dimarts, 25 de setembre del 2012

Eleccions anticipades el 25 de novembre




Avui dia 25 de setembre el President Mas ha anunciat la convocatòria anticipada d’eleccions pel 25 de novembre i per tant la dissolució del Parlament de Catalunya. Les raons esgrimides pel President són fonamentalment  el clam majoritari de la societat catalana expressat molt clarament en la manifestació de la Diada, i el “no” taxatiu del Sr. Rajoy  a negociar ni ara, ni en els propers mesos  l’anomenat pacte fiscal.

El President Mas comunicant l'avançament electoral en el Parlament 

Temps hi haurà d’analitzar les conseqüències de tot tipus que aquesta decisió implica, però d’entrada sembla que ara ens correspon als catalans decidir amb el nostre vot, si volem una Catalunya  plena i lliure, o una Catalunya sotmesa a allò que els espanyols decideixin en cada moment. Haurem de decidir si Catalunya és dels espanyols com afirmen des de Madrid o és dels catalans com sembla que dicta el sentit comú. Als catalans ens tocarà doncs decidir-ho.

Independentment del debat polític, a mi em preocupen en aquests moments les conseqüències  i repercussions que aquesta decisió pugui tenir pel sector sanitari de Catalunya:

De entrada podem dir que començarem l’any sense pressupost 2013. Això implicarà una pròrroga del pressupost 2012, i per tant en el cas dels centres sanitaris no és mala noticia, atès que no es tocaran tarifes ni activitat. Per tant tenim uns quants mesos de l’any 2013, en els que els ingressos estan assegurats amb les quantitats que en aquests moments estan percebent els centres. Quan allà per la primavera es pugui disposar d’un nou pressupost pel 2013, ja veurem de quin mal haurem de morir, però fins llavors, seguirem igual. Tot sembla indicar que els ingressos 2013 de la Generalitat serna inferiors als del 2012. Ens hem de preparar doncs per noves retallades a partir del maig/juny de l'any vinent, Confiem que aquesta vegada no afectin al Departament de Salut. 



Quan s’acosten eleccions l’administració pública es paralitza. Aquí i a Espanya. En d’altres països europeus aquest fet no es manifesta amb tanta intensitat atès que els càrrecs administratius no són polítics, sinó tècnics fet que possibilita que davant d’un període electoral la màquina administrativa continuï funcionant quasi amb normalitat, o si més no amb molta més normalitat que no pas a casa nostra. Aquest fet pot provocar situacions no desitjables en el sí de la sanitat catalana: l’any vinent el Departament de Salut volia abordar un nou enfocament de l’atenció a la cronicitat tal com ja he comentat aquí en alguna entrada anterior. Ara amb les eleccions a tocar, el més probable és que aquest projecte quedi aparcat una bona temporada, atès que en el supòsit que el Govern no canviï de color, ningú ens pot garantir que no hi hagin canvis en les persones encarregades de tirar aquest projecte endavant.  És un bon projecte i un bon plantejament de la cronicitat, per això em sap greu que caiguem en un impàs que no serà en cap cas curt. Estem parlant d’un endarreriment que com a mínim serà de 6 mesos. 

En el punt anterior parlava d’un nou govern, i feia el supòsit de que continués governant la mateixa coalició que en l’actualitat, però tot i així, continuaria el mateix conseller?. Els rumors apuntaven a un canvi en el titular de la conselleria per la tardor. Es produirà aquest canvi? Si es produeix el substitut tindrà les mateixes prioritats? Si a més hi han canvis en el/els partits del govern, els canvis en el Departament  són segurs. Un nou full de ruta i unes noves prioritats per la sanitat catalana? Un interrogant molt difícil de resoldre ben bé fins els vols de Nadal...


La comissió del Parlament que investigava algunes irregularitats
a sanitat, tot just havia començat a caminar

Un altre tema que es veu afectat per la convocatòria d’eleccions és la comissió d’investigació que tot just havia començat a caminar en el Parlament. És la “Comissió d’investigació sobre la gestió en l’àmbit sanitari, i les relacions entre el sector públic sanitari i les empreses” . Aquesta comissió ja s’havia posat d’acord en les compareixences, i sembla que amb la dissolució del Parlament, la comissió queda sense efecte.  Només si un cop renovada la cambra catalana es decidís refer la comissió, aquesta hauria de reprendre els seus treballs des de zero,  de manera que tot el fet fins ara no serviria per a res. Això vol dir que els designats per comparèixer no ho hauran de fer, i possiblement tampoc ho arribin a fer en la nova configuració del Parlament. Les persones que es salven d’aquesta compareixença són:


Sort que han tingut, però no em sembla gens bo per la democràcia i per la serietat del país que determinats fets que sembla que s’han pogut produir a l’Hospital de Sant Pau o a una empresa municipal de Reus quedin sense poder-se aclarir. Cal suposar malgrat tot que alguns possibles comportaments irregulars seran analitzats per la Justícia. 



dijous, 20 de setembre del 2012

Negociació Col·lectiva: es repeteixen els errors de sempre



Aquests dies s’ha reprès la negociació col·lectiva amb els sindicats en l’àmbit de la sanitat pública de Catalunya. Segons sembla s’ha començat a negociar la jornada laboral.

Aquesta negociació respon a una disposició de la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos de l’Estat pel 2012 per la qual s’establia una jornada anual mitja de 1750 hores. Aquesta jornada afecta a tots els funcionaris, però en el cas de Catalunya (pendent de si es presenta recurs d’inconstitucionalitat per invasió de competències) afectaria pel que fa al sector salut a totes les EPIC (empreses públiques i consorcis) i als hospitals municipals. Això comportaria dues jornades diferents atès que la mesura no seria d’aplicació a la resta de centres que no són EPIC. Dues jornades diferents i en canvi retribucions similars com a conseqüència de l’equiparació salarial duta a terme en els darrers anys pel sistema sanitari públic català. (SISCAT)

En la II Jornada d'Associats d'UCH es va debatre a Sant Benet
del Bages sobre el futur de la negociació col·lectiva
Semblaria doncs raonable que la jornada laboral fos única per tot el SISCAT atès que les retribucions pràcticament ho són. Es comenta que Funció Pública de la Generalitat  també  veuria amb bons ulls aquesta unificació de jornada.

Amb aquests precedents, sindicats i patronal s’han assentat a negociar. Però com a succeït en tantes ocasions la patronal ja ha començat a afluixar plantejaments només començar. De les 1750 hores de mitjana que estableix el govern espanyol, les patronals sanitàries que estan en la mesa negociadora ja han baixat a 1708, però com que l’ICS es mou en un entorn de 1.670, la patronal estaria disposada a donar per bones aquestes 1.670 hores. Els sindicats no volen acceptar aquests condicions i en qualsevol cas exigeixen que si hi hagués acord les patronals s’haurien de comprometre a que cap centre acomiadés a ningú com a conseqüència d’un increment de jornada i per tant d’un excedent de plantilla.

Aquesta condició que exigeixen els sindicats, anul·la per ella mateixa l’efecte que es deriva d’un increment de jornada. Si tens més força de treball de la que necessites, l’excés d’hores de la plantilla no et serveixen per a res sinó pots adaptar la plantilla a les necessitats de la feina. Així de senzill

Ramon Cunillera director general del Consorci de Salut
i Social de Catalunya, entitat que forma part de la
mesa negociadora del conveni 
Tot plegat un autèntic desgavell. Les patronals que no han aprés res del passat, i els sindicats per que no són conscients de la situació del país. Sembla com si en aquests darrers 4 anys aquí no hagués succeït res. Les dinàmiques d’uns i altres són les de sempre, mentre que la realitat del país és molt diferent. I són precisament aquestes dinàmiques les que han portat a la situació que patim tots els catalans. Totes les negociacions  que s’ha fet en el darrers 30 anys han comportat el mateix resultat: reducció de la jornada laboral i increment del sous. Això any rere any, conveni rere conveni, i el resultat ha estat un país que ha vist créixer molt per sobre de la inflació els seus costos laborals, i per tant una pèrdua de competitivitat i productivitat en uns moments de globalització de l’economia. Un autèntic contrasentit.

Recordo que en la II Jornada d’Associats organitzada per l’UCH a Sant Benet del Bages el dia 15 de desembre passat, es van estructurar 4 àmbits temàtics i un d’ells eren les relacions laborals. En aquest últim grup de treball jo mateix vaig suggerir que la jornada de treball es tragués fora de l’àmbit de la negociació col·lectiva, i que fos el govern qui establís cada any aquesta jornada. D’aquesta manera s’evitava aquest procés d’erosió sistemàtic de la productivitat en el nostre país. No em van fer ni cas, i al final s’han trobat que si més no pels funcionaris, ha estat el govern qui lògicament ha acabat establint la jornada laboral tal com jo reclamava.

En les meses negociadores dels convenis,  per part de la patronal
s'hi asseuen persones que no tenen cap responsabilitat directe
 sobre els temes que acaben pactant (cedint), i per la part
sindical, persones que  mai tenen res que oferir,
 només demanar (exigir)
Normalment quan dues parts s’assenten a negociar, les dues parts tenen coses a intercanviar: tu cedeixes per aquí i el teu oponent cedeix per allà, i al final es produeix l’acord. En el cas que ens ocupa, els sindicats no tenen res per negociar; ells van sempre a més, més i més, però no tenen res per la negociació, i les patronals en el fons tampoc, perquè tampoc s’hi juguen els seus diners, sinó els dels seus associats. És per això que en les negociacions del sector el resultat sempre ha estat el mateix: menys jornada,  més sou, més dies de lleure, etc.

Semblava que la crisi serviria entre altre coses per aportar una mica de seny als negociadors intentant no repetir tots els vicis del passat. Doncs bé, només començar topem amb la mateixa pedra: els uns exigint a canvi de res i els altres acceptant aquestes exigències per que al cap i a la fi, no són ells qui en pagarà les conseqüències directament. Tot plegat lamentable.




dimecres, 19 de setembre del 2012

L'activitat privada en els centres sanitaris de la xarxa pública



Aquests dies ha arribat a les meves mans un document elaborat pel Consorci de Salut i Social de Catalunya (antic CHC) en el que s’aborda una mena de consells o recomanacions   pels centres adscrits al consorci per realitzar activitat privada com a complement a l’activitat que fan pel sector públic.

En primer lloc constatar que aquest document arriba amb anys, de fet decennis de retard. Des de temps immemorial els centres de la xarxa pública, i també els propis de l’ICS estan fent activitat privada. Són els accidentats de trànsit que de sempre han estat atesos també en els centres de la xarxa pública (ICS i no ICS). Estranya doncs que ara el Consorci es despengi pontificant sobre un tema més antic que el propi Consorci.

La Fundació Puigvert compagina des de fa anys l'assistència
l'assistència pública i la privada sense cap problema  

Per altre banda, l’activitat privada en els centres assistencials catalans, amb el temps ha anat ultrapassant el camp dels accidents de trànsit, per arribar a competir amb les clíniques privades i atendre a malalts de mútues i companyies asseguradores,  aconseguint així diversificar la seva cartera de clients i obrir una nova línia de facturació. Aquesta alternativa és molt necessària, més en un moment en el que els ingressos del CatSalut minven; permet al centres una facturació complementaria que sempre ve bé, i permet una millor utilització de recursos com ara l’àrea quirúrgica que té uns costos molt elevats pels equipaments que l’integren, i que amb la retallada d’activitat es passa un bon nombre d’hores al dia sense utilitat.

Al llarg del temps he sentit diferents tipus de crítica al fet que els centres de la xarxa pública facin activitat privada: un d’aquests tipus de crítica és la ideològica i prové de partits de l’esquerra i dels sindicats que veuen aquesta activitat com una manera de afavorir als que més tenen en detriment dels que tenen menys. Aquest plantejament parteix d’un supòsit inacceptable, i que es basa en la presumpció de que tots som una colla de corruptes (institucions, gerents, metges, etc.)

Barnaclínic és la marca sota la qual l'Hospital Clínic de
Barcelona desenvolupa la seva activitat privada 

Un altre enfocament de les crítiques prové de les clíniques privades, que es senten amenaçades per uns competidors que no tenien i que a més ofereixen uns millors serveis assistencials, amb possibilitat per exemple d’accés a UCI que moltes clíniques privades no tenen. Denuncien competència deslleial

Sigui com sigui, l’activitat privada s’ha anat consolidant dins dels hospitals de la xarxa pública: La Fundació Puigvert, la Mútua de Terrassa o l’Hospital Clínic (amb BarnaClínic on ha estat intervingut el jugador del Barça Eric Abidal) en són alguns exemples. Però no és només en el camp hospitalari on s’ha dut a terme activitat privada: també en els centres d’atenció primària no ICS s’ofereixen serveis privats com ara odontologia o podologia per posar dos exemples. Per cert, sobta el document del consorci quan el propi consorci està gestionant l’ABS de  La Roca del Vallés on s’ofereixen serveis d’odontologia privada, que fins i tot han estat utilitzats per algun directiu o ex directiu de l’entitat.  

Tornant a l’argument principal  afegir només que sobre tot, arrel de la disminució de l’activitat contractada pel CatSalut, als centres els han quedat uns quants llits buits, i en conseqüència quiròfans buits. Si aquests recursos que costen molts diners, poden ser utilitzats i generar ingressos pel centre, millor que millor no troben?

El CAP de La Roca del Vallès ofereix serveis privats
d'odontologia i podologia. Està gestionat pel
Consorci de Salut i Social de Catalunya 
L’argumentació que utilitza el greuge comparatiu “si hi ha llista d’espera a la sanitat pública no es pot entendre que no n’hi hagi en la privada “ al meu entendre tampoc té sentit. Si hi ha llista d’espera  a la pública, el responsable no és en cap cas l’Hospital; el responsable és únicament el CatSalut que a través del contracte amb el centre decideix   quina activitat li compra cada any. És per tan del tot lògic que un centre sanitari vulgui treure el màxim profit dels seus recursos productius sobre tot quan el CatSalut no els compra en la seva integritat.

Des del meu de vista, només cal tenir present un principi bàsic, que assegura que no passin “les coses  rares” que alguns han insinuat: Quan una persona entra en els sistema sanitari amb cobertura pública, ha de sortir del sistema amb càrrec a la sanitat pública, i quan una persona entra al sistema sanitari amb una cobertura privada ha de sortir del sistema amb càrrec a la mútua o companyia asseguradora que pertoqui o amb càrrec al propi malalt.  És a dir en el decurs del procediment no es pot canviar de cobertura. Així de senzill.

Per això em costa molt entendre la necessitat i l’oportunitat del document que ha elaborat el Consorci, més enllà de l’esperit xiruquero i kumbaià d’alguns dels seus membres i directius.   


dimecres, 12 de setembre del 2012

La Manifestació per la Independència



Per la seva importància, per l’assistència massiva, pel seu significat polític, pel que pot implicar pel futur de Catalunya i els catalans i per moltes més raons, no puc estar-me de publicar una entrada al blog que reculli els ecos d’una manifestació com la d’ahir 11 de setembre de 2012. Una manifestació històrica.

Per entendre el motius que han portat al poble de Catalunya a sortir al carrer, i passar per sobre dels polítics de tots absolutament tots, els partits de l’arc parlamentari català, jo començaria per la sentència de l’Estatut, i seguiria pels diferents recursos que algun partit (el PP) ha interposat contra el català a l’escola, contra la immersió lingüística, o (PPC) contra el reglament d’usos lingüístics dels Ajuntaments de Barcelona i Girona. Hi afegiria els constants insults i mentides que des de les autoritats polítiques d’Andalusia, Cantàbria, La Rioja, Galícia, Extremadura o Madrid etc., s’han fet contra Catalunya, sense que ningú els hagi fet la més mínima recriminació. També hi tenen a veure atacs a la unitat de la llengua com els que s’han produït a les Balears, València o Aragó.  

Són molts el greuges que Catalunya i la seva gent hem acumulat aquests últims anys sense que cap veu s’hagi aixecat per dir ja n’hi ha prou de mentides, ja n’hi ha prou d’insults. Per altre banda la dita “caverna mediàtica  espanyola”: El Mundo, La Razón, ABC, i les cadenes de televisió Tele 5, o Intereconomia, i alguns programes no han parat de escampar mentides, falses acusacions, insults, etc.

Per altre banda a nivell polític tot han estat negatives contra les reivindicacions del govern català. De l’actual i de l’anterior. No cal fer memòria de totes les reivindicacions però val la pena recordar-ne alguna: La gestió de l’aeroport, la connexió ferroviària del port de Barcelona a la xarxa d’ample europeu, el corredor mediterrani, el pacte fiscal, i tantes i tantes reivindicacions que ho han tingut la callada per resposta o un despectiu “ara no és el moment” o en aquests moments el país (Espanya)  té coses més importants de les que preocupar-se”. Sempre el menyspreu permanent contra Catalunya.  

Què esperaven doncs? Que els aplaudíssim? La resposta del poble de Catalunya ha estat massiva.  La manifestació d’ahir, contràriament a la que van convocar els sindicats el dia de la vaga general va ser exemplar. Respectuosa amb l’estat espanyol, i tremendament reivindicativa: Independència!!!

“No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem, volem la independència, volem, volem , volem països catalans!”

“Què vol aquesta tropa?: Un  nou estat a Europa!
Què vol, aquesta gent?: Catalunya independent!”

“In..indà..independen..cià!”

Com es veu, càntics reivindicatius però gens ofensius per ningú. Em felicito d’haver estat testimoni d’aquesta Diada històrica.

De fet, la independència de Catalunya és quelcom que com molt bé explica el professor Sala Martin és una conseqüència directa de la realitat económica espanyola. De fet no és l'unic document que recomano llegir. Si teniu uan estona mireu aquest video és molt alliçonador i permet entendre molt bé on estem i perquè. 

Crec que dit això, el millor és deixar pas a les imatges.