L’Honorable Conseller està en fase creativa. Suposo que preocupat per la situació de les finances públiques, no para d’imaginar solucions que li permetin amb menys diners, donar tots els serveis que siguin possibles respectant les limitacions del pressupost.
Avui ens parla de potenciar la sanitat privada, aconseguint que aquesta desgravi en la declaració de l’IRPF de aquelles persones que en subscriguin una pòlissa en el mercat de mútues i asseguradores.
L’argument, no per antic deixa de ser interessant en els temps que estem vivint. És evident que la doble cobertura (pública i privada) ha de permetre que molts beneficiaris de la pública no utilitzin els serveis sanitaris públics si tenen una pòlissa amb una mútua o asseguradora privada i això vol dir que es puguin dedicar més diners públics a aquells que no tenen l’assegurança privada i només poden acudir a la sanitat pública
Fins aquí, tot correcte. Diguem però, que fa uns anys, les quotes de mútues i assegurances de salut privades ja desgravaven de l’IRPF. I que va succeir? Doncs els efectes varen ser que la doble cobertura a Catalunya va pujar un 2% aproximadament, de manera que si sense desgravar, està entre el 22 i el 25% dels ciutadans, desgravant puja fins el 26% a tot estirar. Aquesta és la realitat.
De manera que cal avisar al Sr. Conseller que en el millor els cassos obtindrà un estalvi d’aquesta magnitud (2%) que no és desdenyable. Aquest estalvi caldrà contraposar-lo amb el descens de la recaptació per IRPF, i veure la diferència entre les dues xifres quin estalvi real representa.
Tanmateix hi ha un perill que caldrà vigilar: avui, algunes mútues i companyies d’assegurança de salut, fan pràctiques abusives. M’explico: o bé apliquen el bonus/malus per penalitzar l’ús abusiu que ells consideren de les pòlisses, o bé senzillament apugen notablement les tarifes als majors de determinada edat (65 o 70 anys) , doncs consideren que a partir d’aquestes edats consumeixen en excés els serveis sanitaris que ofereixen.
Que jo sàpiga, tant el negoci de les mútues com el de les asseguradores és un negoci a risc. Per tant les dues pràctiques descrites en el paràgraf anterior haurien d’estar estrictament prohibides. Si tenen una cartera de mutualistes o assegurats molt consumidora, vol dir que l’edat mitjana de la cartera és elevada. En lloc d’incrementar tarifes, el que han de fer és rejovenir la cartera, incorporant a les seves pòlisses gent jove, que no consumeix salut excessivament, i aporta quotes. La llei no hauria de permetre que es modifiquessin els preus tal com passa ara.
Però a més hi ha un altre problema: hi han asseguradores que quan un dels seus assegurats té un problema greu de salut (transplantaments d’òrgans, tractaments costosos, intervencions de risc, etc.), intenten que l’assegurat faci ús de la seva cobertura pública per que sigui la sanitat pública qui acabi fent-se càrrec de l’atenció d’aquests malalts. Caldria doncs vetllar per que aquestes pràctiques tampoc es poguessin dur a terme.
Encara podríem esmentar un altre pràctica èticament rebutjable: en ocasions, s’aprofita la privada per saltar-se llistes d’espera, i una vegada operat s’intenta retornar a la pública, o també, quan les companyies privades no cobreixen les pròtesis, s’intenta que sigui la pública qui acabi pagant la pròtesi. Tot un seguit de pràctiques poc ètiques que es fan amb el consentiment d’algunes d’aquestes companyies
Dit això i fetes aquestes observacions, no em sembla malament que la sanitat privada absorbeixi una part de la demanda de salut de la nostra població. Cal això si respectar un criteri bàsic per fer compatible la sanitat pública i la privada: Qui entri per un procés a la sanitat pública, ha de sortir-ne per la pública, i qui hi entri per la privada, ha de sortir-ne per la privada. Els encreuaments entre tots dos tipus de cobertura ha d’estar absolutament prohibit i en el seu cas, fortament penalitzat.
www.rbaestudisiprojectes.cat
www.rbaestudisiprojectes.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada