dijous, 27 de gener del 2011

Autonomia de gestió, i agilitat en la presa de decisions en els consorcis sanitaris i la SEC/95




Convé recordar en primer lloc per què es van crear els consorcis sanitaris a Catalunya: Va ser al desembre de l’any 1986 quan va aparèixer en el mapa sanitari el primer consorci al nostre país: el Consorci Hospitalari del Parc Taulí de Sabadell. N’hi havia altres dos a punt de constituir-se: el Consorci Hospitalari de Terrassa, i el Consorci Hospitalari de Vic que van veure la llum tan sols uns mesos més tard.

El seu objectiu era molt clar: es pretenia incrementar la xarxa hospitalària pública de Catalunya sense fer créixer  la pròpia administració de la Generalitat,  a través d’entitats públiques (els consorcis) sotmeses al dret privat i als seus estatuts, fora per tant de la burocràcia lligada de sempre a les administracions públiques.  Es pretenia que els hospitals públics catalans es poguessin gestionar en les mateixes condicions en les que es gestionaven altres entitats privades proveïdores també del sistema sanitari públic.

D’aquesta manera els consorcis podien contractar el personal al seu servei amb contractes laborals evitant les rigideses del personal estatutari, es podien comprar equipaments sense les burocràcies dels concursos públics, es podia treballar amb  una comptabilitat subjecta al Pla General de Comptabilitat en lloc del sistema de comptabilitat pública o pressupostària que és com una mena de cotilla administrativa que pressiona per tot arreu i acaba ofegant-te i sobre tot, permetia un procés de presa de decisions àgil i comparable al de les empreses privades, de manera que a més representava posar al mateix nivell de competència a entitats privades i a entitats que sent públiques podien actuar en el mercat com les entitats privades. Permetia en definitiva  l’autonomia de gestió. 

Aquesta situació va anant ampliant-se en el temps amb l’aparició de nous consorcis, atès l’èxit que la fórmula inicial havia tingut: Mataró, Igualada, Blanes-Calella, Vilafranca etc., són la mostra del creixement d’aquest tipus d’institucions.

En el Consell de Govern de tots aquests consorcis, la presència de la Generalitat era majoritària,  i es complementava amb representants dels ajuntaments i altres participants locals. En general la presència de la Generalitat era del 60%  en tots ells.

El sistema va ser prou bo i va funcionar bé, fins que les comunitats europees van legislar en l’àmbit europeu per definir què era administració pública i què no ho era. Això  va succeir l’any 95, i és el que es coneix com SEC/95. Aquesta disposició comunitària definia com ens públic tota aquella organització que tenia una participació de l’Administració pública superior al 50%. També la procedència dels ingressos i saber si els preus dels bens i serveis eren de mercat o no, contribuïa a ser considerat administració pública. La conseqüència immediata de ser considerat ens públic, és que el pressupost d'aquest ens consolida en aquest cas amb el de la Generalitat, i per tant està sotmès a la rigidesa de l'Adminsitració Pública. 

L’aparició d’aquest document no va comportar en una primera fase canvis substancials en el sistema sanitari públic al nostre país. Van passar uns anys abans la Intervenció del Departament d’Economia i Finances no se’n va adonar que aquella era la seva gran oportunitat per recuperar el control d’unes institucions que fins aquell moment s’havien escapolit de la forques caudines que representa l’Administració Pública i la seva burocràcia. 

Mica en mica però el cos d’intervenció va anar agafant posicions, segurament amb objectius polítics, i va ser just una vegada configurat el primer govern tripartit quan van començar els problemes a tots el consorcis que operen en la xarxa hospitalària d’utilització pública de Catalunya. La situació actual és del tot insostenible pel que fa a la gestió d’aquestes entitats i cal una intervenció urgent de les autoritats sanitàries i d’economia per tal de trobar una solució a la paràlisi actual.

Avui, el pressupost d’aquestes entitats consolida amb el pressupost de la Generalitat, atès que la presència d’aquesta en els consells de govern dels consorcis és majoritària. No cal insistir en tot el que es deriva d’aquest fet, per que si l’Administració es limités a acceptar el pressupost que li arriba dels diferents consorcis, no passaria re, però la realitat és just al revés: és economia i finances qui marca com i de quina manera cal fer el pressupost, quin pot ser el creixement/decreixement del mateix, si poden o no incrementar les seves plantilles, etc. La pròpia autoritat i capacitats del Consell Rector de tots aquests consorcis ha quedat en entredit per l’aparició d’un cos de funcionaris que no entén el seu paper dins la xarxa hospitalària de Catalunya.

Cal doncs una reflexió seriosa i conjunta entre les forces polítiques al Parlament per decidir si es vol que els consorcis siguin una eina per facilitar el procés de presa de decisions, o pel contrari es vol que els consorcis siguin una peça més de la burocràcia administrativa que es viu a Valld’Hebron o a Bellvitge per posar dos exemples.  Si es vol que els hospitals puguin gestionar el personal, o es vol convertir tots els treballadors de la sanitat catalana en funcionaris. Si es vol que les nostres institucions sanitàries puguin respondre amb agilitat, o per el contrari els temes es resolguin al cap de mesos d’haver-se plantejat.  Cal doncs decidir-es, però cal fer-ho ja. La paràlisi actual no és compatible amb la sortida de la crisi.   

dimecres, 26 de gener del 2011

Nou encert del Conseller Ruiz: “No tots els hospitals ho poden fer tot”





El Conseller Ruiz porta uns dies apareixen constantment als mitjans; en certa mesura és lògic atès que estem al començament d’una legislatura complicada, que estarà molt marcada per la manca de recursos. Li toca per tant explicar com s’ho farà per treballar amb les limitacions derivades d’uns pressupostos molt restrictius.

En diferents compareixences el Conseller ens ha explicat com creu que la sanitat privada pot ajudar a la sanitat pública; ha explicat també els estalvis que vol aconseguir en temes de personal, i ha incidit en una potenciació del nivell de resolució de l’assistència primària per reduir visites als especialistes. Tot això per ajudar-lo a contenir els costos d’un sistema sanitari que en la conjuntura econòmica actual el país (Catalunya) no es pot pagar.

Els que seguiu aquest blog, sabreu que compartim quasi totes aquestes mesures proposades pel Conseller. Tanmateix n’hi ha una (no tots els hospitals ho poden fer tot) que considero especialment interessant pel que pot significar pel futur, i sobre tot per que posa fre a la situació actual en la que sembla que tothom (els hospitals de Catalunya) estan immersos en una mena de carrera desenfrenada per veure qui és el primer en tenir aquest o aquell equipament, en fer aquesta o aquella pràctica mèdica puntera, en disposar en la seva cartera de serveis de tal o qual especialitat. Ja era hora que algú actuï seriosament en aquest camp de la planificació dels serveis sanitaris.

Per reforçar la necessitat d’aquest plantejament vull posar alguns exemples, viscuts en primera persona:

Avui en dia, un hospital per fer un part amb garanties requereix una estructura mínima formada per una llevadora, un/una tocoginecòleg/oga, un/una pediatra les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Això té un cost molt elevat, sobre tot després que els preus de les guàrdies s’han incrementat d’acord al VII conveni de la XHUP i d’acord a les exigències d’algun col·lectiu (llevadores) que atesa la seva mancança en el mercat, pretenen tractes econòmics per sobre de les previsions del conveni. També ha influït notablement en aquest cost, la reducció de la jornada anual prevista en aquest mateix conveni.

Doncs bé: hi ha bastants hospitals a Catalunya que s’han dotat de tota aquesta estructura que els acabo d’explicar, i no arriben a tenir ni un part al dia de mitjana, és a dir menys de 365 parts a l’any. Imaginen que ens costa a tots els catalans cada part en un d’aquests hospitals? 

Un altre exemple: les guàrdies mèdiques. Com els deia més amunt els cost de les guàrdies és molt elevat. Hi han hospitals, que en funció de la seva estructura (pocs llits i poques especialitats), s’han dotat d’una estructura de guàrdies que respon només als interessos econòmics d’alguns professionals. Hi han hospitals comarcals, en els que les guàrdies (o si més no la majoria d’elles) podrien ser a la trucada, és a dir localitzades, en lloc de fer-les de presència física com les fan, amb un cost molt més baix per la societat. Al mateix temps, aquests professionals que fan guàrdies de presència física a l’hospital, no volen atendre les demandes del servei d’urgències, si no és per cassos “justificats” i de certa complexitat, el que obliga a més a tenir unes guàrdies addicionals en els serveis d’urgències d’aquests hospitals. Un autèntic desgavell que només s’arregla si algú (l’Administració) regula el tema i fa que tots els hospitals d’un nivell similar, tinguin una estructura de guàrdies idèntica.

El  mateix és pot dir per les guàrdies de determinades especialitats terciàries en grans hospitals, de manera que cada hospital té la seva pròpia estructura de guàrdies, quan aquestes es podrien compartir en llocs com Barcelona ciutat, Sabadell-Terrassa, Tarragona-Reus, etc.

I què dir de l’ús de la tecnologia mèdica? Quants estudis de retorn de la inversió es fan a l’hora d’adquirir tal o qual equipament? L’ús d’aquestes tecnologies és sempre l’adequat?

Un altre tema preocupant és l’existència d’alguns professionals que volen anar més enllà pel que fa a patologies a atendre, que les que correspondrien pel nivell de l’hospital. Ho fan en alguns cassos per promocionar-se professionalment, i en altres cassos emparats en que d’aquesta manera eviten desplaçaments al malalt i als seus familiars. Però amb la seva actitud  el que fan es posar en un risc innecessari al malalt ates que una casuística baixa qüestiona l’èxit de l’actuació i fan incorre en unes despeses extres al centre de que es tracti.

Hi hauria encara en altre qüestió més delicada que també m’agradaria plantejar. Avui en dia, molts metges del sistema públic de salut, volen dedicar-se a tres àmbits diferents, tot i que relacionats: docència, recerca i assistència. Sense entrar en la validesa d’aquest plantejament si que vull deixar constància que hi ha metges que diuen dedicar-se a la recerca, i en canvi no veuen ni un malalt, o molt pocs. Tenen els seu becaris per passar consulta, i anar a la planta. Ells fan recerca, tot i que a banda d’assistir a tots els congressos que s’organitzen arreu del mon, no se’ls hi coneix cap altre activitat. I tampoc es coneixen els resultats d’aquesta suposada recerca que diuen que fan. Tot això té també un cost que no podem assumir. No tothom pot fer recerca, no tothom pot fer docència, i en canvi, tothom hauria de fer assistència.      

En fi, cal desitjar-li èxit al Conseller en aquest esforç per racionalitzar l’assistència sanitària  a tot Catalunya. No tothom ho pot fer tot; és absolutament cert. Serà difícil aconseguir-ho: són molts interessos particulars a vèncer...masses!

dimarts, 25 de gener del 2011

Estalviar en personal: aquest és un bon camí Sr. Conseller



És ben sabut en el mon empresarial que el més car que hi ha en una organització és un lloc de treball. Decidir la creació d’un lloc de treball és avui en dia un acte que moltes empreses es pensen una vegada i un altre abans no la prenen, si és que la prenen. A vegades fins i tot es prefereix recórrer a serveis externs per tal de no encarir el cost de la plantilla pròpia. 

Per això normalment abans de crear un lloc de treball, moltes organitzacions revisen la seva estructura de plantilla, analitzant el balanç entre l’aportació d’un treballador al producte col·lectiu de l’empresa i el seu cost real. Com a conseqüència d’aquest anàlisi, una organització seriosa es plantejarà eliminar de la seva estructura els treballadors que no aportin res, o molt poc, al bé comú que representa l’empresa.

És per això que estic molt d’acord amb el Conseller Ruiz, quan aquest manifesta als mitjans que vol reduir els alts càrrecs als hospitals, al Departament de Salut i al Servei Català de la Salut. Explica el Conseller que hi han hospitals que tenen un conseller delegat, un gerent, adjunts a gerència, directors assistencials, etc. És evident que el Conseller té tota la raó. No té cap sentit que una organització hospitalària tingui tota aquesta estructura directiva, ni que la situació econòmica ho permetés.

En el seu raonament, el Conseller no parla ni de l’ICS ni de l’Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut, ni de les empreses públiques. Cal parar-hi un moment d’atenció. Per exemple, en l’Agència hi té un conseller delegat i un gerent, i això no és un hospital, i a les empreses públiques hi té uns consells d'administració, amb alguns personatges que Déu ni do.


Tampoc parla de les delegacions territorials de Serveil Català de la Salut, o dels Serveis Territorials de l'ICS, alguns dels quals han adquirit unes dimensions pel que fa a la gent que hi treballa, absolutament descomunals...perdó...he dit que hi treballa...hauria de dir que hi cobra.

Vull dir que la revisió de l’eficiència del personal al servei de l’Administració Pública en el Departament de Salut, ha de ser una revisió de 360 graus, a tots els estaments i a tots els recons de cada estament, per tenir la certesa que tots els que hi són, és necessari que hi siguin. Toca doncs fer neteja, i eliminar tots aquells llocs de treball que aporten o molt poc o res a la sanitat del  nostre país.

Comparteixo plenament la proposta de no substituir les baixes del personal sempre que la qualitat de l’assistència no se’n vegi perjudicada. Això, en tots els llocs de treball no assistencials no ha de tenir cap mena de problema, i en els assistencials caldrà analitzar cas per cas i deixar-ho al criteri dels responsables de cada unitat, sempre que aquests exerceixin aquesta responsabilitat amb rigor i serietat.

Haig de discrepar amb el Conseller amb una qüestió: ell diu que no enviaran a ningú a l’atur. Això fa pensar que la intenció del Sr. Conseller és situar a tots aquests treballadors sobrants en altres àmbits diferents als que estan ara.  Com a ciutadà d’aquest país reclamo que envií a l’atur a tots aquells que estiguin ocupant un lloc de treball que no sigui estrictament necessari. Vull suposar que en aquest cas ell ha pretès dir allò “políticament correcte”. Jo prefereixo que faci allò que toca fer en funció de la situació del país, tant si és políticament correcte com si no ho és. El que em toca exigir com a ciutadà és eficiència, i un ús ètic d’uns recursos econòmics escassos que no podem malbaratar pagant llocs de treball que no serveixen per a res.



La sanitat privada, factor d'estalvi per la sanitat pública?




L’Honorable Conseller està en fase creativa. Suposo que preocupat per la situació de les finances públiques, no para d’imaginar solucions que li permetin amb menys diners, donar tots els serveis que siguin possibles respectant les limitacions del pressupost.

Avui ens parla de potenciar la sanitat privada, aconseguint que aquesta desgravi en la declaració de l’IRPF de aquelles persones que en subscriguin una pòlissa en el mercat de mútues i asseguradores.

L’argument, no per antic deixa de ser interessant en els temps que estem vivint. És evident que la doble cobertura (pública i privada) ha de permetre que molts beneficiaris de la pública no utilitzin els serveis sanitaris públics si tenen una pòlissa amb una mútua o asseguradora privada i això vol dir que es puguin dedicar més diners públics a aquells que no tenen l’assegurança privada i només poden acudir a la sanitat pública

Fins aquí, tot correcte. Diguem però, que fa uns anys, les quotes de mútues i assegurances de salut privades ja desgravaven de l’IRPF. I que va succeir? Doncs els efectes varen ser que la doble cobertura a Catalunya va pujar un 2% aproximadament, de manera que si sense desgravar, està entre el 22 i el 25% dels ciutadans, desgravant puja fins el 26% a tot estirar. Aquesta és la realitat.

De manera que cal avisar al Sr. Conseller que en el millor els cassos obtindrà un estalvi d’aquesta magnitud (2%) que no és desdenyable.  Aquest estalvi caldrà contraposar-lo amb el descens de la recaptació per IRPF, i veure la diferència entre les dues xifres quin estalvi real representa.

Tanmateix hi ha un perill que caldrà vigilar: avui, algunes mútues i companyies d’assegurança de salut, fan pràctiques abusives. M’explico: o bé apliquen el bonus/malus per penalitzar l’ús  abusiu que ells consideren de les pòlisses, o bé senzillament apugen notablement les tarifes als majors de determinada edat (65 o 70 anys) , doncs consideren   que a partir d’aquestes edats consumeixen  en excés els serveis sanitaris que ofereixen.

Que jo sàpiga, tant el negoci de les mútues com el de les asseguradores és un negoci a risc. Per tant les dues pràctiques descrites en el paràgraf anterior haurien d’estar estrictament prohibides. Si tenen una cartera de mutualistes o assegurats molt consumidora, vol dir que l’edat mitjana de la cartera és elevada. En lloc d’incrementar tarifes, el que han de fer és rejovenir la cartera, incorporant a les seves pòlisses gent jove, que no consumeix salut excessivament, i aporta quotes. La llei no hauria de permetre que es modifiquessin els preus tal com  passa ara.

Però a més hi ha un altre problema: hi han asseguradores que quan un dels seus assegurats  té un problema greu de salut (transplantaments d’òrgans,  tractaments costosos, intervencions de risc, etc.), intenten que l’assegurat faci ús de la seva cobertura pública per que sigui la sanitat pública qui acabi fent-se càrrec de l’atenció d’aquests malalts.  Caldria doncs vetllar per que aquestes pràctiques tampoc es poguessin dur a terme.

Encara podríem esmentar un altre pràctica èticament rebutjable: en ocasions, s’aprofita la privada per saltar-se llistes d’espera, i una vegada operat s’intenta retornar a la pública, o també, quan les companyies privades no cobreixen les pròtesis, s’intenta que sigui la pública qui acabi pagant la pròtesi. Tot un seguit de pràctiques poc ètiques que es fan amb el consentiment d’algunes d’aquestes companyies

Dit això i fetes aquestes observacions, no em sembla malament que la sanitat privada absorbeixi una part de la demanda de salut de la nostra població. Cal això si respectar un criteri bàsic per fer compatible la sanitat pública i la privada: Qui entri per  un procés a la sanitat pública, ha de sortir-ne per la pública, i qui hi entri per la privada, ha de sortir-ne per la privada. Els encreuaments entre tots dos tipus de cobertura ha d’estar absolutament prohibit i en el seu cas, fortament penalitzat.


www.rbaestudisiprojectes.cat

dilluns, 24 de gener del 2011

No anem bé, Sr. Conseller

Avui, en unes declaracions que publica La Vanguardia digital el nou Conseller de Salut, el Sr. Boi Ruiz explica que vol aconseguir en un termini no més llarg de dos anys un major poder de resolució als ambulatoris per tal d'evitar que molts malalts acudeixin als centres hospitalaris del país.

Aquesta és la seva mesura estrella per poder respectar el pressupost restrictiu que ens anuncia per aquest any i pel vinent. L'acompanya amb altres mesures com no cobrir les vacants que per jubilacions es produeixin a les plantilles, i obre una possibilitat a un tema del qual en parla poc: no tots els hospitals podran fer de tot.  

Convindria recordar-li a l'Honorable Boi Ruiz, que aquesta voluntat d’augmentar la capacitat resolutiva dels ambulatoris està sobre la taula des dels temps del Conseller Trias. Des de les hores, han passat per la conselleria altres 3 consellers, i tots ells s'han plantejat aquest objectiu com a fonamental. I tot i que efectivament la majoria d'equips d'atenció primària del país han incrementat el seu poder de resolució, el problema subsisteix: les urgències i les consultes externes de tots els hospitals de Catalunya estan saturades.  I cal dir a més que aquest increment de resolució dels equips d'atenció primària ha vingut acompanyat per un increment paral·lel de despesa farmacèutica i en menor mesura de material sanitari. 

Cal preguntar-se perquè  no s'acaba d'aconseguir  aquest objectiu, tal com succeeix en altres països com ara Suècia, on les urgències hospitalàries mai estan col·lapsades. La raó és ben senzilla: es tracta d'un problema  cultural.

La cultura del sistema sanitari a casa nostra fa que la majoria d'usuaris, quan tenen un problema de salut el primer que fan és intentar acudir a un hospital. A urgències de l'hospital, haurà d'esperar 5 o 6 hores en el pitjor dels cassos, però sortirà diagnosticat i amb una idea clara de que ha de fer. També sortirà amb una cita per l’especialista. Per contra, si aquest mateix malalt té l'ocurrència d'anar al seu cap, es trobarà que per una visita d'urgències li fan demanar hora.  Segurament aconseguirà que el vegin a la setmana següent: li demanaran un seguit de proves diagnòstiques, probablement una analítica i unes plaques o una ecografia o qualsevol altre prova. Per fer-se l'extracció per l'analítica, haurà de tornar un altre dia, i per les proves diagnòstiques, per la majoria d’elles haurà d'anar a l'hospital a que els hi facin. Finalment haurà de tornar a veure al seu metge de medicina general que l'enviarà a un especialista. Amb sort, al cap de 3 mesos estarà diagnosticat i amb el tractament adequat. A l'hospital tot això s'hauria aconseguit amb 5 hores d'espera.   

Per tant   la gent ho té molt clar: que els consellers i altres alts  directius vagin fent declaracions que ells aniran a urgències dels hospitals. És lògic: la gent, pel general i encara que a vegades ho faci de manera inconscient, actua amb criteris d’eficiència 

Però la cultura del sistema està influïda a més per altres factors : els propis metges de família dels centres d'atenció primària, estructuren el seu treball de manera que cada dia veuen com a màxim un determinat nombre de malalts. Cada dia dediquen molt poc temps a les visites espontànies; les visites als domicilis les deixen pel 061,  de la jornada laboral de 6 hores menys del 70% es dedica a l'atenció directa dels malalts, els dissabtes i diumenges no treballen, ni ells ni el personal d'infermeria, etc., etc. Creu el Sr. Conseller que amb aquest panorama la gent anirà als ambulatoris només per que ell ho digui? No, no hi aniran, per que a més els centres d'atenció primària tampoc disposen dels equipaments necessaris per poder diagnosticar al malalt amb garanties.

Dit això vull deixar clar que la mesura és bona; que el diagnòstic que el Sr. Conseller fa és correcte, però malauradament això no es canvia en dos anys: Ni en cinc! i menys amb una conjuntura econòmica que no ajudarà gens a poder equipar convenientment tots els ambulatoris i dotar-los de tots els mitjans que els hi cal  per poder substituir als hospitals en aquestes tasques. Tampoc podrà ampliar les plantilles per poder cobrir dissabtes, diumenges i festius d’entre setmana. Per tant, acceptant que la mesura és bona, està molt clar que avui per avui és inaplicable. Però això, el Sr. Boi Ruiz ja ho hauria de saber...

Vagi pensant amb altres mesures per controlar la despesa, aquesta, no la podrà aplicar.  


www.rbaestudisiprojectes.cat

diumenge, 23 de gener del 2011

El dèficit de la Generalitat: quina és la raó?


En la nota publicada anteriorment, deia que aquest any 2011 caldria reduir els pressupostos de la Generalitat en un 10%, respecte al pressupost de l’any passat segons ens anuncien repetidament des del Govern de Catalunya.

Molta gent pensarà que aquesta situació és deguda  a la crisi, aquella que quan va començar a treure el cap a casa nostra el PSOE va negar en primera instància, i després, mesos més tard, la va justificar en el context de la crisi dels mercats internacionals.

Segur que la crisi que estem patint té un origen extern a l’Estat i està molt relacionada amb el que ha succeït al mon aquests darrers 4 anys: les hipoteques subprime, les recances dels bancs a cedir diners a altres entitats financeres per por a que no els hi puguin tornar, la manca de liquidat de les empreses al no circular el diner, etc., etc. En el cas espanyol (i català) cal afegir a tot això que els bancs i caixes en lloc de tenir diners líquids, el que tenen són pisos acabats i a mig fer en gran quantitat, per que les immobiliàries d’aquest país no han pogut tornar als bancs tots els diners que en forma d’hipoteques els bancs i caixes els havien prestat, i el que han fet ha estat pagar en espècies, és a dir, pagar amb pisos. A banda d’això cal afegir-hi, que per finançar els pisos que després no s’han venut, inicialment aquests es valoraven per sobre del seu cost. Ara, amb la crisi immobiliària,  aquests habitatges valen menys. Per tant allò que varen hipotecar en 100, ara només val 70 (i amb sort...) 

Tenim doncs una crisi molt més intensa que la que estan patint altres països europeus. A Alemanya per exemple, els efectes de la crisi han estat molt menys negatius que a casa nostra, fins el punt que el govern Alemany s’està plantejant la possibilitat de contractar joves espanyols amb formació universitària, per compensar el dèficit que tenen de gent jove i ben formada. A Alemanya volen contractar gent i aquí ens estem plantejant a quants joves deixarem a l’atur aquest any per poder quadrar el pressupost.      

Perquè ha succeït tot això? Doncs fonamentalment per dues raons:

-      -  La primera molt evident, atès que el PIB Alemany és basa molt clarament en l’economia productiva,     mentre que a casa nostra és l’economia especulativa al que impera. Fins i tot a Catalunya s’ha imposat allò tan espanyol de la “cultura del pelotazo”
-       - La segona, més localitzada a Catalunya, està molt directament lligada als gestors que en aquests últims 4 anys han dirigit el país des de la Generalitat. Cal reduir el pressupost per que el dèficit acumulat aquests últims anys no deixa cap altre alternativa, si no es vol portar el país a la fallida.

Mentre escric aquestes notes em venen al cap els comentaris que vaig sentir i llegir a molts mitjans de comunicació catalans a la tardor de l’any 2006: “tranquils...que en José Montilla és molt bon gestor...ho ha demostrat sobradament a Cornellà...ja veureu que bé ho farà...”

Doncs menys mal, no troben?    

www.rbaestudisiprojectes.cat

divendres, 21 de gener del 2011

El govern dels millors


Aquests dies s'està acabant de configurar el govern de Catalunya en els nivells de direccions generals, una vegada els càrrecs de jerarquia superior ja han estat nomenats. Se'ns havia dit durant la campanya electoral que el nostre seria un govern format per les persones més preparades per facilitar la consolidació d'un govern fort, capaç de treure al país de la profunda crisi en que estem immersos.

La veritat és que segurament alguns podríem opinar sobre la idoneïtat de alguna de les persones que aquests dies han anat apareixen als mitjans com a escollits per tal o qual càrrec en el Departament de Salut. Tanmateix crec que seria força agosarat, i sobre tot poc objectiu començar a criticar aquest o aquell nomenament. Cert és, que algunes de les persones escollides, en etapes anteriors no s'havien distingit precisament pels seus resultats o la seva eficiència, però crec que cal donar un marge prudencial de temps abans de començar a avaluar si tenim, o no tenim, en el Departament de Salut un govern dels millors.  Deixin-me dir, malgrat tot, que m'ha sorprès d'entrada, que no s'hagi aprofitat l'ocasió per aprimar el Departament de Salut d'algun càrrec, la necessitat del qual no és gens evident. Hi ha algun càrrec a l'organigrama creat en l'època del tripartit, que no tenia raó de ser llavors, i que tampoc la té ara. I segurament ara la té encara menys, atès que en aquell moment es va crear  per assegurar els equilibris polítics en el sí del tripartit, i en teoria ara ni tan sols això  justificaria l’existència d'aquest alt càrrec.  Ens havien assegurat l'aprimament dels alts càrrecs, cosa que s'ha fet a alguns Departaments del govern, però no a Salut   

És força evident que en aquest Departament de Salut ens cal que les persones que hagin d'assumir les més altes responsabilitats siguin necessàriament els millors.  Ho han de ser per que ens ve una època de retallades pressupostàries (es parla d'un 10% respecte del pressupost de l'any 2010), que només es podran assumir si es fa una reestructuració a fons dels serveis de salut públics a Catalunya, tant pel que fa a cartera de serveis com a proximitat dels serveis als ciutadans. 

Pel moment doncs marge de confiança als nous càrrecs, però aquest marge de confiança no pot ser etern. Aplicarem allò dels 100 dies que ens portarà aproximadament a Setmana Santa, passada la qual començarem a ser implacables amb tot allò que no es faci d’acord al que la realitat econòmica del país exigeix, i la responsabilitat del govern ha de garantir: l’ús eficient dels recursos escassos posats a disposició dels sistema de salut a Catalunya.

En propers comentaris analitzaré algunes  de les mesures de racionalització dels serveis de salut a Catalunya


www.rbaestudisiprojectes.cat