital “comarcal” de la dreta de l’eixample? És que hem sentit dir de tot. L’autoritat sanitària hauria de sortir immediatament a clarificar el futur de Sant Pau en funció del que la planificació sanitària estableixi, més enllà dels interessos d’aquests o d’aquells altres.

Una tercera causa seria la inadequació de la plantilla. Sobra gent, i no poca. Cal fer un ERO ahir millor que avui definint la plantilla necessària en funció de la tipologia d’Hospital que es decideixi. Algú creu que amb aquesta alineació es durà a terme un  ERO? Tant de bo m’equivoqui; seré el primer a demanar disculpes, però molt em temo que no hi haurà ERO a Sant Pau.

Quarta causa: la retribució del centre. Definit el tipus d’Hospital, caldria donar-li un marge de temps per adequar-se a la nova situació, i en aquest període transitori, eliminar tots els deutes i adaptar l’estructura de costos del centre a la nova realitat que es decideixi.

La Dra. Cristina Iniesta, sembla que serà la única
que repetirá en la Fundació en representación
de l'Ajuntament de Barcelona 
Quinta causa: cal un pacte urgent amb el comitè d'empresa per encarrilar el futur de l'Hospital sota una perspectiva de sostenibilitat, que en cap cas passa per abocar-hi recursos com en un pou sense fons, o aplicar-hi el patrimoni de la Institució: al cap de poc temps, estariem igual però sense patrimoni. El personal de Sant Pau ha de saber que Catalunya ha fet un pas enrera pel que fa a sous de 5 anys com a mínim.

Aquesta relació de problemes no pretén ser exhaustiva, i segurament és equivocada.  Però és sincera i és la meva. Aquest matí quan he intentat aconseguir informació sobre els canvis a Sant Pau m’he trobat una persona que m’ha preguntat qui era jo per opinar sobre Sant Pau. Que estant a fora del sistema la meva visió no tenia cap valor, i que quin era el motiu pel qual jo parlava.  La resposta és ben senzilla, parlo per que crec que ho he de fer, i com en tantes coses, les solucions que s’acaben implementant per l’Administració les acabem pagant els ciutadans amb els nostres impostos, i com que ningú em pregunta si hi estic d’acord, he decidit parlar. I ho continuaré fent mentre pensi que tinc alguna cosa a dir.

Malauradament, alguns dels que estan al voltant de “l’alta política” es creuen que sempre estan en possessió de la veritat, que la seva paraula és dogma, quan en realitat resulta que som com jo, de carn i ossos i per tant també es poden equivocar. I si no, si tan bé ho fan, que baixin dels pedestals i mirin com van les enquestes...