dimarts, 30 d’octubre del 2012

Empreses públiques i consorcis sanitaris: la trista imatge d’una Administració rovellada

(La funció de divulgació i participació que sempre he volgut que tingués aquest blog, es veu avui reforçada amb la publicació d'aquest magnífic article d'en Josep Maria Via, en certa mesura continuació  de la conferència que va impartir a ESADE el passat mes de juny, en defensa de l'Autonomia de Gestió i de l'agilitat i l'eficiència en el procés de presa de decisions. No cal dir que  tothom que tingui coses interessants a dir, té les portes obertes al blog. Ricard Bosch)




L'Hospital del Mar 
Escrit per Josep Maria Via


QUAN ELS MITJANS I ELS INTERESSOS PREVALEN SOBRE ELS OBJECTIUS


Qualsevol opinió que es pugui emetre sobre les empreses públiques i consorcis (EPICs) o qualsevol fórmula jurídica, procediment administratiu o manera d’organitzar la estructura i el funcionament del sistema sanitari, només hauria de prendre en consideració la raó de ser del propi sistema: contribuir a la millora de l’estat de salut de la població. Més enllà del que es deriva de les definicions de salut i dels aspectes preventius i de salut pública, el sistema sanitari persegueix que cada persona, en cada moment, en funció de la seva problemàtica, sigui atesa en el recurs més adequat, òptim i eficient. Això implica, moltes coses. Però ara em referiré a una que em permet apropar-me a l’anàlisi de la (in)coherència organitzativa actual del sistema sanitari en general i de les EPICs en particular. Fer realitat l’adequació del dispositiu assistencial a les necessitats de les persones passa per adoptar decisions difícils com per exemple la reconversió hospitalària. La disminució del nombre d’hospitals tal com els concebi’m avui, per transformació dels mateixos en altres tipus de dispositius i solucions assistencials. Aquest procés, potser el principal repte sanitari i de retruc econòmic per la flexibilitat i mobilitat laboral que comporta; es difícilment realitzable mentre el sector sanitari públic tingui la consideració de Sector Públic de la Generalitat. La Generalitat va tenir una oportunitat única de construir una administració moderna i exemplar. En lloc d’això va mimetitzar la pitjor versió de l’administració ibèrica, esdevenint una estructura anacrònica que, cada dia més, demonitza l’ús dels instruments propis de la gestió empresarial, malgrat ser els únics que poden permetre assolir l’eficiència necessària en el sistema sanitari. Més encara en temps de crisi. Amb això, cal afegir que avui, per interessos
diversos – no sempre clars i confessables - i que rés tenen a veure ni amb la qualitat assistencial, ni amb les necessitats dels pacients i que esdevenen incompatibles amb poder gestionar, ens trobem davant de propostes d’administrativització del sector públic empresarial de la Generalitat, on coincideixen des d’algun Ministre conservador, fins a partits d’esquerra, sindicats autoanomenats “de classe”, alts funcionaris i un determinat sector de la premsa. La maquinaria administrativa de la Generalitat s’ha transformat en l’enemic número 1 a l’hora d’aconseguir els resultats que la pròpia Generalitat demana. 


DE LA XHUP PENSADA PER PERFECCIONAR EL MODEL ICS, A LES EPIC (COM INSTRUMENT PER TRANSFORMAR LA XHUP EN UN GRAN I UNIC ICS).

El model sanitari català, concebut durant les dècades dels 80 i 90 del segle passat considerava que el INP/INSALUD, rebatejat com ICS a Catalunya, no era ni òptim, ni adequat per assumir, de la millor manera possible, la prestació de serveis mèdic-assistencials als ciutadans. Per contra, el model concertat, fonamentalment per la capacitat de gestió que oferia en termes econòmics, de recursos humans i d’organització de la prestació,si que ho era. Com a conseqüència d’això, la decisió tècnica i política va ser de congelar, reduir i minimitzar l’Institut Català de la Salut amb l’objectiu final de transformar-lo i equiparar-lo al dispositiu sanitari concertat.

Josep Maria Via en la conferència sobre l'autonomia de gestió
feta a Esade el mes de juny passat
 Per aquest motiu es va optar per la creació de la XHUP, amb aquesta idea de tendir a l’equiparació dels centres de l’ICS amb els concertats. Però en els últims anys, s’ha fet el contrari, traslladant el model de control i d’administració de l’ICS, a les EPIC. Això s’ha argumentat, fonamentalment al·ludint a la necessitat de controlar el dèficit públic, de combatre la corrupció i contraposant, per part de l’Administració, la titularitat patrimonial dels mitjans de producció amb l’autonomia de gestió. Pel que fa al control del dèficit, les tècniques administratives no han mostrat mai una capacitat superior a les de la gestió empresarial. Mai en la història, mai en cap exercici, els resultats de l’ICS, sistema públic/públic, han estat millors que els del sector concertat.  No fa gaire el propi Departament de Salut assenyalava que la productivitat estandarditzada per facultatiu superava, en el cas dels centres concertats, entre el 10 i el 15% la dels de l’ICS i que el cost en aquest últim cas, era un 6% superior. És igual. Això s’ignora. Com s’ignora que el dèficit més gran de la història del sistema sanitari català va coincidir amb la major ofensiva intervencionista de la Generalitat: la despesa liquidada respecte la pressupostada en el 2010 per al Departament de Salut es va desviar en 850 milions d€ aproximadament. Això malgrat que entre el 2006 i el 2010 la Generalitat va incrementar en un 23% el pressupost de salut, mentre en el mateix període el creixement del PIB català no va superar el 6,8%. Finalment, recentment, el dia 13 de juliol el Departament de Salut va fer públiques les dades de la Central de Resultats. Malgrat allà es fa prou evident la superioritat del model concertat sobre el vetust ICS, i dintre del model concertat els millors resultats de les entitats privades sense ànim de lucre sobre les EPIC; cap mitjà de comunicació, ni cap periodista dels que s’han dedicat últimament a assimilar el model sanitari català i l’autonomia de gestió a la corrupció; cap ni un d’aquests va publicar rés de rés al respecte. Els resultats presentats per la Generalitat feien evident que quanta més autonomia de gestió i menys sistemes de control administratiu, millors resultats de gestió. L’informe de la Central de Resultats presenta les dades sota cinc dimensions. En la d’atenció centrada en el pacient no s’observen diferències entre els hospitals de l’ICS i la resta. Però pel que fa a l’efectivitat, ja comencen a entreveure’s diferències significatives. Els grans hospitals de l’ICS presenten major mortalitat per fractura de coll de fèmur i dupliquen el percentatge mitjà de complicacions mèdiques i quirúrgiques. Si mirem les infeccions nosocomials, el percentatge de prevalença als grans hospitals de l’ICS quasi duplica la mitjana general. Addicionalment, no hi ha ni un sol indicador on els hospitals de l’ICS millorin la mitjana del sistema sanitari català. En quant a eficiència, els hospitals de l’ICS, tots superen la mitjana catalana pel que fa a hospitalitzacions evitables i cap d’ells arriba a la mitjana de substitució de cirurgia major ambulatòria. Fins aquí, les dimensions anteriors, ja de per si negatives; poden ser considerades el numerador d’un quocient mancat del denominador: la rendibilitat econòmica dels recursos emprats. Quan l’incorporem, la diferència en detriment dels hospitals de l’ICS per comparació amb la resta és extrema. Si la mitjana de la rendibilitat dels ingressos d’explotació és del 2,4%, els hospitals de l’ICS es mouen entre el -8% i el -12,6%. És a dir, de cada 100 Euros de diner públic ingressat, -els hospitals de l’ICS- poden arribar a generar quasi 13€ de pèrdua. Si considerem el rendiment tret dels actius en el sistema es situa en el -6,3%. Els hospitals de l’ICS assoleixen valors negatius que sobrepassen el -20% en tots els cassos, arribant en els hospitals més grans al -40%. És a dir, el rendiment dels actius -de les inversions en edificis i en tecnologia -, en el cas dels hospitals de l’ICS, és entre un 20% i un 40% inferior que la mitjana dels sistema sanitari català. Si detraiem de la mitjana el impacte dels propis hospitals de l’ICS, el resultat es dispara fins a valors difícilment comprensibles i encara menys justificables. Pot haver qui encara digui que no es pot parlar de relació causa-efecte entre més intervencionisme administratiu que mai i més dèficit que mai. Però aquesta “coincidència” es va donar en la passada legislatura. Informar amb rigor, passaria per analitzar aquestes dades i informar d’aquests resultats. En lloc d’això els mitjans o bé callen o, pitjor, sense cap tipus de rigor difonen suposats casos de corrupció en el sistema sanitari -per ara cap d’ells no ja condemnat, sinó que ni tant sols jutjat- establint, en aquest cas sí, amb total impunitat, una relació causa efecte entre autonomia de gestió i corrupció. Lamento que cap veu institucional s’hagi aixecat en defensa del Model Sanitari Català i en contra d’aquesta perversa i lamentable “política(des) informativa”. La corrupció no ve determinada pel caràcter públic o privat dels proveïdors sanitaris, ni pel fet de ser funcionari o no ser-ho a l’hora d’exercir el control. El que és essencial és l’escala de valors de cada societat, en la mesura que els valors determinen les actituds i aquestes els comportaments. La crisi econòmica que patim, és el resultat d’una crisi de valors. Més acusada en uns països que en uns altres. La situació de Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya, no és casual. La corrupció en aquests països, tant en el sector públic com en el privat, és més elevada que als sectors públics i privats de, per exemple, Noruega. Els mètodes administratius no són superiors als de la gestió empresarial per evitar la corrupció. En canvi són del tot inadequats per gestionar la sanitat amb eficiència. No es tracta evidentment de qüestionar el control. Sí de rebutjar sense atenuants el com es fa: la comptabilitat pressupostària, els mètodes d’auditoria de la Intervenció General, les regles aplicables al personal estatutari i funcionari i el gruix del procediment administratiu, a més de no ser més eficaços que els mecanismes de control de la gestió privada, van en detriment de la gestió empresarial, la qualitat i l’eficiència en el servei.

En aquella conferència a Esade, la reivindicació d'una gestió
empresarial en la sanitat catalana va ser molt clara i contundent 
El sistema sanitari català està pagant molt car el cas Palau de la Música. Alguns alts funcionaris de la Generalitat, conscients de que la classe política ja prou desprestigiada, no gosaria oposar-se a cap mecanisme de control addicional que es proposés per nefast que fos, van aconseguir que el Parlament de Catalunya aprovés per unanimitat la Llei 26/2009 de modificació de la Llei de Finances Públiques de Catalunya. D’aquesta forma, l’ aleshores Interventor General de la Generalitat va aconseguir elevar a rang de llei les facultats de control de la Intervenció, fins llavors normes "disposicions reglamentàries menors". Amb això, l’únic que s’ha aconseguit ha estat limitar les facultats dels òrgans de govern de les EPIC i augmentar els mecanismes de control burocràtic, laminant l’autonomia de gestió del sector públic empresarial i empitjorant els resultats del mateix. Lògic en la mesura que els mecanismes de control propis de l’Administració, incideixen en els procediments, però ignoren els resultats. Com ignoren que ja la Llei General de Sanitat de 1986 i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de 1990 van establir l’autonomia com un dels principis de gestió dels centres del sistema públic de salut. Pel que fa al fet que si l’administració ha d’assumir el risc d’una hipotètica mala gestió dels recursos públics, ha de poder demanar responsabilitats; és evident que sí. Però això no pot ser justificatiu en cap cas de la burocratització de la sanitat. Aquesta lògica hauria de dur a externalitzar el risc, o a vincular autonomia de gestió amb l’assoliment de l’equilibri econòmic com s’ha fet a la Llei de Mesures Fiscals i Financeres del 2011. El cert és però que avui, les EPIC, fórmules jurídiques escollides en el seu moment pel Departament de Salut de la Generalitat, per finançar noves estructures, dotades d’autonomia de gestió; aquestes EPIC s’assemblen cada dia més a l’ICS pel que fa a com són administrades i controlades per la Generalitat. I en la mesura que s’engrandeix i es consolida el model ICS, es fa menys atractiva per al mercat, l’externalització del risc perquè pretendre que el sector privat hagi d’assumir els privilegis del personal estatutari de l’ICS, només és concebible des de la manca total i absoluta del més mínim seny. Quina empresa privada assumiria la gestió a risc amb aquest panorama laboral? Entretant, és raonable que, en primer lloc, es garanteixi l’aplicació de l’article 68 i següents la Llei de Mesures Fiscals i Financeres del 2011 (atenció que algun Interventor adscrit al sector salut ja ha comentat a alguns gerents del sistema la escassa predisposició a fer-ho) i s’aposti per unes EPIC dotades d’autonomia i d’instruments de gestió empresarial, allunyades de la gestió administrativa i amb òrgans de govern forts, autònoms i responsables, formats per consellers reputats, independents i per tant sense vinculació laboral amb l’Administració.


 ELS BUÏTS DE PODER POLÍTIC NO EXISTEIXEN. ALGÚ ELS EMPLENA

Durant els anys de Govern tripartit, la desconfiança entre els partits que formaven el Govern, va comportar dificultats i tensions internes que en algun moment, especialment durant el segon tripartit, es van traduir en buits de poder polític. Però el poder sempre l’exerceix algú. I en aquest cas alguns alts funcionaris van acabar ocupant un espai que normalment hagués correspost a l’Executiu. L’espai de decisió política. (Els buits de poder derivats de les tensions internes del tripartit van ser ocupats per alguns alts funcionaris de la Generalitat que van assumir de facto la decisió política. A finals de juny, en una conferència a ESADE vaig manifestar que la classificació d’empreses públiques i consorcis sanitaris com administració pública per aplicació de la normativa del Sistema Europeu de Comptabilitat, SEC95, em va fer pensar que determinats alts funcionaris de la Generalitat havien guanyat la partida als polítics. Les normes SEC es diuen 95, perquè existeixen des del 1995. No va ser fins el 2005 que, sense que variés el marc normatiu, l’Interventor General de la Generalitat va incloure les EPIC en el llistat d’institucions a considerar administració pública. I a més ho va fer en la pitjor de les interpretacions jurídiques possibles pel desenvolupament del model sanitari català Posteriorment algú m’ha indicat que la directriu va venir de Madrid. Aquest Madrid, no sé si significaria el Govern de l’Estat, o els organismes administratius espanyols encarregats d’aquesta funció. En qualsevol cas, el resultat, en la mesura que va obrir la porta a incrementar el poder intervencionista dels buròcrates de la Generalitat, va ser estendre el model administratiu de l’ICS a les EPIC. El tsunami de lleis, decrets, ordres, instruccions i Acords de Govern adoptats a instància de la Intervenció General de la Generalitat, la Direcció General de Pressupostos i la Secretaría General de la Funció Pública, van suposar l’inici del desmantellament del model sanitari català. Destaco d’aquella època un treball signat, entre altres, per els aleshores Interventor General i Director General de Pressupostos de la Generalitat que, proposava la integració de Consorcis i Empreses públiques a l’ICS i feia desaparèixer el Servei Català de la Salut. És a dir, com aquell qui no vol la cosa, revertia les bases del model sanitari català, promovent l’ampliació i consolidació de l’ICS i acabant de facto amb la separació de funcions. Aquesta posició, que repeteixo, és política, és ideològica, va prosperar no sé si amb el consentiment o el desconeixement del Govern de la Generalitat. No ho sé, però dubto molt que el Govern abonés una decisió que significava que de cara a la UE, el deute de les empreses públiques i consorcis sanitaris de la Generalitat, pel fet d’incloure’ls en la SEC95, passava a engruixir el deute públic de la Generalitat i per tant d’Espanya. El cas és que el model sanitari mixt, basat en la col·laboració público-privada ha quedat desvirtuat per l’estatalització d’estructures privades, amb la conseqüent pèrdua d’eficiència. Els òrgans de govern de les institucions sanitàries han vist com el lideratge de la societat civil ha anat minvant en favor del personal de l’Administració.

El títol de la conferència era prou clar; tanmateix sembla com
si els clams generalitztas reclamant l'autonomia de gestió,
 no siguin escoltats per les autoritats polítiques
  Poc a poc, les funcions de govern dels òrgans rectors han estat substituïdes per la programació pressupostària i la integració administrativa. Les conseqüències han estat i són greus. L’obsessió que hi ha amb el seguiment de les normes pressupostàries té una enorme responsabilitat en el dèficit públic que estem patint. I això és així, perquè la comptabilitat pressupostària sap de controlar despeses, però no de gestionar ingressos i avaluar resultats. A banda, la comptabilitat pressupostària ha transformat el contracte de serveis entre el Catsalut i els proveïdors en paper mullat. Aquell contracte que havia de regular les relacions entre comprador i proveïdor, que havia de determinar el pressupost anual dels centres en funció de l’activitat i la tarifa acordades i, alerta, havia de garantir la translació de la política sanitària al sistema, fer operatiu el pla de salut i el mapa sanitari; aquell contracte peça clau del model, avui ha quedat desvirtuat per un pressupost que es decideix per criteris administratius. Ni de salut, ni d’eficiència,administratius. Com a President del Consell Rector d’un Consorci Sanitari, penso que el sistema perd una gran oportunitat quan en lloc d’aprofitar la vàlua, l’experiència i l’alt nivell dels seus membres –a banda, en el nostre cas, de la independència de tots ells del comprador de serveis -, per aportar valor a la confecció del pressupost i aprovar-lo. Aquests consellers veuen la seva funció reduïda a la mera sanció d’un pressupost administratiu predeterminat externament a la nostra Institució, per funcionaris que o no són especialistes en salut o/i desconeixen la nostra realitat. Podria seguir posant de manifest tota mena de restriccions a l’autonomia de gestió i la governança: limitació de la capacitat d’endeutament a curt i llarg termini, sotmetiment de facto a tot un conjunt de condicionaments que afecten la gestió de les entitats, ja sigui a través d’instruccions sobre procediments comptables, de gestió, sobre relacions laborals, contractació de proveïdors o sobre els procediments de compra,etc. Acabo aquest apartat amb un tema que no és menor. Qualsevol persona que accepti formar part d’un Consell d’Administració o Òrgan de Govern, sap que assumeix responsabilitats i que ha de retre comptes. Potser no tothom sap però que la inadequació del marc administratiu a l’empresa sanitària, comporta situacions de risc absurdes, que poden acabar sent dramàtiques. Quan –i això ha passat- en algun informe d’Intervenció, s’ha arribat a escriure que el pagament- totalment justificat- de guàrdies mèdiques podia constituir una possible malversació de fons públics, aquests informes passen a la Sindicatura de Comptes de la Generalitat i eventualment al Tribunal de Cuentas i eventualment a la Justícia.


QUÉ CAL FER?

Retrocedir l’actuat i tornar al model sanitari català. El poder polític l’ha d’exercir el Govern. I això no serà possible sense modificacions normatives. No m’estendré en relacionar un llistat exhaustiu de reformes i derogacions de normes de diferent rang que cal dur a terme. Ja en el seu moment, la Unió Catalana d’Hospitals (com el Consorci Sanitari i Social de Catalunya i altres persones i institucions), basats en informes d’especialistes de prestigi en el camp del Dret Administratiu, van assenyalar que calia modificar la categorització de les Empreses Públiques i Consorcis sanitaris a efectes de la SEC-95, ja que el reglament europeu de dèficit excessiu, estableix que “per públic s’entendrà el pertanyent al sector de les administracions públiques (...) amb EXCLUSIÓ de les operacions comercials segons es defineixen a la SEC 95”. És clar doncs, que una entitat no financera -les EPIC no són financeres- participada majoritàriament per una administració pública, -les EPIC ho estan-, no serà considerada com a administració, sempre i quan les seves vendes cobreixin com a mínim el 50% dels seus costos de producció. És a dir, en la mesura que les EPIC, obtenen els ingressos de les seves vendes que cobren a tarifa de mercat; aquestes vendes, cobreixen molt més del 50% dels seus costos i per tant no han de ser considerats administració pública a efectes de consolidació dels seus dèficits i haurien de ser excloses de la modalitat amb la que l’anterior Interventor General de la Generalitat va proposar que s’ incloguessin a la SEC95. La Generalitat hauria de tenir en compte que el llistat SEC95 es revisa cada 5 anys i que la pròxima revisió és al 2013, per tant l’any vinent sol·licitar l’exclusió de les EPIC del mateix. És evident que la desconfiança que provoca Espanya al món, fa difícil justificar que entitats que ja s’ha tingut el desencert de declarar que computen pel dèficit públic, ara sol·licitar que s’excloguin. I més quan el Ministre del ram és un funcionari de carrera que ja s’ha manifestat contra l’autonomia de gestió en el sector públic.

En Josep maria Via, avui és President del Parc de Salut Mar.
Aporta un dilatada experiència en sanitat havent ocupat
 diversos càrrecs directius tant a l'ICS com al
Departament de Salut 
 Però el Govern actual ho hauria de fer, si més no, pel compromís electoral que van adquirir els partits que en formen part quan es van presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya l’any 2010. Sota el títol “SOSTENIBILITAT I MILLORA DE GESTIÓ DEL SISTEMA SANITARI” l’esmentat programa proposa: .-La contractació i l’avaluació dels serveis recaurà en el Servei Català de la Salut i la provisió dels serveis correspondrà a les entitats titulars dels centres i serveis, siguin públiques o privades en condicions equiparables de competència. .-Potenciarem la col·laboració público-privada en matèria sanitària mitjançant la configuració d’una xarxa de recursos al servei del ciutadà amb indiferència de la seva titularitat patrimonial. .-Dotarem als ens públics sotmesos a dret privat i als consorcis amb participació pública dels mateixos mecanismes, flexibilitat i elements de gestió del que disposen la resta d’entitats que operen en el conjunt de la xarxa. (Programa electoral de CiU: Dotarem als ens públics sotmesos a dret privat i als consorcis amb participació pública dels mateixos mecanismes, flexibilitat i elements de gestió del que disposen la resta d’entitats que operen en el conjunt de la xarxa. Un canvi transcendental en la tendència dels darrers anys, és perceptible en la Llei de mesures fiscals i financeres de juliol passat, on s’aprofundeix en el règim d’autonomia de gestió amb la plena capacitat de decisió de les EPIC. La Llei és clara. S’evidencia una clara opció legislativa per a desvincular les entitats públiques del sector de la salut del règim general de control econòmic i financer de la Intervenció General de la Generalitat de Catalunya, i en l’àmbit dels RRHH s’estén l’autonomia de gestió a la capacitat d’establir les pròpies polítiques, sense que siguin aplicables al personal contractat laboral per les entitats les normes sobre despeses de personal, les instruccions, les restriccions a la contractació, ni altres mesures limitatives, destinades específicament al conjunt del sector públic de la Generalitat, sens perjudici de l’acompliment de la legislació bàsica. Preocupa que hagi passat més d’un any i no s’hagi procedit al desplegament reglamentari. Però és que la Llei és tan clara que no hi veig la necessitat . Ara bé, si es considera que s’ha d’acabar fent, cal evitar aquella tradició que el Conde de Romanones va immortalitzar en dir: “Dejad que los diputados hagan las leyes, yo haré el reglamento”. El desplegament de la Llei de l’ICS va ser bon exemple d’això: ni va haver prou amb un parell d’informes jurídics, absolutament interpretables, un de la Junta Consultiva de Contractacions i l’altre del Gabinet Jurídic Central, per destroçar una Llei aprovada pel Parlament de Catalunya i exercir de nou el poder polític des de instàncies administratives. Per la mateixa raó cal estar atents també als esborranys que es preparin dels projectes de Llei de Pressupostos 2013 i de Llei d’Acompanyament –si n’hi ha-; per evitar, com ja va passar el 2009, retrocedir el poc que s’ha avançat. Més enllà de les raons polítiques, hi ha arguments tècnics de pes per retornar a les EPIC l’autonomía de gestió i reformar i consolidar adequadament els seus Òrgans de Govern. L’any passat l’OCDE publicava l’informe: “Directrices de la OCDE sobre el gobierno corporativo de las Empresas Públicas” que entre altres coses deia: “El marco jurídico y regulatorio de las empresas públicas debería garantizar la igualdad de condiciones en los mercados en los que compiten las empresas del sector público y las empresas del sector privado, con el fin de evitar distorsiones del mercado.” I en aquest mateix document hi trobem una sèrie de principis de govern corporatiu. En citaré alguns : • Debe existir una clara separación entre las funciones de propiedad del Estado y las demás funciones del Estado que pueden influir sobre las condiciones para las empresas públicas, especialmente en lo que se refiere a la regulación del mercado. • Los gobiernos deberían esforzarse en simplificar las prácticas operativas y el régimen jurídico con el que funcionan las empresas públicas. • El marco jurídico y regulatorio debería ofrecer la suficiente flexibilidad para realizar ajustes en la estructura de capital de las empresas públicas cuando fuese necesario para conseguir los objetivos de la empresa. • Las empresas públicas deberían enfrentar condiciones competitivas a la hora de acceder a financiamiento. Sus relaciones con bancos estatales, instituciones financieras estatales y otras empresas públicas deberían basarse exclusivamente en términos comerciales. • El gobierno no debería implicarse en la gestión cotidiana de las empresas públicas, y debería darles plena autonomía operativa para alcanzar sus objetivos. • El Estado debería dejar a los Directorios de las empresas públicas ejercer sus responsabilidades y respetar su independencia. El Model Sanitari Català va assolir un prestigi remarcable, fins i tot a nivell internacional. Resulta paradoxal que el que formava part de la nostra realitat 30 anys enrere, ho haguem substituït per un model burocràtic desfasat i ara ho recomani la pròpia OCDE¡¡¡


CONSIDERACIÓ FINAL

La contribució que podem fer des del sector salut a la sortida de la crisi i al desenvolupament d’uns serveis vinculats als sectors productius i d’innovació, passa per refermar els valors que van caracteritzar el Model Sanitari Català. Si s’hagués fet, el “concepte Empreses Públiques i Consorcis”, no existiria.

L'Hospital del Mar de Barcelona
El Govern de la Generalitat en té prou amb contrastar el seu programa polític amb el marc legal que es va trobar al prendre possessió, per deduir ràpidament el que cal derogar, substituir o millorar, per recuperar el model. Algunes de les modificacions normatives depenen de l’Estat. Però el que es pot fer en l’àmbit de la Generalitat, Parlament i Govern, és molt. Es pot blindar el model anant a la major: la reforma de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. És cert que pot resultar complex fer aquesta reforma sense majoria al Parlament. És possible que sembli que no és el moment, però s’ha de fer. Seria la millor contribució que podria fer el Parlament de Catalunya a la sanitat catalana. Caldria extreure aquest topic de la confrontació política de baixa volada (politics) i situar-ho en el nivell dels grans temes que defineixen com és el país (Policy). Il·lustro el que proposo amb l’exemple del rol destacat que va tenir el National Health Service en l’acte inaugural dels Jocs Olímpics de Londres aquest estiu. Amb el concurs de juristes de prestigi, gestors professionals, planificadors, experts en política sanitària i economistes de la salut, es pot construir el substrat que caldria per modernitzar la LOSC, de forma totalment professional i apartidista i es podria explicar a tots els grups parlamentaris un per un. La situació de crisi fa més urgent recuperar, la separació de funcions, el valor del contracte, l’autonomia real de gestió i la consolidació d’un model de governança basat en Consells Rectors capaços de posar en valor l’aposta per l’empresarialització del sector públic sanitari. No fer-ho pot portar al sistema a una situació límit, si és que no hi està ja instal·lat. Fa uns mesos, el President Mas, referint-se al pacte fiscal, demanava al conjunt de la societat una resposta contundent i col·lectiva. En aquell moment, quan considerava la possibilitat de que no fos possible fer entrar amb raó als qui des de Madrid han d’acceptar parlar-ne, va al·ludir amb pesar i frustració a la possibilitat d’haver de desbordar la legalitat creant una hisenda pròpia i recaptant tots els impostos. Per paradoxal que pugui resultar, substitueixin pacte fiscal per model sanitari català i Govern espanyol per Govern de la Generalitat. Evidentment em refereixo al marc legal que hem d’afrontar els que tenim responsabilitats en les EPIC i la interpretació sovint esbiaixada que en fan alguns dels funcionaris encarregats d’aplicar-lo. Si se’ns porta a una situació límit, la resposta, igual que en el cas del pacte fiscal, només pot ser la submissió irresponsable o, com deia el President Mas, desbordar, no sé si el marc legal, espero que no, però potser sí la interpretació extensiva que es fa del mateix.

Josep Maria Via, Membre del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari de la Generalitat de Catalunya i President del Parc de Salut MAR de Barcelona


www.rbaestudisiprojectes.cat

divendres, 26 d’octubre del 2012

L'honorabilitat de Josep Maria Via


Segons han publicat recentment diferents mitjans, un jutjat de Barcelona ha condemnat als editors de la revista “Cafeambllet”  a indemnitzar amb 10.000€ a Josep Maria Via, per considerar que aquesta revista, a través d’un vídeo penjat a “You Tube” atemptava contra l’honor del Dr. Via. Segons explica el diari El País, el Dr. Via ha decidit donar aquesta quantitat a la Corporació de Salut del Maresme i La Selva. 

Josep Maria Via ha vist com un jutjat de Bracelona li ha retornat
 l'honorabilitat que per aquells que el coneixem mai havia perdut.

La pròpia revista recull en la seva web la sentència tot i que fa una rectificació “sui generis” de la mateixa. Tanmateix no hi ha lloc a dubtes: el Dr. Via no s’ha enriquit de cap manera amb cap negoci relacionat amb la sanitat. A alguns no ens feia falta la sentència per estar convençuts d’això. Sabíem de la honorabilitat del Dr. Via i sabem també les  moltes aportacions positives que ell ha fet a la sanitat catalana des de diferents àmbits de responsabilitat i des de fa ja forces anys.

Comento aquesta qüestió en el blog no només pel respecte que em mereix en Josep Maria Via sinó també per sortir al pas d’un periodisme groller i ideològic, sense cap ètica, que defensa el “tot s’hi val” per la defensa d’uns interessos ideològics o polítics. I justament aquesta manca d’ètica és la que està portant al país al drama econòmic i social que estem vivint.

Ho sento molt, però en la defensa de la democràcia no es pot acceptar que tot s’hi val. Estem d’acord que un mateix fet pot ser analitzat des d’enfocaments ideològics diferents, i estem d’acord també en la llibertat d’expressió. Però arribar a dir a partir d’aquí que tal o qual persona s’ha enriquit sense poder-ho demostrar això és sinó un delicte en l’àmbit jurídic, si que ho és des d’un punt de vista ètic. I més quan fins i tot es fa una afirmació d’aquest tipus sabent a priori que és mentida, i es fa només amb l’ànim de desprestigiar a una persona,  a un partit o a un model de gestió pública.

La Corporació de Salut del Maresme i la Selva rebrà els 10.000€
que haurà de pagar la revista "Cafeambllet" a Josep Mª Via,
i que aquest ha donat a aquests centres sanitaris

En el fons, el que hi ha al darrere d’aquest cas és el ja cansí debat al voltant de la privatització dels sistemes de salut. Des de fa més de 30 anys, Catalunya s’ha dotat d’un sistema sanitari públic que es basa en la provisió dels serveis sanitaris mitjançant un conjunt d’entitats públiques i privades totes elles finançades amb diners públics. Hi ha persones, partits polítics si es vol, que encara no han acceptat aquest fet que està implantat des de fa ja més de 30 anys i en lloc d’intentar desmuntar aquest sistema guanyant-se la majoria en el Parlament, actuen com una mena de “comandos guerrillers” aquí i allà, manipulant en molts cassos a ciutadans de bona fe, atacant persones o institucions que per  a ells encarnen aquest sistema “lliberal” que tant els molesta.

, i fins i tot hi ha qui vol pontificar amb els seus comentaris. Jo començo a estar una mica preocupat llegint articles signats per periodistes sobre alguns temes que amb un cert coneixement dels mateixos te’n adones ràpidament que aquella persona o està mentint o no ha entès res. No posaré exemples concrets però hi ha mitjans sobre tot en l’àmbit digital que fan de la calumnia i de la mentida l’esquer per aconseguir que les seves pàgines siguin visitades i obtenir així publicitat. I cal assenyalar que no els manca públic. Alguns dels seus lectors estan tant “entregats” que aplaudeixen enfervorits afirmacions tot i que saben perfectament que són mentida.

Hi ha moltes maneres de defensar la sanitat pública;
jo també la defenso, però intento ser objectiu

Tot plegat mancat de l’ètica més absoluta. Estem en una crisi econòmica i social, però també de valors; és com una mena d’espiral cap endins on cada vegada estem pitjor en tots aquests temes. No ens en sortirem fins que no recuperem un aspecte fonamental en les relacions humanes com és l’ètica. Cal recuperar el sentit d’allò que és correcte o no ho és. I no cal esperar a que t’ho diguin. Tots sabem quan actuem correctament o no ho fem. Ha de prevaldre el sentit de les coses correctes per sobre dels interessos personals o de partit o de la índole que siguin. Hem de rebutjar col·lectivament als manipuladors, als que menteixen, als que s’aprofiten de la bona voluntat de molta gent, als que no aporten res a la societat i en canvi pretenen viure d’ella. Cal doncs recuperar els valors.





dissabte, 20 d’octubre del 2012

Un lloc de treball: despesa o inversió?




Un lloc de treball es justifica quan a partir d’ell es genera algun valor afegit, material o intangible, en un procés productiu o en la prestació d’algun servei. En aquests sentit caldria doncs considerar que un lloc de treball és sempre una inversió per part de l’empresari però també pel treballador atès que mentre hi hagi aquest valor afegit aquell treballador tindrà “assegurat” el seu lloc de treball. Com més transcendent és aquest valor afegit més segur és el lloc de treball. I a la inversa, el lloc de treball està en risc quan a partir d’ell es genera un valor afegit molt baix o fins i tot nul.

El valor afegit d'un lloc de treball esdevindrà un factor clau
en les empreses, en els propers anys
És per això que cal que els treballadors en general estiguin en possessió d’una formació de qualitat que els permeti un alt nivell d’especialització. Com més “especialitzat” és un lloc de treball més valor afegit aporta i per tant més seguretat de futur pel treballador. I com més valor afegit aporta el nivell salarial obviament creix.

Això que és ben senzill d’entendre, l’empresa privada ho té ben assimilat des de fa temps, però no així l’empresa pública o parlant més en general, l’administració pública. És per això que a l’Estat espanyol es donen circumstàncies que permeten afirmar que en molts cassos un lloc de treball es converteix exclusivament en una despesa.

Podríem parlar del cas de la Junta d’Extremadura o de Castilla la Manxa o d’Andalusia amb uns índex de funcionaris per "kilòmetre quadrat" que fan feredat, però  prefereixo centrar-me en el que ocórrer a Catalunya. En efecte, a les Diputacions, a TV3, als Ferrocarrils de la Generalitat, a l’Àrea Metropolitana, al Consorci de la Zona Franca, a l’Agència Catalana de l’Aigua,  a molts Consells Comarcals, als grans Ajuntaments catalans, a Transports Metropolitans de Barcelona, a l’Institut Català de la Salut i a tantes empreses públiques (algunes d’elles del sector salut), hi ha molts llocs de treball que són una despesa. Una despesa inútil per la societat, que veu com alguns privilegiats estant sortejant la crisi pel fet de pertànyer a determinats partits polítics  o tenir amics que els col·loquen per aquí o per allà. 

A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisulas
hi ha un excés de llocs de treball sense valor afegit 

Segurament, si tots aquests llocs de treball ficticis no existissin, no ens caldria l’€ per recepta, o la limitació de l’activitat quirúrgica a que estan sotmesos els hospitals, perquè els recursos esmerçats en sous que no aporten res, podrien compensar els resultats d’algunes de les mesures d’estalvi que s’han hagut d’emprendre. És per això que dol veure com els polítics no volen afrontar una reforma a fons de l’administració pública, tot i que estem davant d’un nou paradigma pel qual les coses mai tornaran a ser com eren. Sembla però que els únics que notarem que les coses no seran igual serem els ciutadans del carrer; els altres, els de carnet o els de l’amiguisme, aquests continuaran amb la bicoca de sempre.

Un exemple clar del que dic el dona l’Agència Catalana de l’Aigua, dirigida per un incompetent com el conseller Recoder. Aquesta agència està plena de militants de  partits polítics de l’antic tripartit però també del govern actual. Què fa el conseller per arreglar el problema? Apuja les tarifes de l’aigua a uns preus difícilment assumibles per una part de la població, en lloc de fer neteja i deixar l’Agència amb els llocs de treball necessaris per fer la feina, eliminat tots els llocs de treball supèrflues que no aporten res més enllà de la despesa que generen. I qui ho acaba pagant? El consumidor.

La Diputació de Barcelona és una gran empleadora pública
d'afiliats a partits polítics que no aporten res a la societat 

Però amb un nivell d’atur com el que tenim, amb quasi 5 milions d’aturats a Espanya, no em puc estar de denunciar un altre fet del tot reprovable des del meu punt de vista. Es tracta dels alliberats sindicals.    

Algú pot explicar-li a algun d’aquests aturats que fins i tot ja ha esgotat el subsidi d’atur, que mentre ell no disposa de cap recurs per assegurar la seva subsistència i el de la seva família, al país hi ha  més de 9 mil persones afiliades a sindicats només en les admoinistracions públiques, alliberades de la feina i que cobren un sou de l’empres com qualsevol treballador dels que realment hi treballen? On és l’ètica de tot plegat? Com els governs ens poden demanar esforços als ciutadans quan ells consenten que situacions com aquestes s’enquistin en el sistema? Com els sindicats poden explicar a milions d’aturats que en el seu sí es donin aquestes injustícies socials? Com pot permetre la societat que això sigui una realitat als començaments del segle XXI, sota una crisi econòmica com mai ha patit el país? Més de 9.000 alliberats sindicals només en les administracions públiques de tot l'Estat. Un escàndol!


Els alliberats sindicals representen un anacronisme que en moments
d'un atur molt elevat com l'actual, resulten un autèntic insult a la
intel·ligència, especialment de la gent aturada

Això si: vagues generals contra les retallades; però dimitir pels escàndols que es produeixen dins dels sindicats i per les connivències amb l’Administració, d’això ni parlar-ne. País... 


dijous, 18 d’octubre del 2012

Parlem clar?...aquesta vegada faré vaga




Els sindicats espanyols han anunciat avui que faran vaga general el proper 14 de novembre, just onze dies abans de les eleccions al Parlament de Catalunya i al bell mig de la campanya electoral catalana.

El dia 25 de novembre els catalans ens hi juguem molt en les eleccions, i tot i així, els líders sindicals sense cap mena de respecte ni als catalans ni a Catalunya  plantegen una vaga general dient que com que afecta al Sud d’Europa, és més important aconseguir un "espai social de lluita" amb els treballadors de Portugal, Grècia, Itàlia i Espanya que respectar el dret dels catalans a una campanya electoral neta, on caldrà molta claredat per part dels partits polítics i on les manipulacions i mentides no haurien de tenir-hi cabuda. En lloc de respectar aquest dret del poble de Catalunya els sindicats plategen doncs una vaga en la que deixaran anar les mentides habituals, manipularan la realitat segons els convingui, i voldran tenir un protagonisme que aquells dies no els pertoca.  Espanya i Catalunya tenen un sindicalisme ranci, dirigit per líders ideològics, que prioritzen la ideologia per sobre de l’ètica, la demagògia per sobre del sentit comú i la propaganda per sobre de la veritat. I així no es va enlloc. Aquest camí porta a més misèria, a més frustracions, i a més privilegis pels sindicats (em diu un amic molt proper a les negociacions amb els sindicats  que en aquests moments el que més preocupa al sindicalisme català és poder mantenir els alliberats que tenen per evitar un autèntic problema com seria fer ERO,s en el sí dels propis sindicats).

Aquests dos personatges dirigeixen el sindicalisme
català majoritari..

Tot i així, faré vaga el dia 14. I la faré no pas per que els sindicats m’hagin convençut; la faré perquè els polítics m’han defraudat. Per això la faré. Com a català estic cansat que Madrid, d’una manera sistemàtica ens maltracti a tots nivells: atacs a la llengua, atacs a l’economia, atacs a l’Estatut, espoli fiscal, atacs al sistema educatiu, inversions ridícules per un país que els aporta un 20% del PIB, una justícia del tot polititzada sempre en contra dels interessos  de Catalunya, uns mitjans de comunicació  que permanentment i impune diuen barbaritats contra Catalunya, polítics desbarrant contra Catalunya, i tot el que vulguin. Insults i menyspreus a Catalunya; coaccions i mentides contre els més febles de la societat catalana. Faré vaga contra tota aquesta gent que em produeix un profund mal estar només de pensar que en teoria són “compatriotes” meus.  També faré vaga contra un govern del PP del tot incapaç de prendre decisions, de solucionar problemes i de tenir el més mínim imatge i prestigi a Europa. Com a país Espanya està arruïnada, i cada decisió que pren el govern espanyol es per arruïnar-nos encara més. Per això faré vaga, per que ens governen uns ineptes absoluts   

J. M. Aznar ha estat el penúltim a atacar al
President Mas

Però també faré vaga contra els polítics catalans: uns per que continuen amb la seva demagògia contra les retallades, quan ells són precisament una de les causes que les ha produït, altres per que s’aferren a plantejar vies de futur que ja estan mortes des de l’inici. A qui se li pot ocórrer a aquestes alçades, insistir amb la història d’una Espanya Federal que mai serà? Que no ho entenen que els països federals són sempre el resultat de la voluntat de diferents països per unir-se i mai han estat conseqüència d’un procés en sentit contrari? Que no ho entén el Sr. Navarro?  Sincerament crec que no ho deu entendre. També faré vaga contra la Sra. Sanchez Camacho i la gent que com ella no para de mentir. Jo sóc enginyer industrial. Algú es creu que ho deixaré de ser  si un dia Catalunya és independent? Si Catalunya esdevé independent, els catalans que hi tinguin dret cobraran les seves pensions per la senzilla raó que a Catalunya i ha (avui) més gent que cotitza que no pas perceptors. Perquè menteix la Sra. Camacho? Ella es creu que si Catalunya esdevé independent ens expulsaran de l’UE? D’on ho ha tret això? No entén que Catalunya serà un aportador net de recursos a l’UE, mentre que Espanya és un perceptor de subvencions? Sembla mentida que conscientment o inconscient es puguin dir tantes mentides juntes per atemorir a la gent.  No m’agrada la gent que menteix i més quan ho fan conscientment. Estan fent un mal servei fins i tot a Espanya per que deixa clar que sense utilitzar la demagògia i la mentida els espanyols no tenen més arguments. Si la Sra. Camacho és i es sent tan catalana, com és que permet que el seu partit menystingui Catalunya i la seva gent? Com és que permet que el seu partit maltracti Catalunya a nivell d’inversions, finançament, llegua, etc.?

Sanchez Camacho ha aprofitat una visita a una residència d'avis
 per atemorir-los dient que si Catalunya era independent
ells no podrien cobrar les pensions

Si, si...faré vaga. Però també faré vaga contra el govern de Catalunya. I la faré per que des del primer moment vaig entendre la necessitat de fer retallades i les vaig defensar. Jo els he defensat en aquest blog. Però també li he demanat al govern del país que redueixi despeses supèrflues  de l’administració i això no ho ha fet. Continuem amb una estructura administrativa que començant per la Generalitat passa per les diputacions, consells comarcals, ajuntaments, àrees metropolitanes, etc. Algú sap quants treballadors tenen la Diputació de Barcelona, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ADIGSA i l’Agència Catalana de l’Aigua? Només entre aquests quatre organismes superen els 10.000 treballadors. I què ha fet el govern? Res; mirar cap un altre banda; apujar preus com en el cas de l’ACA per fer-nos pagar entre tots la ineficàcia del propi govern. I per què han mirat cap un altre costat? Doncs per que els partits han utilitzat aquestes empreses públiques i altres per col·locar-hi a tots aquells afiliats que per una raó o un altre no han pogut trobar una manera més digne de guanyar-se la vida. Allò que el President Pujol en deia la menjadora...  

Per tot plegat aquesta vegada faré vaga...