divendres, 28 de juliol de 2017

Nou gerent a la Corporació de Salut del Maresme i La Selva (la “Corpo”)




 



Al procés de selecció per cobrir la plaça que deixarà vacant Núria Constans, sembla que si han presentat 200 currículums.



La persona escollida ha estat el Sr. Iñaki Garcia Bernis, amb una àmplia experiència en el sector sanitari català. 





Com és sabut fa tan sols dos mesos mal comptats, Núria Constans, llavors  gerent de la “Corpo”, va decidir que havia arribat l’hora de deixar el càrrec. La Dra. Constans va tenir l’elegància de no explicar en veu alta els motius que la van portar a prendre aquella decisió però les persones del seu entorn, i bona part del sector sanitari sabien sobradament que la Dra. Constans havia estat objecte d’un tracte pot ètic per part d’algun dels seus col·laboradors immediats. Va ser ben ve allò de fer-li la rosca al davant, i criticar-la al darrere sembrant un ambient contrari a la feina del gerent. Malauradament aquesta és una manera d’actuar prou estesa entre nosaltres i no només en el sector sanitari. Els “trepes” són una col·lectiu ben identificat en el món laboral. Fan la pilota al seu superior, i per guanyar-se la seva confiança donen la sensació de ser molt resolutius. El resultat final és que acaben “fent el llit” a aquell que no ha estat prou hàbil a l’hora d’identificar a aquesta mena de personatges. N’hi ha més del que ens pot semblar, i malauradament en conec i n’he patit uns quants.  


Amb aquests antecedents, en el sector preocupava el procés de selecció del nou gerent; només hauria faltat que algun d’aquells que havien contribuït a soscavar el prestigi de la Dra. Constans haguessin vist premiada la seva actuació deshonesta aconseguint que se’l triés per esdevenir el nou gerent. Pel que ha transcendit, al procés de selecció s’hi varen presentar 200 candidatures, i entre elles finalment es va escollir al Sr. Iñaki Garcia Bernis, amb un currículum molt adequat a les responsabilitats que haurà d’assumir a partir de l’1 de setembre proper, data de la seva incorporació formal a la “Corpo”. Val a dir que afortunadament, a la presidència de la “Corpo” hi ha el professor Albert Fernández Terricabras del departament d’Economia de l’IESE, que ha imposat una tria estrictament professional, per trobar el millor candidat.


Iñaki Garcia és llicenciat en Ciències Econòmiques i Administració d’Empreses, i compta amb una gran experiència professional, part de la qual l’ha adquirit en el sector sanitari en el que ha transitat entre altres organitzacions per l’Hospital General de Catalunya, l’Hospital del Sagrat Cor o l’Hospital Clínic de Barcelona. Cal assenyalar que Iñaki Garcia no és metge, i que la decisió de posar-lo al front de la “Corpo” trenca la tendència d’aquesta organització que en els darrers anys ha estat dirigida sempre per un metge. Aquest fet reforça l’actuació de la presidència del Consorci, que sortint del tòpic imperant en els temps que vivim i que diu que “el gerent ha de ser metge” ha optat pel pragmatisme i per l’eficiència de que “el gerent ha de ser gerent”. En el cas de la “Corpo” la formació de metge ha passat de ser una condició “sine qua non” a una condició no excloent i en canvi s’ha valorat el coneixement del sector sanitari, l’experiència en l’àmbit de la gestió, i una formació sòlida en el camp de la gestió.               

Recordem que la Corporació de Salut del Maresme i La Selva és un consorci públic participat pel Servei Català de la Salut, els ajuntaments de Calella i Lloret, i la Fundació Asil Sant Jaume de Blanes. Aquest consorci gestiona un dispositiu assistencial  integrat per els hospitals d’aguts de Calella i Blanes, tres hospitals sociosanitaris a Calella, Lloret i Blanes, tres unitats de rehabilitació (Can Xaubet, Tordera i La Selva Marítima) i sis centres d’atenció primària a Calella, Malgrat de Mar, Palafolls, dos a Lloret, i un últim a Tossa de Mar. En aquests conjunt assistencial hi treballen unes 1.500 persones. 


Els reptes del nou gerent, que podrà comptar durant aquest mes d’agost amb la Dra. Constans per posar-se al dia de la nova realitat que li tocarà gestionar, passen per intentar aconseguir millorar el finançament de la “Corpo” i aprofitar aquest fet, si l’aconsegueix, per preparar un ampli pla de reposició d’equipaments una part dels quals estan ratllant l’obsolescència, i per millorar la dotació de recursos humans en alguna de les unitats que més ho necessitin.  

dimecres, 26 de juliol de 2017

La despesa sanitària a Catalunya



El pes de la despesa sanitària pública a Catalunya en relació al PIB està molt per sota de la majoria de països europeus del nostre entorn.


No es tracta només d’aconseguir més diners procedents d’impostos o taxes finalistes per finançar la sanitat, que també, sinó de distribuir millor els diners del pressupost, de manera que les despeses sanitàries no es vegin limitades per altres despeses públiques. Per aconseguir-ho només cal voluntat política i eficiència en la gestió .



La despesa sanitària a Catalunya, des de la transferència de les competències en matèria de sanitat a la Generalitat de Catalunya de l’any 1981 ha estat per sota de les necessitats. Segurament és cert que el problema neix per una valoració inferior al cost real de tot el conjunt de centres i serveis que es va transferir, però també és cert que posteriorment tampoc s’han posat els elements per poder canviar aquella situació inicial, i a través dels anys, s’han anat produint actualitzacions de aquella xifra en base al creixement (o decreixement en alguns anys) dels pressupostos anuals de l’Estat i de la Generalitat.

Sigui com sigui, la despesa total de la sanitat catalana estaria configurada per la suma de la despesa de totes les administracions públiques catalanes (Generalitat, diputacions  consells comarcals i ajuntaments) més la despesa en salut que fan a Catalunya algunes entitats públiques estatals (MUFACE, ISFAS, MUJEJU, Instituto Social de la Marina mútues d’accidents de treball i malalties professionals), més els diners que els catalans dediquen a la sanitat privada. Veiem algunes dades relatives a la despesa sanitària d’alguns països en relació al PIB corresponents a l’any 2014, segons dades publicades pel Servei Català de la Salut:

Despesa sanitària pública         Despesa sanitària privada          Despesa sanitària total

Alemanya 9,6 %                          Alemanya 1,7 %                             Alemanya 11.0 %

Dinamarca 8,9 %                        Dinamarca 1,7 %                           Dinamarca 10,6 %
França 8,7 %                                França 2,4 %                                  França 11,1 %
USA 8,2 %                                    USA 8,4 %                                      USA 16,6 %
Regne Unit 7,9 %                        Regne Unit 2,0                              Regne Unit 9,9 %
Finlàndia 7,2 %                           Finlàndia 2,3%                              Finlàndia 9,5
Itàlia 6,9 %                                   Itàlia 2,2 %                                     Itàlia 9,1 %
Espanya 6,3 %                             Espanya 2,7 %                               Espanya 9,1 %
Portugal 6,0 %                             Portugal 3,0 %                              Portugal 9,0 %
Catalunya 5,2 %                          Catalunya 2,5 %                            Catalunya 7,7 % 
OCDE 6,5 %                                 OCDE 2,4 %                                   OCDE 9 %
UE 7,5 %                                       UE 2,3 %                                         UE 8,9 %


A la vista d’aquests dades se’n poden treure les següents conclusions:

La despesa sanitària a Catalunya, pel que fa a la sanitat pública està 1,3 punts de PIB per sota de l’OCDE, 2,3 per sota de l’UE, 1,1 per sota d’Espanya i 3,7 punts de PIB per sota de Dinamarca, país en el que sovint ens emmirallem quan diem que Catalunya hauria de ser la Dinamarca del Sud d’Europa, i pel que fa a Finlàndia, que és el model que sembla que li agrada al conseller Comin, Catalunya està per sota en despesa pública i despesa total, i lleugerament per sobre en la despesa en sanitat privada 

Quan observem el quadre relatiu a la sanitat privada, s’observa que Catalunya està pràcticament a l’alçada de l’OCDE i la UE, per sota d’Espanya i per sobre de Dinamarca.

Finalment, quan observem les dades de la despesa sanitària total, Catalunya es troba per sota de totes les referències incloses en els dos paràgrafs anteriors. Per tant sembla lògic afirmar que el gran dèficit de la sanitat catalana en relació als països del nostre entorn es troba en la despesa assignada a la sanitat pública, és a dir de la que depèn dels pressupostos públics. Més pressupost no significa automàticament que el PIB creixi, sinó que per aconseguir-ho cal que aquest increment del pressupost vagi condicionat a fer més activitat i de més valor afegit. Per tant l'eficiència en la gestió dels pressupost és cabdal. I en aquest punt recordo una frase molt encertada de l’exconseller Boi Ruiz quan deia:

Si la despesa sanitària a casa nostra té un pes en el PIB inferior al de la majoria de països del nostre entorn, quina o quines de les altres activitats que composen el PIB té un pes superior al que li correspondria?

Per tant, queda ben clar que l’assignar un major pes en el PIB de la sanitat a casa nostra o a qualsevol país és una qüestió de voluntats polítiques. Són els Parlaments qui aprova els pressupostos que els presenten els governs, per tant són aquests els que tenen la potestat d’incrementar el pes de la sanitat en el PIB; el problema és que paral·lelament han de decidir a quin departament de l’administració li rebaixen els seu finançament, i aquí és quan ve allò de “con la iglesia  hemos topado, amigo Sancho”. Tanmateix també es podria incrementar el pes de la sanitat en el PIB, si mantenint el pressupost sanitari actual el sistema fos més eficient i produís amb el mateixos diners més bens i serveis.