divendres, 17 de febrer del 2012

Situació d'emergència nacional



Aquest matí he escoltat per ràdio una entrevista a Xavier Trias, alcalde de Barcelona, en la que l’entrevistador li preguntava per la vaga anunciada a TMB coincidint amb la celebració a Barcelona del World Mobile Congress. En una de les preguntes l’alcalde Trias ha comentat que molta gent encara no s’ha adonat que vivim en un estat d’emergència nacional.

L'alcalde Xavier Trias diu amb raó que estem
en una situació d'emergència nacional

I té tota la raó. Però els que no s’han assabentat d’aquesta situació no són només els sindicalistes que també, si no la immensa majoria de polítics. Molta gent accepta que estem patint una crisi molt greu; ho veuen cada dia a les seves llars o al seu entorn familiar o de relacions. Avui en dia tothom sap d’algú o té algun familiar a l’atur  o amb por d’anar-hi. Els llocs de treball estan més en perill que mai i a l’horitzó no es veuen perspectives de que això millori. Ja no es tracta d’una crisi profunda, si no d’una situació d’emergència absoluta.

Per això sobten determinades decisions que prenen els polítics. A nivell espanyol sobta que no es presenti el pressupost fins passades les eleccions andaluses i que el PP prioritzi els seus interessos de partit a l’interès general o a nivell català que no es tingui un full de ruta  clar sobre la taula de cap on hem d’anar.

Em centraré en la situació catalana: ahir es va anunciar que el PIB espanyol havia baixat un 0,3% l’últim trimestre de l’any passat; avui s’ha sabut que a Catalunya en el mateix període el PIB ha baixat un 0,4%. Està molt clar que si el PIB torna a baixar tant a Espanya com a Catalunya en aquest primer trimestre del 2012, estarem formalment en recessió, és a dir en una etapa de creixement negatiu. Què passa quan el creixement és negatiu? Moltes coses, però una d’elles és que les empreses venen menys i per tant recapten menys. Com a conseqüència paguen menys a l’Estat tant per IVA com per impost de beneficis i per tant l’Estat recapta menys, és a dir té menys ingressos. Al tenir menys ingressos l’ortodòxia pressupostària t’obliga a reduir encara més les despeses. Però això és una espiral negativa que porta a la paràlisi, al col·lapse i a la ruïna de tothom: cada vegada es redueixen més les despeses com a conseqüència del continu descens dels ingressos  fins que tot es para. El Conseller Mas Colell ha anunciat ja aquest mateix matí que caldrà reduir les depeses més del que ja preveu el pressupost 2012 (aprovat ahir al Parlament), atès que aquesta possible entrada en recessió de l’economia implicarà menys ingressos per la Generalitat aquest any

El conseller Mas Colell acaba d'advertir que els pressupostos
 aprovats ahir són paper mullat per què haurà
de reduir més del previst les despeses
Queda clar per tant que aquest cercle viciós s’ha de trencar d’alguna manera si no el final és evident. I com es trenca aquest cercle viciós? Doncs jo no se veure altre remei que reduir tant com sigui possible despeses amb poca incidència en la vida del país (forta reducció a TV3 per exemple), i sobre tot, amb inversions productives i que generin riquesa, i dins d’aquestes aquelles que tinguin un termini d’execució més immediat. O sigui, tot el contrari del que està fent el conseller Recoder que ha paralitzat molta obra (potser Obra?)  pública per no dir tota.  El paper d'un departament com el del Sr. Recoder és fonamental per ajudar al país a sortir d'aquesta situació d'emergència. 

Es tracta d’aconseguir un bon equilibri entre reducció de despeses ordinàries i inversió en obra pública. El projecte que es vulgui construir ha de ser rentable, i per això calen estudis econòmics seriosos. Cal a més que les empreses adjudicatàries de les obres públiques que es contractin siguin del país. En aquests cassos a banda de la riquesa generada amb la inversió pròpiament dita i dels llocs de treball creats en la construcció de l’obra els resultats empresarials també es queden en el país i l’empresa constructora pot reinvertir els seus recursos.

Equilibri doncs entre estalvi i inversions; decisions selectives per els estalvis en allò que afecti menys a les necessitats col·lectives de la gent, i inversions selectives també en obres que estiguin avalades per estudis econòmics seriosos i que impliquin una alta rendibilitat social.

Aquest és el camí (potser  El Camino?). Confiem que al Sr. Recoder se l'il·luminin les idees i pugui donar continuïtat a alguna de les moltes obres que ha paralitzat.

La ministra Pastor, partidaria del "corredor central"  
Però pitjor és el cas dels espanyols. A la ministra Pastor, no se li ha acudit res millor que demanar a Europa que inclogui  l’anomenat “corredor central” que implica un túnel sota els Pirineus de 40 km., en les obres de la Xarxa Transeuropea de Transport. S’omplen de glòria: no en tenen prou amb l’aeroport de Ciudad Real o de Castelló, o els AVE que van de Madrid enlloc i viceversa  i ara ho complementen amb el corredor central, amb l’excusa que Portugal podrà enviar més fàcilment les seves mercaderies a Europa. Estem al límit del col·lapse, i a la ministra la preocupen les mercaderies de Portugal. Torera!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada