dissabte, 29 d’octubre del 2011

El Banc de Sang i Teixits de Catalunya: història d’un èxit




La setmana passada vaig tenir ocasió de visitar la nova seu del Banc de Sang i Teixits de Catalunya. Em va mostrar les flamants instal·lacions en Ramon Pau Pla. És un edifici  impactant per les seves dimensions, per la seva modernitat, per la tecnologia d’avantguarda que incorpora, per l’amplitud d’espais, per la seva lluminositat, per l’estalvi energètic degut als sistemes d’aprofitament de la llum  natural etc.  Em va impressionar.

La nova seu Banc de Sang i Teixits de Catalunya

Vaig conèixer al Dr. Pla al juny de l’any 1982. Llavors ell era cap del servei d’Hematologia de l’Hospital General Moscardó que era l’hospital de la seguretat social a Lleida. El nom de l’hospital va durar tan poc com la permanència d’en Ramon Pau Pla com a cap de servei atès que al setembre d’aquell mateix any en Pla assolia la Direcció Mèdica de l’Hospital que va passar a denominar-se Hospital de Lleida primer i Hospital Arnau de Vilanova una mica més tard. 

El Dr. Pla va ser director mèdic de l’Hospital Arnau de Vilanova fins l’any 1987 quan va ser nomenat director del Banc de Sang de l’Hospital Vall d’Hebron. Va ocupar aquest càrrec fins l’any 1993, quan va accedir a la gerència de l’Hospital General de la Vall d’Hebron fins el 1999 any en el que va voler fer una incursió novament per la seva terra i fou elegit gerent de l’Arnau de Vilanova de Lleida. A l’any 2002 va ser nomenat altre vegada director gerent del Banc de Sang i Teixits de Catalunya (BST).

He seguit molt d’a prop la carrera del Dr. Pla i puc afirmar que tot el que ha aconseguit ho ha fet per mèrits propis i amb el seu esforç personal. Recordo que sent ell gerent de l’Hospital General de la Vall d’Hebron, ja estava treballant en la idea de creació d’una empresa pública que gestionés a nivell de Catalunya tota la problemàtica dels bancs de sang quan l’ICS tot just havia començat a unificar en un de sol els seus diferents bancs de sang.


A l'esquerra de la imatge en Ramon Pau Pla  

L’empresa pública va ser creada al 1995. El Dr. Pla en va ocupar la gerència l’any 2002 al tornar a Barcelona després del seu periple lleidatà, i novament va començar a deixar córrer la imaginació. En aquesta ocasió el seu objectiu va ser aconseguir una nova seu pel banc de sang. Hem de recordar que a l’any 92 la primera seu del Banc de Sang va ubicar-se als baixos de l’edifici anomenat “Palau de la Bactèria”  que el Dr. Arcalís volia dedicar en exclusiva a laboratori de microbiologia a Vall d’Hebron. Algú va decidir  que els baixos de l’edifici valia la pena dedicar-los al Banc de Sang tot i les dificultats que implicava el canvi d’us d’un edifici que ja s’havia començat a construir. Finalment tot es va poder arreglar satisfactòriament per tothom.

El Dr. Pla és doncs l’artífex principal del que avui és el Banc de Sang i Teixits de Catalunya tal com està estructurat. Certament no és l’únic responsable del procés però si el més important; els Drs., Argelagués, el gironí Dr. Profitós així com també en un inici el Dr. Rafael Manzanera hi han tingut participació, però  sens dubte en Ramon Pau Pla és qui ha estat capaç de materialitzar una idea que salvant totes les dificultats que han anat apareixent ha pogut convertir en realitat allò que en un inici semblava impossible.

Des del primer repte que fou reconvertir les germandats de donants de sang, per incorporar-les i diluir-les en el si dels bancs de sang de manera que la promoció de la donació fos pròpia dels bancs de sang, fins la unificació dels diferents bancs de sang de l’ICS en un de sol salvant tots els personalismes que hi havia pel mig, i la progressiva incorporació  d’altres bancs de sang com el de Sant Pau – Creu Roja (que s’havien unificat abans entre ells amb la participació  decisiva del Dr. Profitós) o el de la Mútua de Terrassa, o la última incorporació, la del Banc de Sang del Clínic. Tot aquest procés ha estat llarg i feixuc però l’èxit final segur que compensa a tots els que hi han tingut un paper determinant i entre ells sens dubte en Pau Pla.



Avui el BST comporta un ampli ventall d’activitats moltes de les quals s’han incorporat a la seva oferta aquests últims temps. Està dividit en 5 divisions: la de Sang, la de Teixits, la Diagnòstica, la de Coagulopaties Congènites  i la de Teràpies Avançades.

En la divisió de Sang s’hi inclou l’Equip de Promoció, Els Equips mòbils, El Laboratori de Seguretat Transfusional, El processament de la sang, La producció d’hemo derivats, L’emmagatzematge intel·ligent i la Transfusió dels productes sanguinis.

També incorpora El Banc de sang de Cordó Umbilical, La Unitat de Progenitors per obtenir cèl·lules progenitores de medul·la òssia, el Banc de Llet Materna, i el BioBanc, que proveeix a la comunitat científica de materials biològics.


La Divisió de teixits incorpora els Teixits Oculars i els derivats biològics, el Banc de l’Aparell Locomotor i els derivats biològics, el Banc de Pell, el Banc de Cardiovascular (vàlvules i artèries) i el Banc de semen i teixit endocrí (paratiroides i ovari)

La Divisió de Diagnòstics inclou els Laboratoris de Immunohematologia i Immunobiologia.

Per la seva banda la Divisió de Coagulopaties Congènites coordina i gestiona els serveis d’hemofília de Catalunya.

Finalment la Divisió de Teràpies Avançades (Xcelia) desenvolupa medicaments cel·lulars i d’enginyeria tissular personalitzats i segurs.

No és usual trobar aquest nivell d’eficiència en el nostre país. Enhorabona a tots els que ho han fet possible, i en especial a Ramon Pau Pla.




dijous, 27 d’octubre del 2011

Ofenen al sentit comú



A vegades m’he queixat de la manca de lideratge a Catalunya i a Espanya. Certament des de l’època del president Maragall els diferents  líders polítics que ens ha tocat patir han estat d’allò més mediocre. Segurament molts dels problemes que actualment ens toca patir es deuen a aquesta manca de lideratge. En el cas de Catalunya, si no s’haguessin fet tot un seguit d’inversions del tot innecessàries  i sense cap retorn a la societat, el nivell d’endeutament del país no seria ni de bon tros tan esfereïdor ni estaríem tan hipotecats. Però a Espanya no ha estat pas diferent; segurament fins i tot pitjor: els aeroports en els que no hi aterren avions, els AVE que van de Madrid a enlloc i d’enlloc a Madrid, els kilòmetres i kilòmetres d’autovies gratuïtes, les subvencions a tort i a dret i tot sense el més mínim estudi de rendibilitat o de retorn de la inversió.

L'aeroport de Ciudad Real "a plena ocupació" 


Però hi ha dues ministres del govern espanyol que són mestresses en l’art d’elevar la mediocritat a l’enèsima potència, que ens volen donar lliçons i això em posa especialment nerviós:  són la Sra. Leire Pajín i la Sra. Carme Chacón. 



L'aeroport de Castellón no
ha vist aterrar un sol avió
Començaré per la Sra. Pajín.  En unes declaracions la ministra de sanitat del govern espanyol s’ha despertat avui amb ganes de buscar-nos les pessigolles: ha criticat la gestió de la sanitat a Catalunya, quan gràcies a les mesures preses pel govern català el país no s’ha enfonsat com ha fet Grècia. La ministra també ens ha volgut explicar que el dret a la salut està recollit per la constitució espanyola, i pel que fa al conflicte amb els malalts de la Franja de Ponent, ha comminat als governs d’Aragó i Catalunya a posar-se d’acord.

Em  centraré en el conflicte amb els malalts de la Franja de Ponent. En realitat la solució és ben senzilla: només cal que la Sra. Ministra assigni al govern català els recursos econòmics necessaris per poder atendre als malalts de la Franja. Si el finançament que ens arriba és per fer front  a les necessitats dels ciutadans de Catalunya, el que no ens pot demanar la Sra. Ministra és que per atendre als malats de la Franja, desatenguem malalts del país. Oi que això és molt clar? Doncs Sra. Pajín nosaltres estarem encantats d’atendre als malalts de la Franja quan vostè ens doti dels recursos econòmics necessaris per poder-ho fer.

La ministra de sanitat Leire Pajín que no vol pagar a Catalunya les
 assistències a persones d'altres comunitats.  Pretén que amb el
nostre pressupost atenguem aassegurats procedents d'Espanya
I es queda igual! com si res...impertèrrita 

Cert és que els malalts de la Franja no en tenen cap culpa, i tampoc són responsables de tenir un govern autònom i estatal tan demagògic i inútil. Els malalts de la Franja de Ponent tenen tot el dret a ser atesos a Lleida, i el govern espanyol té l’obligació de dotar a la sanitat catalana dels recursos necessaris per poder-ho fer. I no hi ha més polèmica, per tant Sra. Pajín compleixi allò que és de sentit comú, sense sortir-se per la tangent,  tapant la seva nefasta gestió i la seva nul·litat per resoldre problemes, escampant dubtes sobre la gestió sanitària a Catalunya. Pagui...ho entén?

I ara li toca a la Sra. Chacón. Resulta que ara a banda de defensar un model de pacte fiscal que ella anomena federal (quan Espanya ni és ni serà mai una federació), ens vol vendre que si els socialistes guanyen les eleccions proposarà a Madrid que l’addicional 3ª de l’Estatut  prorrogui la seva vigència dos anys més. 

La Sra. Chacón se'n recorda de Catalunya només
quan venen eleccions.  Una vegada elegida
es dedica sitemàticament a votar a Madrid
 contra els interessos de Catalunya,
 i a favor dels interessos del seu partit  
Aquesta Sra., gosa  fer aquesta afirmació quan sap que en cap dels set anys de vigència d’aquesta disposició addicional s’ha acomplert ni tan sols en un 80% el que es preveu en ella. I la manera de no complir-ho és ben senzilla: es pressuposten per part de l’estat unes obres a Catalunya que mai no és liciten i així any rere any. I ara ve ella, que durant els últims 4 anys ni s’ha preocupat mínimament per aquells que l’havien votat a Catalunya, i que sistemàticament des de Madrid ha votat en contra dels interessos del nostre país (pagament del deute del govern central amb la Generalitat, entre molts altres exemples), i pretén fer veure que vol fer moltes coses per el país: Sra. Chacón, amb tot el respecte li vull dir que vostè no té cap credibilitat ni autoritat moral per demanar res als catalans. La seva actitud vers el país i els resultats de la seva gestió a Madrid per ajudar a Catalunya  parlen per vostè. Per més campanyes de màrqueting  que li hagin organitzat el descrèdit l’acompanya. 

Algú ho havia de dir...!


dissabte, 22 d’octubre del 2011

Conseller Ruiz: per fi una bona notícia!




Ha hagut de passar quasi un any des  del seu nomenament (29/12/2010), per que el conseller Ruiz ens fes arribar una bona notícia. Exactament 9 mesos  i 23 dies per explicar-li al país que finalment s’han acabat les retallades a sanitat.

En una entrevista a l’agència EFE el conseller Ruiz ha dit textualment: “al 2012 no hi hauran més ajustos en l’activitat assistencial”. Donem la més sincera benvinguda a la frase, sobre tot si s’acaba complint.

Feia molt de temps que no es veia al conseller Ruiz
amb un somriure tan franc com aquest

D’entrada cal felicitar-se per aquesta notícia; em consta que són moltes les persones que havien fet arribar a presidència de la Generalitat que el sector sanitari no podia resistir noves retallades, i sembla que entre tots han aconseguit que de cara a l’any vinent la situació quedi estabilitzada tal com la coneixem ara, si més no pel que fa a l’activitat assistencial pròpiament dita. 

De fet, no podia ser d’altre manera. No em puc imaginar la situació  que s’hauria pogut crear si per l’any 2012 s’apliquessin noves retallades. Tots sabem que molts dels ERO,s que s’han plantejat la majoria d’hospitals de la XHUP, han estat retirats gràcies a pactes entre empresa i treballadors, i l’abast d’aquests pactes arribava fins a desembre 2012.  Què hauria passat si l’empresa, davant de noves retallades per l’any vinent no hagués pogut respectar els pactes? Doncs segurament hauríem assistit a un conflicte laboral i social de gran dimensió i efectes incalculables. Afortunadament, sembla que això no serà així.

Però no s’ha de deixar de banda els efectes que noves retallades haurien pogut tenir sobre la població en general i sobre tot els usuaris de la sanitat pública, que sens dubte haurien reaccionat d’una manera molt més vehement de com ho han fet fins ara.

Sembla que el CatSalut podrà mantenir
per l'any 2012 els pressupostos
assistencials en els mateixos
 valors que l'any 2011 

Tanmateix plana un dubte sobre tot plegat. D’una banda, el conseller Ruiz s’ha contradit en nombroses ocasions, ara que és conseller i abans de ser-ho. Només dos exemples per il·lustrar-ho: el que han publicat recentment els diaris al voltant de la negociació de la última retallada a l’ICS, i el que opinava sobre les retallades el Dr. Boi Ruiz quan assistia a les reunions del Consell de Direcció del CatSalut en representació de la Unió Catalana d’Hospitals. Per tant, hi han antecedents de sobres per témer que la frase acabi sent només això, una frase.

De veritat que desitjo que aquesta vegada les paraules del Dr. Ruiz siguin definitives i no tinguin marxa enrere ni matisos diversos que permetin tergiversar ni mínimament el seu anunci a l’agència EFE.

De tota manera, de la lectura de la frase del conseller, se’n poden derivar altres retallades al departament de Salut, diferents a les assistencials. I aquestes si arribessin serien benvingudes. I ho afirmo per que ja va sent hora, que en una època de manca de recursos econòmics continuïn havent-hi activitats del tot improductives i ineficients, que es financen amb diners públics, i en aquesta línia jo estaria totalment d’acord en l’eliminació de totes les estructures burocràtiques del propi departament de Salut, del CatSalut, de l’ICS; de les empreses públiques, dels consorcis, de les agències vàries, d’alguna fundació amb seu a Mataró, etc., etc. És hora de fer net; confiem que la netejadora que s’apliqui funcioni correctament, i netegi amb eficiència. Ho necessitem.

El Sr. Mas Colell, un dels millors consellers del
 govern actual, que de cara al 2012 sembla
que no retallarà l'assistència sanitària

Cal ser justos amb el conseller Ruiz, i destacar que en aquesta ocasió, si el que ha declarat avui a l’agència EFE acaba sent cert, l’esforç que deu haver significat per ell convèncer al conseller Mas Colell que de cara a l’any vinent no es podien aplicar més retallades a l’activitat assistencial. Felicitacions conseller Ruiz; se les ha guanyat ben bé. Diuen que quan el conseller Mas Colell té una cosa clara, no hi ha qui el convenci del contrari. 


Vull destacar per acabar que aquesta és una bona noticia pel sector, que ha de permetre a més de generar tranquil·litat  que els gerents puguin finalment ultimar els pressupostos de l’exercici 2012, sabent com a mal menor, que els seus ingressos derivats de l’activitat concertada no s’incrementaran però tampoc baixaran. Que ja és molt, sobre tot veient com ha anat tot plegat aquest any 2011.


divendres, 21 d’octubre del 2011

La necessària atomització de l’ICS




Aquests últims dies ha estat objecte de debat la noticia que feia referència a la disgregació de l’ICS en un conjunt d’empreses per facilitar-ne la seva gestió. Han aparegut opinions a favor i en contra de la noticia, i fins i tot el propi president Mas, ha hagut de tranquil·litzar els ànims anunciant que el govern de Catalunya no vol privatitzar l’ICS.

Al meu entendre, dues són les raons fonamentals per les que jo estic d’acord amb aquesta proposta. Una raó és per assegurar la governabilitat de la institució que en aquests moments és missió  impossible, i l’altre raó seria la de dotar a l’Institut de les eines de gestió modernes que facilitin i agilitzin el procés de presa de decisions.

El Dr. Joaquim Casanovas, gerent de l'ICS

Ja fa molts anys, que vinc dient que el millor que li podria passar a l’ICS és que l’edifici de Balmes - Gran Via el comprés el Corte Inglés per posar un exemple. No seria una mala destinació per un edifici que alberga els serveis centrals corporatius de l’Institut, i de la venta del qual el Sr. Mas Colell en podria treure uns quants Euros. Si aquesta venda es formalitzés voldria dir que aquells serveis centrals no serien necessaris, atès que l’organització (ICS)  com a tal hauria desaparegut.

La primera de les raons que he comentat és del tot necessària, i els fets que s’han produït aquest any, i els que s’estan produint cada dia demostren aquesta necessitat. A l’ICS corporatiu actual hi tenen una força tremenda les organitzacions sindicals, que d’una manera aclaparadora han estat imposant les seves demandes any rere any, fins el punt d’aconseguir que cada any es treballés menys hores, i es cobrés més, fet que ha comportat que el cost de l’hora treballada s’hagi incrementat d’una manera desorbitada i per tant la productivitat hagi caigut de manera paralel·la. Però hi han més efectes negatius de la negociació sindical en el si de l’Institut: el salari de telefonistes, administratius, etc., està molt per sobre del salari que perceben persones amb la mateixa categoria laboral d’altres convenis laborals no sanitaris. Podríem allargar-ho ad infinitum posant molts exemples dels efectes nocius de la negociació col·lectiva en una institució com l’ICS

Descentralitzar la gestió sembla ser l’argument oficial que s’utilitza per justificar l’existència d’aquesta proposta. Jo prefereixo dir les coses pel seu nom: del que es tracta és de crear empreses amb l’objectiu de que aquestes es puguin responsabilitzar dels seus resultats econòmics i assistencials, i puguin negociar amb els sindicats en condicions més beneficioses per la societat, sense estar sotmesos a la vaga generalitzada en tot el territori cada vegada que s’hagi de dir NO a les pretensions dels sindicalistes.

El Dr. Antoni Gallego, secretari general del sindicat
Metges de Catalunya

Al començament d’aquest escrit jo parlava d’una segona raó per justificar aquesta atomització: el poder dotar a aquestes empreses que es creïn, d’eines de gestió que facilitin i agilitzin el procés de presa de decisions. I aquí, les previsions de la direcció de l’ICS i del govern de Catalunya van en una direcció diferent.

Com deia al començament, el propi president de la Generalitat ha negat que es vulgui privatitzar l’ICS, i el seu director general ha anunciat que el que es vol és crear empreses públiques en les que fins i tot hi podrien participar els propis treballadors .

I aquí és on està al meu entendre l’error. Si anem a la fórmula d’empreses públiques, estarem sotmesos a les lleis que regulen el funcionament de l’administració pública: la Llei de contractes de l’administració pública, el sotmetiment dels comptes a la intervenció, la legislació en matèria de personal que encotilla el poder actuar com els competidors privats, la directiva comunitaria CEC 95 de les administracions europees, etc. etc.

Entenc que en institucions sanitàries la possibilitat de dotar-se de mecanismes que agilitzin el procés de presa de decisions és bàsic. Poder actuar de la mateixa manera que actuen altres hospitals de la xarxa pública com ara la Mútua de Terrassa o la Fundació Puigvert, és de tot necessari; no fer-ho és situar als hospitals  de l’ICS en la línia de sortida d’una cursa on ells tindran una pedra grossa lligada a les cames, mentre els seus competidors podran córrer lliurement, i això sense comptar amb les ineficiències que comporta la burocràcia administrativa de les administracions públiques. Un greu error que desvirtua una mesura tan necessària com la d’atomitzar el model de l’actual Institut Català de la Salut. 



  

dijous, 13 d’octubre del 2011

Repensant el model sanitari català (segons la UCH)





Aquesta setmana passada la Unió Catalana d’Hospitals ha presentat als mitjans de comunicació un conjunt de reflexions al voltant del model sanitari del nostre país.

D’entrada es tracta d’un treball que valoro positivament per que bàsicament el que ve a dir, sense dir-ho, és que el model sanitari de Catalunya no permet ja cap més ajustament. Més retallades en el pressupost de l’any vinent tindrien unes conseqüències imprevisibles.

El document presentat s’articula al voltant de 9 eixos bàsics, que són analitzats un per un, i sobre els que es fan propostes que es deriven de l’anàlisi anterior. Algunes propostes són interessants per que toquen de ple els punts neuràlgics del sistema. D’altres sembla que hi són més aviat per donar més pompositat al document, però se les podien haver estalviat. Tanmateix és un bon document. Segurament, quan es fan 100 propostes d’actuació ja s’està pressuposant que moltes d’elles serveixen de ben poc, però entre elles n’hi ha de ben interessants, tot i que cap de innovadora; totes elles han estat debatudes i explicades en moltes ocasions i en tot cas, el document té la virtut d’aplegar-les en un sol treball.

El Sr. Josep Lluís Pedragosa
ex director general de l'ICS

Quan escric això de les 100 propostes, em ve a  la memòria quan el Sr. Josep Lluís Pedragosa, que fou el primer director general de l’ICS allà pels inicis de l’any 1984, va posar deures al que llavors eren les àrees de gestió de l’Institut Català de la Salut. Va elaborar un document d’objectius, àrea per àrea, en el que hi havia no menys de 250 objectius per cada gerent d’àrea a materialitzar en el decurs d’aquell any. Els companys gerents vàrem batejar el document com “el libro gordo de Petete”, segons un programa de TVE d’aquella època, que conduïa el periodista Pedro Ruiz. Aquells més de 250 objectius van quedar en res, evidentment.

Explico això per que no voldria de cap manera que amb aquestes 100 propostes que ha fet la Unió Catalana d’Hospitals els hi passés el mateix. Si es treu el gra de la palla, hi han coses a tenir en compte.

Faré un repàs de les que al meu entendre, tenen més rellevància:

En el camp de “Planificació i Ordenació de Recursos”, de les 10 propostes que incorpora el document, en destaco dues. Revisar i  donar a conèixer la cartera de serveis de finançament públic, i Reordenar l’oferta a partir de la planificació anterior.

En el camp de “Separació de la Funció de finançament i compra de serveis de la  Provisió”, jo destaco que es demani que l’Administració (Generalitat i Ajuntaments) deixin de tenir presència en els òrgans de govern de les entitats proveïdores de serveis. En aquesta mateixa línia el document proposa en l’apartat “El paper de la Propietat i la Funció de Governança” els polítics no participin en el òrgans de govern, i que les administracions locals estiguin presents en els òrgans de representació del CatSalut.

La Sra. Elena Ris directora gral. d'UCH i el Sr. Manel Jovells
president  en la presentació del document als mitjans  

Pel que fa al camp de “El model de recursos humans i relacions laborals” hi trobo a faltar una mica més de contundència en les propostes. Només en destaco un parell: vincular els salaris a la productivitat, així com als resultats de  les empreses i també el desregular condicions de l’organització de la jornada laboral i de l’atenció continuada. Hi trobo a faltar un canvi radical de la negociació col·lectiva, tant pel que fa la ultra activitat, com a les condicions per despenjar-se del conveni en cas que l’empresa entri en pèrdues.

En el capítol “Relació Comprador Proveïdor: Model de contracte i Sistema de compra”, a nivell dels contractes destacaria dues de les propostes que inclou el document: Formalitzar els contractes abans de l’inici de l’activitat regulada per aquest contracte, i fixar tarifes ajustades a la realitat, que cobreixin els costos de l’activitat assistencial i permetin les noves inversions, i les inversions de reposició. (en un altre punt, aquest mateix concepte es redacta d’un altre manera: establir en el sistema de pagament tarifes adequades als costos reals de producció, i que garanteixin la suficiència econòmica i autonomia financera de les entitats proveïdores.)






Sobre “l’Organització de la Prestació de Serveis” en destaco dues, atès que altres que són també interessants ja han estat plantejades en apartats anteriors. Faré esment en el cas de les urgències a la petició de dotar adequadament els punts d’atenció a la primària, per tal de millorar el seu nivell resolutiu, i a nivell de farmàcia sotmetre les propostes de nous fàrmacs a l’avaluació de la seva eficiència.

Referent als “Instruments Jurídics Desenvolupats”  destaco la petició de designar institucions de referència territorials, per exercir un  lideratge tècnic i de gestió del volum de serveis a escala territorial que explori conjuntament amb tots els proveïdors del territori les oportunitats d’una major eficiència i qualitat dels serveis per la població.

Finalment i en l’apartat de “Finançament i el Sistema de Pagament”, trobo molt oportú que es demani avaluar el model d’assignació per càpita, i decidir si hem de continuar amb ell o no,  i sobretot el punt 95 del document que diu: treballar per incrementar ingressos a través d’un finançament més just; explorar la possibilitat de la introducció d’un model de copagament i/o taxa sanitària per  a determinats serveis, amb ajustaments   vinculats a nivells de renda.



Es tracta d’un document exhaustiu (massa al meu entendre), que tanmateix té una mancança molt important. No es fa esment a facilitar l’agilitat en el procés de presa de decisions, que en l’actualitat és massa intervencionista, massa administrativista, i excessivament burocratitzat. La Unió ha perdut una magnífica ocasió per posar-se al costat de l’eficiència. Tanmateix, benvingut el document, en el que jo hauria reduït les 100 propostes a 14. Tampoc m’agraden les taxes sanitàries: copagament si, taxes no.

En qualsevol cas, siguin les propostes que siguin, el que cal és deixar molt clar a les autoritats polítiques d’aquest país, que de cara als pressupostos 2012, la sanitat catalana no pot suportar ni una retallada més. Fer el contrari és la revolució social. S’imaginen la que es podria organitzar si de tots els acords comitès d’empresa-direcció dels centres que s’han fet per evitar ERO,s, i que tenen una vigència 2011-2012, fossin paper mullat per que els polítics els fan inviables amb una nova retallada?






 

   




diumenge, 9 d’octubre del 2011

Més diners per la sanitat?



Tal com ja havíem previst fa uns dies, les veus que reclamen el copagament i més diners per la sanitat van “in crescendo”.  L’última prova la tenim en el debat d’abans d’ahir al Parlament de Catalunya, quan l’exconsellera Geli va interpel·lar al conseller Ruiz amb el rerefons de les retallades.

Té interès escoltar el debat entre tots dos. De fons una única coincidència real: calen més diners per la sanitat. També han palesat altres coincidències a nivell filosòfic, com ara la preservació del model i de la seva qualitat, etc. A partir d’aquí divagacions, diferències substancials d’enfocament, retrets mutus, abisme ideològic entre tots dos, etc.













Altres veus s’han afegit aquests darrers dies a la reivindicació de més diners per la sanitat pública, entre ells en Francesc Josemaria ex gerent de l’ICS i Vicenç Ortun conegut economista de la salut, tots dos des de posicionaments ideològics propers. Fa pocs mesos, abans de les vacances d’estiu, el Dr. Vilardell també reblava el clau de la manca de diners en una al·locució feta a través del seu vídeo blog. 

Sense voler entrar en altres consideracions, si que em vull fixar amb l’afirmació compartida entre tots ells de que calen més diners per la sanitat.


Francesc Josemaria, ex gerent de l'ICS


De fet, poden tenir raó, no ho nego, però cal abans de donar-ho com a definitiu fer algunes reflexions: l’afirmació de que calen més diners per la sanitat és una reivindicació permanent del sistema. La vinc sentint d’una manera repetitiva, any rere any, des de l’any 1982 en que vaig començar a treballar en la gestió de centres sanitaris tant si era època de bonança com de plena crisi (com la dels anys 1992/93). Al llarg d’aquest temps he arribat a una conclusió respecte a aquest tema: calen més diners si, però hem de posar un sostre. El sistema sanitari es menja els diners d’una manera increïble. Si ho volem tot, mai tindrem prou diners per pagar-ho. Ens cal doncs establir una cartera de serveis que estableixi quines prestacions entren en el sistema i quines no.

No podem enganyar permanentment als ciutadans. El problema dels sistemes de salut no és la manca de diners, si no la manca d’un sostre en les prestacions. La Vanguardia d’avui publica una enquesta en la que un 60% de ciutadans estarien disposats a acceptar un increment dels seus impostos a canvi de no rebaixar les prestacions del sistema de salut. El que ningú ha explicat a aquests ciutadans és que d’aquí a un cert temps (no massa) es requeriria un nou increment d’impostos per mantenir el sistema, i així contínuament.


Aquesta targeta dona accés a qualsevol tipus
d'assistència sanitària a cost zero. És
com un taló al portador

El propi conseller Ruiz, en el debat amb la ex consellera Geli que comentava al principi va comentar una frase continguda en un informe de l’Organització Mundial de la Salut  que ho diu tot per ella sola, és la següent:

 “...l’informe de l’OMS del 2010 diu que en els sistemes universals de salut els fons de la seguretat social no podran cobrir mai el 100% del cost del 100% dels serveis que necessiti el 100% de la població...”

Per tant, acceptant que calen més diners per la sanitat catalana ( en l’actualitat 1.200 € per català i any segons el pressupost del 2011), està molt clar que si es dediquen més diners a finançar  el sistema de salut, al mateix temps cal establir una cartera de serveis explicitant de manera molt clara quines són les prestacions que el sistema dona d’una manera gratuïta, i quines prestacions s’han de pagar al 100% del cost i per quins temes el ciutadà haurà de participar en el seu finançament  a través d’un copagament.






I que aporten tots aquests  i d'altres organismes al sistema?






El que no podem de cap manera és fer-li creure al ciutadà que amb una pujada d’impostos tot arreglat. La pujada d’impostos implica que demà passat ens tornarem a trobar com avui si no va acompanyada d’una definició clara de les prestacions que el sistema incorpora a la seva cartera de serveis gratuïta. És una condició indispensable.

Tanmateix, jo hi afegiria encara un altre requisit: l’administració de salut hauria de revestir-se d’una gran autoritat moral abans de reclamar més recursos econòmics, en el sentit  de poder assegurar a la ciutadania que tots els diners invertits en el sistema s’utilitzen amb eficiència i amb ètica. I tots sabem que avui això no és així. Per tant, abans d’apujar impostos, abans de reclamar més recursos pel sistema de salut, cal reclamar-li al conseller Ruiz que netegi el seu Departament en la part assistencial de tot allò mancat d’eficiència, i en la part administrativa que elimini totes aquelles estructures que no aporten cap valor afegit (o molt poc) al sistema. Quan aquests deures estiguin fets, llavors ja parlarem dels impostos; mentre tant...jo no vull contribuir a pagar amb els meus impostos tot allò d’inútil que hi ha en el Departament de Salut, que no és poc.