Com deia l’alcalde Clos, "sense aturador"
Aquests dies s’ha fet públic que el deute de la Generalitat de Catalunya continua creixent tot i les retallades aplicades fonamentalment a les
inversions públiques i a les estructures que donen contingut a l’anomenat
“estat del benestar”.
 |
| Les preocupacions del conseller Mas Colell: presentar un pressupost, reduïr el dèficit, pagar proveidors: la quadratura del cercle |
Des de l’any 2007, el deute públic de l’Estat s’ha multiplicat per 2,3
mentre que el de les comunitats autònomes
pràcticament s’ha triplicat. És obvi doncs que
l’increment del deute públic és
més important a les comunitats que no pas a l’Estat. Circumstància del tot
lògica si tenim en compte que les comunitats tenen transferides les
competències en salut, ensenyament i dependència que són tres de les
responsabilitats que generen més despesa, mentre que l’Estat com a competència
“cara” manté només la de les inversions en infraestructures i la de l’exercit i
forces de seguretat. En el cas de
Catalunya i País Basc cal afegir entre llurs competències la de la policia
autonòmica: Mossos d’Esquadra i Ertzaintza que també comporten un nivell de
despesa elevat.
Del deute total de les comunitats quasi un 27% correspon a Catalunya,
que és la comunitat més endeutada. El deute català s’ha incrementat un 223%
mentre que a la resta de comunitats l’increment ha estat d’un 196%. Tot això en
el període 2007/2012. El deute públic
total català és de quasi 51.000 milions d’€.
Pel que fa al tant per cent del PIB, el deute català representa quasi
el 26% del PIB de la comunitat. En aquesta classificació Catalunya està
malauradament en tercer lloc només darrera del País Valencià que té el record
absolut amb un deute que supera el 29% del PIB d’aquella comunitat i Castella
la Manxa que té un deute del 27,8% del seu PIB. En un sol any (2011/2012) el
deute públic de la Generalitat s’ha incrementat quasi un 21%.
Evidentment davant d’aquest panorama sorgeixen les preguntes: Com és que amb les retallades que ha suportat Catalunya continua creixent el deute? La
resposta és clara: estem davant d’un doble efecte de baixada dels ingressos
públics (menys recaptació via impostos, taxes, etc., dels previstos en el
pressupost 2012, i un increment de les despeses superior al previst. La
reducció dels ingressos és evident i és conseqüència del descens de l’activitat
econòmica, mentre que l’increment de les despeses és multifactorial. D’una
banda tenim els efectes de la Llei de la Dependència que es va aplicar a
Catalunya sense cap pressupost per afrontar les despeses que comportava. Un
altre decisió presa sense comptar amb el pressupost necessari és el
desplegament dels mossos d’esquadra a tot el territori català. L’increment de
la població (estrangera) que ha comportat més necessitat de serveis tant en
l’àmbit de la Salut com en l’Ensenyament, el pagament dels interessos del
deute, que al ser cada vegada més gran implica un % del PIB més elevat per
poder-los pagar, els compromisos de pagament d’inversions fetes en el passat
que per acords de Govern es paguen en moltes anualitats, etc. Per tant el
balanç de tot plegat és un increment considerable del deute de la Generalitat.
 |
| El Sr. Rajoy va anunciar al Congrés dels Diputats que el dèficit de les administracions públiques havia quedat per sota del 6,7% (després dels jocs de mans del ministre Montoro) |
Ja se que “mal de muchos
consuelo de tontos” però no es pot pas dir que a Madrid les coses vagin millor.
Tot i els aplaudiments que la bancada del PP va dedicar al Sr. Rajoy quan aquest va anunciar en el Congrés dels Diputats que el dèficit espanyol del 2012
s’havia tancat en el 6,7%, el que sembla cert és que l’inefable ministre
Montoro, una vegada més va treure a última hora un conill del seu barret atès
que segons denuncien fonts dels tècnics del ministeri d’Hisenda, va traspassar
part del dèficit del 2012 al 2013. Però la gravetat no és només aquesta
irregularitat sinó que amb el vist i plau del govern espanyol, una part del
deute privat (el de la banca), s’ha transformat en deute públic gràcies a les
ajudes públiques a bancs privats denunciats en molts mitjans de comunicació i també des d’aquest bloc. Concretament a
l’any 2012 l’increment del dèficit de totes les administracions a nivell de
l’Estat espanyol va ser de 14,8 punts, dels quals 2,9 corresponen als diners
públics facilitats a la banca privada. És a dir, a Espanya s’està rescatant la
banca amb els diners de tots els ciutadans, bé via impostos, bé via reducció de
serveis. Algun dia els senyors del PP hauran de passar comptes per explicar
quin ha estat el verdader motiu pel qual s’han salvat Bankia i altres
institucions.
 |
| Diputació de Barcelona, Àrea Metropolitana, consells comarcals de l'àmbit geogràfic de l'àrea metropolitana. Tot això cal? La menjadora dels polítics l'hem de pagar els ciutadans? Estem ben segurs d'això? |
Però això ja està fet, i la pregunta ara és i què hem de fer a
Catalunya amb aquest panorama? El primer
que cal dir és que Catalunya no està ja per més retallades. Si cal fer-les ha
de ser en aquells àmbits que menys afectin a la ciutadania. Deu ser per això
que el conseller Mas Colell està intentant allargar tant com pugui la
presentació dels pressupostos 2013 fins saber quin serà el límit de dèficit que
finalment el Sr. Montoro li deixarà pressupostar. Tot i així, si calen
retallades, tal com ja he dit en alguna altre ocasió en aquest bloc, el marge
de maniobra és molt limitat. L’estat del benestar està en una situació límit.
Per tant els camps d’actuació només poden ser els relatius a la funció pública
o a les seves pròpies estructures: Buidar de contingut les diputacions atès que no es poden eliminar sense la col·laboració de l'Estat; reduir
al mínim els consells comarcals en l’àmbit de la regió Metropolitana de
Barcelona; que els consells comarcals donin serveis als diferents ajuntaments
de la comarca amb l’objectiu que aquests redueixin la seva pròpia estructura;
reduir el nombre de funcionaris i personal de les administracions avaluant si
l’allau de contractacions de personal que es va produir en l’època dels
tripartits aporta algun valor afegit a
la col·lectivitat o no, i finalment renegociar i aplaçar el deute de totes les
inversions a termini dutes a terme pels dos governs tripartits.
En qualsevol cas, Catalunya està (estem) en una situació límit. I
això cal dir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada