divendres, 25 de maig del 2012

Trontolla la cúpula de Salut?



Aquests dies s’està parlant i molt de les dificultats sobre tot polítiques  que està patint la cúpula directiva del Departament de Salut. El tema es focalitza fonamentalment en dues persones: el conseller Ruiz i el president de l’ICS en Josep Prat. No en queda exclòs el director del CatSalut en Josep Maria Padrosa.

Llegint els articles en que es denuncia aquesta suposada debilitat dels directius del Departament, observo una certa intencionalitat política darrere de  tot plegat. No vull desqualificar al 100% l’article, però si que poso en qüestió algunes de les seves afirmacions.

Contrariament al que afirmen alguns mitjans, el conseller Ruiz sembla
 que per fi ha trobat el to en les seves intervencions públiques

Començaré pel conseller Ruiz. Em sembla que aquells que heu seguit amb certa assiduïtat aquest blog, heu pogut constatar com he estat el primer a criticar les seves actuacions quan he cregut que calia fer-ho. Ara bé, he de reconèixer que des de començaments del 2012 la seva actitud ha canviat força. El conseller Ruiz ja no apareix constantment als mitjans, ni llança a l’opinió pública propostes que no ha consensuat amb ningú, ni pretén com asseguren alguns beneficiar a l’assistència sanitària concertada en detriment de l’assistència sanitària pròpiament pública. Crec que des de fa uns mesos ençà el conseller Ruiz ha fet l’aprenentatge i ara es modera força en les seves opinions a l’hora de fer-les públiques i no abusa de compareixences excessives davant del mitjans que tan mal van fer a la seva imatge. No se quan temps durarà al front de la conselleria i dubto que acabi la legislatura atès que les retallades que ha hagut d’aplicar l’han cremat força i això no és precisament bo de cara a unes futures eleccions al Parlament de Catalunya. Tanmateix, la seva actuació pública ha millorat molt en aquests mesos del 2012 i està actuant sense lideratge, això si, però intervenint en temes institucionals i no conflictius.

Pel que fa a Josep Prat, aquí la meva opinió és ambivalent. Segurament si deixo de banda algunes actuacions seves gens afortunades (gestió de INNOVA, nou hospital de Reus, pluriocupació, etc.) i em centro en la seva activitat des que ha assumit la presidència de l’ICS, hauré d’admetre que el seu pas per l’ICS no ha estat precisament negatiu, llevat d’alguns conflictes mal gestionats amb els sindicats (reducció pagues extres i altres). Per contra, la seva proposta de trossejar l’ICS em sembla valenta. No estic d’acord amb la creació de 22 empreses públiques o 22 consorcis atès que els temps que corren i la conjuntura econòmica que vivim van en direcció contraria a aquest plantejament però he d’insistir en la bondat de la idea de voler trossejar l’ICS.

Per contra en Josep Prat semble que té més dificultats
que el conseller Ruiz
En efecte; aquells que per una raó o un altre hem tingut ocasió de conèixer l’ICS des de dins sabem que aquesta institució és completament ingovernable tal com està avui en dia. I ho és no només pel tema de la negociació col·lectiva, sinó també pel fet de no poder controlar ni els poders fàctics ni els poders formals, ni els interessos corporatius, ni tan sols la plantilla de més de 40.000 treballadors. En la seva dimensió actual i amb els criteris organitzatius existents l’ICS és totalment ingovernable. 

És per això que coincideixo amb el Sr. Prat en la conveniència i fins i tot necessitat d’anar més enllà organitzativament per tal de dotar als centres de l’ICS d’una autonomia de gestió i agilitat en la presa de decisions que ara no tenen Però no només això; cal també que els centres de l’ICS  siguin eficients i responguin del que fan i per tant assumeixin la responsabilitat total de les decisions que puguin prendre. És per tot això que defenso l’atomització de l’ICS.

Ara bé, tot i defensar-la afirmo que segurament les fórmules anunciades fins avui (empreses públiques, consorcis, eba o entitats en base associativa) no em semblen precisament una bona solució. Sobre tot tenint en compte que les dos primeres impliquen que la Generalitat sigui majoritària fet que anul·la la possibilitat que reclamava més amunt de major autonomia i agilitat en la presa de decisions. Cal doncs encertar en la forma jurídica, per que la idea és totalment  correcta.
                                                   
Per tant, si no és consideren els seus antecedents abans d’assumir la presidència de l’ICS, jo crec que la tasca de Prat és correcta, sobre tot si a més la fórmula jurídica que s’acabi triant permet assegurar tres objectius bàsics: dimensió reduïda i controlable, autonomia de gestió i agilitat en el procés de presa de decisions, i responsabilitat dels consells de govern en els resultats.  Sembla tanmateix que la posició de Prat és de certa feblesa, que  podria ser definitiva; ho veurem els propers dies.

A Josep Maria Padrosa li ha tocat la part més complicada:
donar la cara davant dels centres contractats, i ho
ha resolt sense excessius conflictes 
Pel que a Josep Mª Padrosa, sincerament crec que les crítiques estan fora de lloc. Entenc que amb les retallades i les dificultats econòmiques que ha hagut de sortejar, no només no s’ha cremat, sinó que a sobre ho ha resolt amb eficiència i sense excessiu conflicte. Recordem a tall d’exemple que en un any i mig ha reduït les retribucions a la sanitat concertada en més d’un 13% si hi considerem en aquesta reducció les tarifes, l’activitat, i la inflació.    

No se si la cúpula de Salut trontolla o si alguns estarien encantats que trontollés. El que si sé és que en general les coses estan millor que un any enrere. 


    

dimarts, 22 de maig del 2012

Carta oberta al Sr. Mariano Rajoy



Sr. President del Govern Espanyol:


L’escric des de la indignació que em produeix el conjunt de mentides i falsedats que vostè ha anat dient des d’abans de la seva elecció com a president del govern espanyol i també després de ser-ne investit. També m'indigna el fet que vostè mai dona la cara davant del país, i fins i tot acaba sortint per les portes del radera per no tenir que donar explicaicons de les errades que un dia si i un altre també comet.  Indignació que no té res a veure amb el moviment dels indignats sinó en el fet de sentir-me com si el meu país fos una colònia espanyola.

Mariano Rajoy, president d'un govern a la deriva
sense un pla d'acció clar i definit
i que no dona la cara
Puc entendre que quan va arribar al govern i va conèixer la crua realitat de les finances espanyoles, moltes de les seves promeses electorals es quedessin en promeses. Puc entendre que apugés l’IRPF quan en campanya vostè i personalitats del seu partit havien anunciat tot el contrari; puc entendre que ens digués que no tocaria l’estat del benestar i ara ens anunciïn una retallada de 10.000 milions d’€ entre sanitat i educació. Puc entendre moltes coses: fins i tot puc arribar a entendre que després de presumir tant de patriotisme, decidís no fer públic el pressupost general  de l’Estat fins després de les eleccions andaluses demostrant amb això que el seu patriotisme és un patriotisme totalment interessat que prima per sobre de tot els interessos del seu partit.

És evident que moltes de les actuacions que ha dut a terme des que vostè és president del govern espanyol han perjudicat i molt la imatge i la credibilitat del país a l’estranger i sobre tot a Europa: el que he comentat abans sobre els pressupostos 2012; les vacil·lacions sobre la solidesa de la banca espanyola; el fet de voler millorar els ingressos de l’Estat en base a una amnistia fiscal  que només beneficia als amiguets del seu partit, etc. etc. Tot plegat ha comportat una prima de risc més alta fins i tot que quan manava el Sr. Zapatero, i amb la borsa espanyola en els nivells més baixos des de 2003. La recessió econòmica és un fet, i la imatge de no saber cap on anar que vostè i els seus donen és patètica.


El Sr. Antonio Beteta responsable directe del dèficit amagat
de la comunitat de Madrid, arrogant com pocs i actuant
 com si ell no hi tingués cap responsabilitat
Tanmateix hi ha tot un seguit de fets més enllà dels anunciats que fan que la meva indignació arribi a límits insuportables i per més que m'hi esforci no puc entendre. Sr. Rajoy, vull pensar que vostè és conscient que a Catalunya els ciutadans fa quasi 2 anys que estem patint les conseqüències de la crisi. Va ser al juny del 2010, quan l’antic govern tripartit va aplicar la primera retallada, rebaixant un 5% el sou dels funcionaris i el govern del Sr. Zapatero va congelar les pensions. Abans, el Sr. Castells ex conseller d'Economia i Finances del govern de la Generalitat ja ens havia imposat a tots els catalans el centim sanitari que avui ja suposa 48 € per cada 1000 litres de carburant consumit.  De llavors ençà els catalans  no hem parat de veure com pujava l’aigua, la llum, el gas, l’IBI, els carburants, les taxes de matrícules universitàries i de formació professional,  etc., i els nostres sous en el millor el cassos es quedaven congelats. El Departament de Salut de la Generalitat, l’any passat va aplicar una retallada brutal de més d’un 10%. Hi va haver ERO a quasi tots els hospitals de la xarxa pública; el personal sanitari va patir noves retallades del sou; no es van cobrir baixes i es van reduir plantilles. Novament els funcionaris públics van rebre l’impacte dels errors dels administradors de la cosa pública que són els polítics i de la seva ineptitud. I ara a partir del proper mes de juny entra en vigor el tíquet moderador per l'ús de les receptes de farmàcia: l'anomenat Euro per recepta 

I mentre a Catalunya passava tot això, resulta que a Espanya ningú no ha mogut fitxa i només els han afectat algunes d'aquestes mesures: als funcionaris de l’Estat se’ls ha congelat el sou sense cap retallada com si el govern d’Espanya  no tingués dèficit, el ministeri de l’exercit continua mantenint unes despeses que no es poden assumir i el ministeri de foment continua mantenint  un volum inversor amb trens AVE que van de Madrid a enlloc, unes autovies  del tot gratuïtes (algunes amb volums mínims de circulació), autopistes que no són rentables i es volen pagar allargant encara més les concessions de les autopistes catalanes fent pagar als catalans els dèficits de les autopistes madrilenyes, intentant que Europa financi  el corredor central en igualtat de condicions que el corredor mediterrani que no té pràcticament dotació en el pressupost de l’Estat pel 2012, oblidant els accessos ferroviaris al port de Barcelona  etc. etc. I mantenint evidentment totes les duplicitats administratives possibles atès que ministeris com els de cultura, sanitat o ensenyament, tenen quasi totes les competències transferides a les comunitats autònomes. 


La Sra. Esperanza Aguirre a qui ja només li manca un petit
 esforç per convertir-se en la riota de mig mon
Però el més indignant de tot no és el que li he exposat fins aquí. El més indignant de tot és el que acaba de succeir aquests dies. El Sr. Montoro va nomenar a finals de desembre Secretari d’Estat de les Administracions Públiques del ministeri d’hisenda al Sr. Antonio Beteta que fins llavors era el conseller  de transports de la comunitat de Madrid i que en l'anterior legislatura havia estat conseller d'Economia i Hisenda de la comunitat. Des que va prendre possessió com a Secretari d’Estat, el Sr. Beteta no ha parat d’amenaçar obertament a les comunitats que no complissin els objectius de dèficit  i en particular ha amenaçat d’intervenir aquelles comunitats (“si o si” va dir) més incomplidores assenyalant en especial a Catalunya.  Doncs bé, aquest personatge acaba de demostrar la seva total ineptitud quan s’ha conegut que la comunitat de Madrid ha doblat el dèficit que havia anunciat passant del 1,1 al 2,2 del seu PIB.  I no pot al·legar desconeixement atès que fins a finals del 2011 ell era conseller del govern de la comunitat madrilenya.

I per reblar el clau apareix vostè, intentant fer veure que encara que Madrid hagi doblat el dèficit, això no és preocupant. És a dir, com que els responsables d’aquesta demostració d’ineptitud són “dels seus” el tema no és important. Que el dèficit de l’Estat hagi passat del 8,5% del PIB al 8,9 per culpa de Madrid, València i Castellà-Lleó, no és important; que el mon econòmic ens vegi com la riota del Sud d’Europa  per vostès no té importància. Decididament Sr. Rajoy, vostè no és mereix ser el President del govern: ni té credibilitat, ni sap on va. Sembla que a vostè se li van esgotar les idees quan va recórrer al Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i quan directa o indirectament vostè o els seus correligionaris han interposat demandes contra la immersió lingüística a Catalunya o contra el reglament d'ús de la llengua catalana a l'Ajuntament de Barcelona.

El Sr. Alberto Fernandez Diaz s'estima tant Barcelona i el
català que va recòrrer el reglament d'usos lingüistics
de l'Ajuntament de Barcelona 
Jo li demano Sr. Rajoy que si la desviació de la Sra. Esperanza Aguirre no és preocupant tampoc ho és la de Catalunya, per tant s'han d'anular tots els efectes de les retallades de l'any passat a Catalunya per tal de rebre un tracte equiparable al tracte que reben els ciutadans de Madrid. Val a dir a més que les desviacions de Madrid tenen menys raó de ser que les da cap altre comunitat, atès que moltes de les despeses i inversions que es fan a la comunitat de Madrid van a càrrec de l'Estat, fet que no passa per exemple a Catalunya.


En definitiva són vostès sectàris; són vostès incompetents; són nacionalistes espanyols imperialistes; encarnen una generació decadent i ignorant, i tot això des de l'arrogància que els caracteritza. 

Sr. Rajoy, acabo. Li prego em disculpi per haver-me dirigit a vostè en català; ja sé que els idiomes tampoc són el seu fort. 



dissabte, 19 de maig del 2012

Les vicissituds de l’Hospital de Sant Pau



No es pot negar que aquests últims 30 anys de la llarga  vida de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau han estat convulsos a tots nivells. Ho han estat a nivell assistencial on l’Hospital ha perdut a favor de l’Hospital Clínic el lideratge assistencial que havia mantingut a Catalunya al llarg dels anys de la seva existència, ho ha estat a nivell econòmic on any rere any ha anat generant un dèficit molt elevat, ho ha estat també a nivell directiu on els diferents equips de gestió que hi han anat passant no han pogut o sabut resoldre els problemes econòmics del centre, ho ha estat a nivell institucional on les diferents administracions (Bisbat, Ajuntament de Barcelona i Generalitat) no han acabat de actuar amb fermesa en el centre, i ho ha estat  també pel que fa als poders fàctics interns, alguns amb molt poca visió de futur, que han llastrat d’una manera considerable la governabilitat del centre.

L'Hospital de Sant Pau de nou en l'ull de l'huracà  

Per no estendrem excessivament em situaré a l’any 1990, any en el que la Generalitat va entrar a formar part de la MIA (Muy Ilustre Administración) integrada pel Bisbat de Barcelona i l’Ajuntament de la ciutat. L’exconseller de Sanitat Xavier Trias, va decidir amb molt bon criteri que si la Generalitat tenia que fer-se càrrec dels deutes enormes de l’Hospital, calia que la Generalitat entrés a formar part del seu màxim òrgan de govern.

Entre els acords que es varen adoptar n’hi havia un de bàsic: crear una Fundació que s’ocupés de la gestió de l’Hospital. I aquí es va produir el primer error greu en la nova etapa de l’Hospital de Sant Pau: la fundació de gestió quan es va crear, es va dotar amb un fons de maniobra crec recordar de 10 milions de pessetes, que era clarament insuficient i que no permetia afrontar el pagament de la primera nòmina i del proveïdors, fet que va comportar que la gerència que llavors ocupava Agustí Trullà tingués que endeutar-se de sortida per poder fer front a les primeres obligacions de caràcter econòmic. A partir d’aquest punt els desfases de tresoreria han estat constants, i si hi afegim els dèficits normalment creixents any a any, l’endeutament de la Fundació ha arribat a uns límits insostenibles que han portat finalment a la intervenció de l’entitat per part de la Generalitat.

El nou Hospital de Sant Pau inaugurat el juliol de l'any 2009

A banda de la intervenció de l’Hospital, altres notícies han commogut el mon sanitari i el del propi Sant Pau: sembla ser que alguns polítics com Ricard Gutiérrez i algun altre poden haver estat cobrant de Sant Pau  sense treballar-hi segons ha denunciat el diari El País i segons sembla està analitzant algun jutjat com a conseqüència d'alguna denuncia rebuda, fet que de ser cert fa molt mal als ulls i més en una època en la que retallades de tot tipus estant condicionant els serveis sanitaris que reben els ciutadans. També sembla que algun patró de la Fundació hauria aconseguit contractes per la seva empresa. Això no és nou en el nostre país i en el mon de la sanitat: recordo un membre destacat de la Junta de l’Aliança, que proveïa de iogurts als hospitals de la mutualitat.

Tanmateix haig de dir que de confirmar-se aquestes informacions, i posats a fer neteja, cal anar més enllà de Sant Pau. Segurament no és l’únic lloc en el camp sanitari en el que aquestes pràctiques s’han dut a terme. Neteja si, però a tot arreu, no només a Sant Pau. I en això la responsabilitat la té avui el conseller Ruiz: si volem credibilitat destapem tota la brutícia que hi pugui haver, més enllà del Sr. Ricard Gutiérrez..

Xavier Pomés exconseller de diversos departaments de la
Generalitat presidirà la Fundació de Gestió de
l'Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau  

Ara s’acaba de fer públic el nomenament de Xavier Pomés per presidir la Fundació de gestió de l’Hospital de Sant Pau. De fet, Xavier Pomés ex conseller de moltes coses, mai ha gestionat res (va ser gerent de l’ICS però mai es va dedicar a la gestió directa), de manera que si accedeix a la presidència de la fundació deu ser pels seus mèrits polítics, que en té molts, però no de gestió. Segurament el fet de presidir també el Patronat de l’Hospital Clínic ha influït força en aquest nomenament tot i que de tothom és sabut que la “pau social” que ha imperat en el Clínic aquests darrers mesos no té a veure amb la gestió de Pomés sinó amb el pacte que en el seu moment varen fer, al marge de la direcció i abans de l’arribada de Pomés, el personal facultatiu i el comitè d’empresa. Tot plegat em planteja un parell de dubtes:  com compaginarà Pomés la presidència de dues institucions que competeixen entre elles per ser les millors, i com tractarà la Generalitat el problema econòmic d’un hospital que requereix una injecció econòmica important, sense crear greuges amb altres institucions sanitàries del país. Del que no tinc cap dubte és que en Pomés no tolerarà que fets com els que ha denunciat El País es tornin a produir. La seva honradesa és absoluta.

Xavier Corbella fins ara gerent de l'Hospital de Bellvitge,
assumeix la gerència de l'Hospital de Sant Pau 

El nomenament de Pomés ve acompanyat per un altre notícia, aquesta si molt positiva, com és el nomenament de Xavier Corbella coma nou gerent de l’Hospital. Xavier Corbella és un gerent de l’escola de Pere Solei, que ha demostrat abastament la seva qualitat com a bon gestor en una institució tan complicada com l’Hospital de  Bellvitge. Xavier Corbella és la bona notícia pel futur de l’Hospital de Sant Pau, però hauria d’anar acompanyada d’altres decisions de caire polític per canviar de dalt a baix els defectes estructurals i de funcionament de l’Hospital. Tant de bo per la institució i per la sanitat catalana, si aquesta vegada és la verdadera.  Molt d’encert a Pomés, i molt d’encert a Corbella.





     

dimecres, 16 de maig del 2012

Apunts al voltant de la cronicitat


De la presentació que en el seu dia es va fer del Pla de Salut, hi havia un objectiu que depenent de l’enfocament que se li donés, podia representar una novetat important en el tractament dels pacients afectats per malalties cròniques i convalescents. Calia veure per on s’orientaven els temes.

El Dr. Carles Constante és l'impulsor del nou
 Pla de Salut de Catalunya 2011-2015
Recordo com i quan va aparèixer en el sistema  sanitari la necessitat  de derivar els malalts convalescents dels hospitals d’aguts. Va ser allà pel final dels anys 80 i començaments dels 90. A l’Hospital General de la Vall d’Hebron en aquella època els mancaven llits(*) en opinió dels directius del centre. Analitzada la situació es va comprovar que efectivament hi havia una escassesa de llits que es veia agreujada pel fet que hi havia forces malalts crònics però també convalescents que ocupaven un llit  que tenia una dotació humana i tecnològica força més elevada de la que era necessària per atendre amb eficiència les necessitats d’aquells malalts. Com que en la proximitat de l’hospital hi havia un dispositiu sanitari adient (la llavors anomenada Clínica Sant Gervasi), es va propiciar un acord per tal que l’Hospital Vall d’Hebron pogués derivar pacients crònics i convalescents a aquest dispositiu. Això va permetre alliberar llits al General de Vall d’Hebron, i el seu director mèdic en Miquel Gallofré que havia estat molt actiu em el plantejament del problema va poder veure solucionada una de les seves preocupacions: la disminució de la pressió sobre els llits de l’Hospital.

He anat als orígens perquè ara, 20 anys més tard la problemàtica és la mateixa. Ahir el president de la Generalitat explicava que entre les mesures que el govern vol endegar en aquesta tercera fase de les retallades hi ha en el camp de Salut una acció exactament igual a la que es va iniciar fa més de 20 anys: traslladar als centres sociosanitaris aquells malalts crònics i convalescents que ocupen llits en els hospitals d’aguts. Fa 20 anys això es feia per la manca de llits en els hospitals d’aguts, mentre que ara es fa per que l’atenció en un centre sociosanitari és més econòmica que en un hospital d’aguts. I això ha de permetre un estalvi al Departament de Salut, sempre que els hospitals d’aguts es comprometin a utilitzar menys llits. Sinó tornarem a estar on estàvem i a sobre haurem encarit més el sistema.
El Dr. Albert Ledesma és el director del Programa de Prevenció
i Atenció a la Cronicitat de Catalunya
El nou enfocament que ara dona el Departament passa pel Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat de Catalunya, que dirigeix el Dr. Albert Ledesma. El Programa té un objectiu bàsic: disminució a l’any 2015 d’un 15% dels ingressos urgents i reingressos a 30 dies dels pacients crònics complexos en hospitals d’aguts. Aquesta disminució s’aconseguirà en base a les sis línies d’actuació que planteja el Programa, i de la que jo en voldria destacar  la quarta:

“Desenvolupar alternatives assistencials en el marc d’un sistema integrat” Aquestes alternatives fan referència a una hospitalització diferent de la dels hospitals d’aguts, i en concret es refereix a: Malalts subaguts (pacients crònics complexos); Malalts post aguts; Malaltia crònica avançada; Hospitals de Dia i Malalts de llarga estada que caldrà canalitzar via ICASS ( residències assistides i residències socials en general)

Per entendre aquesta nova nomenclatura de les diverses tipologia de malalts, podem dir que un malalt post agut és defineix com una hospitalització feta immediatament després d’haver estat hospitalitzat en un hospital d’aguts, mentre que un malalt es considera subagut quan la seva hospitalització s’ha fet en lloc de l’hospitalització d’aguts, és a dir substitueix a l’hospitalització convencional en un hospital d’aguts.

Ela malalts subaguts seran en general pacients crònics d’edats avançades amb insuficiència cardíaca o respiratòria, que presentin ingressos freqüents. Els malalts post aguts són malalts que requereixen rehabilitació intensa  i amb la seva malaltia principal clarament diagnosticada. Els subaguts només podran ingressar en un sociosanitari que compleixi els requisits si procedeix d’un servei d’urgències hospitalari o de l’atenció primària, dels CUAP, del PADES, de l’hospitalització a domicili i atenció domiciliària. Es calcula que un 80% de malalts sorgiran des dels serveis d’urgència hospitalària i el 20% restant dels diferents dispositius d’atenció primària indicats. Per la seva banda els malalts post aguts hauran de procedir tots d’un hospital d’aguts.   
El Dr. Miquel Gallofré, ex director mèdic de l'Hospital General
de la Vall d'Hebron apareix en un acte de la Fundació Ictus, al
radere de la ex consellera Geli i de l'ex conseller Trias
En principi el plantejament que fa el Dr Ledesma del Programa de preevenció i Atenció a la Cronicitat    de Catalunya sembla força correcte. Tanmateix es presenten dos interrogants importants:

1)    Segons les condicions i requisits tècnics que es demanin als hospitals sociosanitaris el cost pot arribar a ser tant elevat com el d’un hospital d’aguts. Caldrà doncs trobar un equilibri entre les exigències de serveis i els recursos disponibles per pagar aquests serveis exigits.
2)    El segon interrogant és el de sempre al Departament de Salut: quan algú fa una proposta de reorganització tècnica dels serveis i aquesta s’aprova per part de l’autoritat sanitària, cal preveure d’on sortiran els recursos econòmics necessaris. Fins ara, sempre que hi han hagut nous plantejaments s’ha donat sempre per descomptat que els recursos ja hi eren. En les actuals circumstàncies econòmiques generals és evident que aquesta manera de fer ha de quedar per sempre més abolida. Caldrà doncs acompanyar aquest interessant projecte de la corresponent  memòria econòmica.

(*) Fa més de 20 anys, l’estada mitjana a L’Hospital General de Vall d’Hebron superava els 12 dies; no es podia entreveure en aquell moment la davallada important que l’estada mitjana ha sofert en tots els hospitals, conseqüència dels avenços tecnològics, terapèutics i del coneixement científic.



       

dijous, 10 de maig del 2012

Bankia: una teranyina d’interessos econòmics, polítics...i esportius!




Aquests dies el mon polític i econòmic  del país van plens de la intervenció per part de l’estat espanyol   de Bankia, l’antiga Caja Madrid i la valenciana Bancaja junt amb d’altres entitats menors com Caixa Laietana.

Rato, Rajoy, Aznar i de Guindos; el rètol que tenen a l'esquena
era tota una premonició
Més enllà de les noticies que han anat apareixent sobre el tema, sembla que el final de Bankia era del tot previsible si es tenen en compte els seus antecedents. D’una banda el consell d’administració de l’entitat ha estat des de sempre molt polititzat. Exministres com el Sr. Acebes entre molts altres han pres decisions sobre temes que desconeixien absolutament. Fins i tot dirigents de l’UGT han tingut sous considerables en el sí del consell, fet que ja vàrem denunciar al seu dia. Val la pena en aquest sentit consultar la llista de directius majoritàriament del PP que estan en el consell del banc, o de la seva societat matriu el Banco Financiero y de Ahorros, i val la pena adonar-se que la majoria de polítics del PP que hi formen part són de la corda de la Sra. Esperanza Aguirre, Presidenta de la Comunitat de Madrid

Però de l’altre banda Bankia s’ha convertit en el finançador de grans empreses constructores com ACS del magnat Florentino Pérez, de qui avui el prestigiós diari The New York Times explica en un article de quina manera el deute fabulós de les empreses de Don Florentino  juntament amb el deute privat d’altres empreses importants del país poden  induir una estanflació (inflació amb estancament) que pot durar 10 anys. Val la pena llegir l’article referenciat: In Spain, a Debt Crisis Built on Corporate Borrowing”.

El Sr. Fernandez Ordoñez serà rellevat al front del Banc d'Espanya.
No ho ha fet bé, però en el cas de Bankia ell i els polítics del PP
en són els responsables directes
A banda dels grans préstecs a ACS, Bankia també ha deixat molts diners a  altres empreses constructores com Acciona i FCC per citar-ne només dues. I per indicacions polítiques ha contribuït a finançar les autopistes de pagament ruïnoses que hi ha a la capital de l’Estat entre altres males inversions.

Tot plegat molt impresentable. Com diu el president Mas, que ens haurien dit des de Madrid, i en particular des de la caverna mediàtica si això hagués passat amb La Caixa. Hauria estat un desastre nacional causat pel catalans.

Ara sembla que atès que el govern del PP té una gran responsabilitat sobre el tema com a conseqüència de tots els polítics i ex polítics que hi té col·locats, cal trobar un culpable. I ràpidament els corifeus del PP han apuntat cap a la figura del Sr. Miguel Angel Fernandez Ordoñez, President del Banc d’Espanya. I si, és cert que el Sr. Fernandez Ordoñez ha exercit molt malament la seva responsabilitat de vigilant del sistema financer espanyol, però també és cert que el Banc d’Espanya no és qui ha nomenat els consellers de Bankia ni els del BFA entitat matriu de Bankia.  En cap cas parlen del Sr. Rato  que sembla que per haver presidit Bankia amb tanta expertesa s’endurà una indemnització superior al milió d’€

Diuen que la intervenció de Bankia, o millor dit de BFA costarà 10.000 milions d’€. I que atès que el Banc està nacionalitzat això ho haurem de pagar entre tots els contribuents. Després de totes les retallades a Salut, a Ensenyament, de les pujades de l’IBI, de les energies, de l’IRPF, de l’aigua, de les taxes universitàries i de no sé quantes coses més, després d’un atur galopant, després d’haver buidat les arques de l’Estat, ara es trauran 10.000 milions d’€ del barret per salvar Bankia, mentre que a Catalunya, Catalunya Caixa ha de ser subhastada al millor postor. I després ens volen fer creure que Catalunya no rep cap tracte discriminatori i que el govern del PP ajuda molt a Catalunya. Déu ni do.

El Sr. Miguel Blesa era President de Caja Madrid quan a l'any 2009
va concedir un préstec important al Real Madrid. En ser preguntat
pels motius pels quals accedia a deixar tants diners a l'entitat
madridista va dir: "no  es pot discriminar a una empresa
que dona espectacle a milers de persones cada
dimuenge"  bon raonament tècnic, si senyor!.
Potser caldria recordar-li al Sr. Rajoy i a tota la seva camarilla que si les coses no canvien, ara  als catalans ens tocarà pagar una part dels fitxatges dels Srs. Cristiano Ronaldo i Kaká, atès que el Real Madrid del Sr. Florentino va aconseguir un crèdit de Caja Madrid per fer front a aquests costosos fitxatges quan el president de l’entitat bancaria era el Sr. Miguel Blesa. Si el Madrid no paga haurem de pagar nosaltres. Només em faltava aquesta. Amb mi que no contin: insubmissió fiscal! Jo no vull finançar al Real Madrid; fins aquí podíem arribar.


   

dimarts, 8 de maig del 2012

A la sanitat catalana no hi ha lideratge!



La setmana passada es van produir algunes propostes a la sanitat catalana fetes pel Sr. Mas Colell conseller de la Generalitat, que posaven de manifest les moltes dificultats que té per endreçar les finances de la Generalitat. Quan el Sr. Mas Colell proposa més mesures per intentar recaptar més diners, ho fa per tres raons: que ja no es pot retallar ni una coma més, que amb el que s’ha retallat no n’hi ha prou per equilibrar ingressos i despeses i que amb les retallades anunciades pel govern de Madrid ni de bon tros s’arribarà l’any vinent a un dèficit que no superi l’1,5 % del PIB català . 

Per això el Sr. Mas Colell demanava que Madrid els autoritzi a cobrar 5€ per cada dia d’hospitalització en concepte de despeses de manutenció, i a més reclamava que les rendes més altes, les que superen els 100.000€ anuals paguin el 100% del preu dels medicaments estiguin o no en actiu.


Al conseller Mas Colell no li surten els números 

Aquestes propostes que pel que sembla han generat controvèrsia en el sí de la pròpia coalició que governa Catalunya no són gens desencertades, especialment la primera que per cert està ja implantada a tota Europa (10€). La segona és més complicada, per que no hem d’oblidar que som un país de tramposos i amb poc temps ens trobaríem que a Espanya ningú cobra més de 100.00€ anuals. És per això que em centro en la primera de les propostes atès que aquesta tindria caràcter universal o quasi.

A l’EESRI de l’any 2009, es veu que a Catalunya es van produir un total de 9.300.000 estades entre centres d’aguts, sociosanitaris i salut mental. Les estades dels hospitals d’aguts representen el 50% del total d’estades del sistema. Per tant si tothom pagués els 5€ que reclama es conseller Mas Colell estaríem parlant d’una recaptació que com a  molt podria significar uns 46 milions d’€. A mi em semblaria molt bé la mesura, sempre que les quantitats  que es recaptessin formessin part dels ingressos reals dels hospitals. No es tracta d’una xifra significativa però podria representar un ingrés addicional interessant per més d’un hospital de la xarxa pública. En qualsevol cas la quantitat a recaptar en prou feines arribaria al 0,5 % del pressupost del CatSalut.


El conseller Ruiz quan ha de callar, parla
i quan hauria de parlar, calla.

Davant d’aquestes propostes ens les que hi pots estar d'acord o no, hi ha hagut un silenci sepulcral del Departament de Salut i en particular del conseller Ruiz. Sembla que fa ja alguns mesos que el conseller Ruiz ha après a callar, a esquivar els micròfons i deixar de parlar amb els periodistes que tant li agradava. Però una cosa és la prudència, i altre molt diferent és no assumir un lideratge clar en temes de salut i deixar que ho assumeixi un altre conseller.  Els líders actuen i parlen quan senten que cal fer-ho; els oportunistes i els mediocres actuen i parlen quan els sembla que en trauran algun profit. Aquesta és la diferència.

Però no és només el conseller Ruiz qui no ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies. Des del col·legi de metges, el seu president Dr. Vilardell, havia manifestat en moltes ocasions que el govern havia de trobar la manera d’aconseguir  més recursos per la sanitat pública catalana. Doncs bé, davant de la proposta del Sr. Mas Colell que va en la línia del que havia demanat el col·legi, el Dr. Vilardell ha fet unes declaracions ambigües, fugint d’estudi i evitant posicionar-se davant de la qüestió assenyalant que caldria estudiar molt bé con s’aplica la mesura.


El Dr. Vilardell ha reclamat sovint des del COMB més diners
per la sanitat pública. 

I que ha fet el sindicat Metges de Catalunya? Doncs com el col·legi no ha pres part ni a favor ni en contra de la proposta. S’ha limitat a demanar als governs que deixin d’improvisar i que assegurin d’una vegada la sostenibilitat del Servei Nacional de Salut. Cap lideratge tampoc en el tema, bé sigui a favor o en contra.

Perquè ni col·legi ni sindicat recolzen o critiquen obertament la mesura? Perquè responen d’una manera ambigua i no es posicionen davant del problema? Quines són les seves raons verdaderes en tot això?

Tinc la sensació que col·legi i sindicat, sempre han posat pel davant la qualitat del servei i les necessitats dels malalts en totes les seves reivindicacions, però sembla que ho han fet d’una manera demagògica. Han utilitzat als usuaris de la sanitat pública en el seu profit, i ara com que si fossin coherents haurien de recolzar la proposta del Sr. Mas Colell, no ho fan per que els ciutadans no els vegin com a inductors o defensors d’una mesura que perjudicarà clarament els interessos de la ciutadania. Tot plegat una mostra clara de manca de criteri i lideratge.


    




dissabte, 5 de maig del 2012

L’AVE, o el malbaratament més escandalós de la història d’Espanya



Dies enrere, el 21 d’abril per ser exacte, s’han acomplert 20 anys de l’inici d’un nou sistema de transport per ferrocarril: l’AVE. Aquests dies han anat apareixent tot un seguit de notícies relacionades amb l’esdeveniment, la majoria de les quals força preocupants.

L'AVE Madrid-Sevilla fou el primer tren de gran velocitat
que va circular per Espanya 

En aquests 20 anys els diferents governs espanyols han invertit (millor seria dir malgastat) més de 39.500 milions d’Euros en les diferents línies d’AVE existents. Només imaginar la quantitat de pessetes a que equival aquesta xifra, m’agafen calfreds. És que no hi han prou números per escriure-ho i encara menys per imaginar-ho.

Tot aquest disbarat neix amb l’AVE Madrid Sevilla, fet per “compensar” als espanyols del greuge que per  a ells representava que Barcelona organitzés uns Jocs Olímpics. Aquell AVE fet i construït per decisió política sense cap estudi de rendibilitat econòmica que l’acompanyés ja va néixer amb mal peu: la seva inauguració es va retardar força temps atès que els sistemes de seguretat de la línia no eren fiables per sobre dels 200 km/h. El tren va tenir que esperar més de dos anys fins que no va poder circular a la velocitat prevista en el projecte inicial.   

L'ex president espanyol Aznar, amb els peus sobre la taula i un habà a la boca, va decidir que
totes les capitals de província  espanyoles havien d'estar unides amb Madrid
mitjançant un tren de gran velocitat
Però va ser a l’any 2000 quan es va anar forjant aquest deliri de grandesa  d’un AVE que unís Madrid amb cada capital de província espanyola. Va se l’expresident Aznar qui va imaginar assegut amb els peus sobre la taula del ranxo de Crawford (Texas) del  Sr. Bush, que ell passaria a la història per portar l’AVE a tota Espanya entre moltes altres coses.

El que encara sobta més és que en plena crisi com la que estem vivint des de fa ja més de 4 anys, els plans expansionistes de l’AVE no han estat mínimament replantejats, més enllà de retardar les inversions que s’havien de fer a Catalunya: AVE a l’aeroport del Prat, bye-pass per Sant Cugat per evitar l’entrada a Barcelona i la més important de totes com és l’arribada de l’AVE a França que ja veurem quan es materialitzarà.  A banda d’això, les vies de l’AVE continuen obrint-se pas des de Madrid cap a Galícia i Extremadura, tot i que Portugal ha renunciat a la connexió amb Madrid. No cal dir que també estan en curs les obres de Madrid cap al Nord per anar a buscar la frontera amb França per Euskadi.

La estació de Sants de Barcelona, és on s'ubica  avui la terminal de l'AVE,
mentre no es construeix l'estació de La Sagrera

Com diu el professor Germà Bel, expert en transports i comunicacions,  la  política d’infraestructures dels governs espanyols ha estat una política de transports que no s’ha basat en una realitat econòmica sinó en obtenir rèdits polítics i en la necessitat de fer convergir a Madrid totes les xarxes de comunicació més enllà del que els estudis econòmics hagin pogut indicar.

El professor explica que a França no totes les línies del TGV passen per París. Tenen menys Km., de línia d’AVE que Espanya,   però totes les seves línies estan suportades per criteris de viabilitat econòmica. Espanya és el país europeu que més km., de via d’AVE té, i en canvi està a la cua pel que fa a usuaris transportats per aquest mitjà. Cap de les línies espanyoles existents arriba al llindar de rendabilitat.

Al professor Germà Bel no el conveç la política de transports
del govern espanyol. En el seu llibre Madrid capital París
n'explica els motius d'una manera molt entenedora

Tanmateix últimament estan apareixent informacions certament preocupants: sembla que RENFE ha adquirit molts més combois d’AVE dels que es necessita. Es diu que el sobre cost pot superar els 1.400 milions d’€, per combois que no es fan servir.

Jo em pregunto si un país seriós, que està obligat a retallar per l’esquerra i per la dreta en sanitat, educació, inversions, etc.; que ha de apujar els impostos als ciutadans, les taxes universitàries, fer pagar als pensionistes una part de  la farmàcia, amb unes llistes d’espera cada vegada més grans, amb un atur que bat tots els records haguts i per haver, amb clara recessió, etc., etc., etc.,  si es pot permetre que passin aquestes coses que acabo de denunciar.



Sincerament, veient per on va tot, amb tots els problemes que tenim, no entenc com el fiscal de l’Estat no investiga qui ha pres la decisió de comprar tots aquests trens que no serveixin per a res,  i encara entenc menys que un govern d’incapaços, tot i ser ineptes no donin l’ordre immediata d'aturar les obres de la majoria d'aquests AVE que una vegada acabats no tindran passatge que transportar ni amb els bitllets subvencionats com està passant ja en l'actualitat. 




dimarts, 1 de maig del 2012

Austeritat i Creixement



Finalment aquests darrers dies sembla que Alemanya (millor dit la Sra. Merkel) s’avé  a parlar de polítiques de creixement. Podríem dir Benvinguda al club Sra. Merkel!, però no ens enganyem, fa molt de temps que la Sra. Merkel és conscient d’aquesta necessitat. El que passa és que ha esperat al moment que ha convingut a Alemanya per començar a parlar de creixement. No ho ha fet abans per que els alemanys tenen molt clar que si no posaven en solfa a Irlanda, Portugal, Grècia, Itàlia i Espanya, ells acabarien pagant tota la immensa deute d’aquests països. Per tant han esperat el moment oportú i quan tots ells ja “han fet els deures”  Alemanya comença a parlar de polítiques de creixement . Tots aquells economistes algun d’ells professor universitari, com el Sr. Gonzalo Bernardos que li deien poc menys que ignorant a la Sra. Merkel per que només parlava d’austeritat i de dèficit zero, s’han quedat amb un pam de nas doncs l’únic que ella esperava era que arribés el moment oportú.

La Sra. Merkel creu que ja ha arribat el moment d'implementar a Europa
polítiques que afavoreixin el creixement econòmic, mantenint l'austeritat  

Aplicar a Europa polítiques de creixement abans, hauria comportat que la majoria de països amb dèficit i fortament endeutats com Espanya haguessin continuat  amb mesures de cara a la galeria, sense resultats clars en l’estructura d’ingressos i despeses del país.

Ara caldrà veure com s’enfoquen aquestes polítiques de creixement. En el cas dels alemanys no em preocupa gens; ho faran bé segur. La preocupació em ve una vegada més del costat d’un govern espanyol que ha demostrat ja ben clarament que no saben què fer, ni com fer, per resoldre els problemes del país. Tots sabem que polítiques de creixement se’n poden fer per la via de les inversions i fent circular els diners de manera que des de la banca flueixin cap a les empreses per la via del finançament de les mateixes a preus raonables, i no als preus que cal pagar avui per aconseguir que un banc et deixi diners, si és que finalment ho acabes aconseguint.

Tots hem vist com són els bancs espanyols. Tot el diner públic que han rebut l’han utilitzat per sanejar els seus comptes de resultats i maquillar tots els actius tòxics immobiliaris que tenien, però en cap cas l’han fet servir per finançar les empreses del país o per crear riquesa. Potser la riquesa que han creat ha estat pels seus consells de direcció del pedregar.que cobra una miliuna millonada i Bankia amb retribucions  vergonyoses com és el cas del Sr. Rodrigo Rato que cobra una milionada i Bankia va pel camí del pedregar. Potser la justícia hauria d’intervenir en aquest cas i en molts altres similars. Per tant, pensar que els bancs col·laborin en la implementació de polítiques de creixement fent fluir diners a les empreses ho veig impossible avui per avui.


El Sr. Rajoy, un president del govern epanyol erràtic, que no sap on va, i amb
 contradicccions constants entre programa electoral i acció de govern 

I les inversions públiques? Poden ser una bona via per créixer? Sens dubte que si, però altre vegada topem amb la incompetència d’un govern que encara no s’ha adonat que en la situació econòmica del país, les úniques inversions que es poden fer són aquelles que produint riquesa, tinguin a més un retorn ràpid a la societat. Inversions que serveixin per que les nostres empreses siguin més competitives, que serveixin per apropar els productes als mercats, Inversions eficients. I en lloc d’això què ens trobem? Doncs l’AVE a Extremadura o a Galicia o a Albacete i Múrcia, o la compra d’avions i vaixells  per l’exercit, o...En definitiva es tracta d’inversions que no estan justificades per la seva rendibilitat econòmica sinó per acords polítics o de pagament de favors,  independentment de la seva eficiència, i és aquí on el Govern espanyol demostra la seva incompetència doncs es gasta d’una manera quasi bé inútil  uns diners que aporten ben poc al país, i en canvi deixa d’invertir en temes que serien molt més positius per l’economia espanyola.

De fet tenim en un govern de contradiccions amb ministres que es contradiuen entre ells, i que prenen decisions que acaben contradit també al que havien dit que farien. L’últim exemple d’això és la pujada de l’IVA anunciada pel ministre de Guindos, quan tot el PP en ple  havia dit que no apujaria l’IVA. És clar que a última hora ha aparegut el graciós de torn , el ministre Montoro, per dir que ells no apujaven els impostos sinó que el que feien era “canviar les ponderacions entre els diferents impostos


El ministre Montoro amb un cinisme molt propi de gent poc capacitada,
es dedica a fer el graciós quan parla sobre Catalunya; fer
 altre cosa deu ser massa complicada per a ell.
Espanya té un dels IVA més baixos d’Europa i segurament hi ha marge per incrementar aquest impost que grava al consum, però justament si grava al consum, vol dir que aquest baixarà i un element dinamitzador de l’economia com és el consum privat es veurà afectat negativament.

Queda clar que amb un govern inepte, amb un President que no dona la cara, amb ministres que es contradiuen, que prenen mesures que van en contra del que pretenen, que malbaraten diners en inversions per compromisos polítics, no anem enlloc. Els grans salvadors de la pàtria s’estan convertint en els principals protagonistes dels seus problemes.