dimarts, 19 de setembre de 2017

A final d’any decau el vigent conveni laboral del SISCAT (i II)


Metges de Catalunya reclama un conveni mèdic propi perquè en la mesa negociadora del conveni general, amb 2 o 3 representants sobre 15, no tenen capacitat per aconseguir que les seves propostes siguin preses en consideració.


El Sindicat ja té una plataforma preparada amb un seguit de propostes que sens dubte contribuirien a millorar el funcionament dels centres sanitaris.



(...Continua de l’entrada anterior)

El Dr. Jordi Cruz explica que per les raons exposades en el paràgraf anterior els metges entenen que la mesa de negociació del conveni no representa amb suficients garanties les seves aspiracions, i per tant, des de fa anys reclamen un conveni específic per al personal facultatiu. Explica a títol d’exemple que en el conveni anterior que ells varen recórrer, no es regulaven aspectes importants de la jornada laboral de metges i metgesses. Aquesta reclamació del tot lògica vista la realitat, inicialment no va ser massa ben rebuda ni per la part patronal ni per la resta de sindicats, però mica en mica, la negociació dels diferents convenis ha posat en evidència que no es pot pretendre organitzar el funcionament dels hospitals i resta de dispositius sanitaris sense comptar amb el criteri dels metges. En aquests moments el conveni mèdic, per ell mateix encara sembla una mica lluny, però pels diferents comentaris que es van sentint sembla que no seria descabellat una solució intermèdia que satisfés a totes les parts.

Sembla que el departament de Salut veuria amb bons ulls que una taula annexa a la mesa de negociació del conveni, integrada per la representació de les patronals i el sindicat mèdic pogués discutir la plataforma presentada pel sindicat i una vegada assolits determinats acords, aquests passessin directament a la mesa general, sense que aquesta els pogués modificar. En aquest sentit el Dr. Jordi Cruz es mostra molt esperançat amb una reunió a tres bandes prevista per el mes vinent, entre la patronal, el sindicat mèdic, i el departament de Salut, per veure si per la negociació d’aquest nou conveni, aquesta alternativa es pot desbloquejar. En opinió del Dr. Cruz cal que el CatSalut hi sigui present perquè no té cap sentit endegar una negociació si qui ha d’acabar pagant no s’assenta a la taula de negociació.  

El Dr. Cruz informa que ja tenen elaborada una llista de qüestions a incloure en aquest possible conveni. La plataforma és àmplia i abasta molts àmbits que molts d’ells fins ara mai s’havien pogut integrar a un conveni; inclou temes com l’estabilitat laboral i contra la precarietat de la professió mèdica, la regulació de la jornada, els descansos, l’atenció continuada, els horaris lliscants que sembla que cada dia s’imposaran més, la regulació de les guàrdies localitzades, edats límit per fer guàrdies atenent a la feminització de la professió mèdica, recuperació del poder adquisitiu dels metges, la conciliació de la vida laboral i familiar, les noves situacions derivades de la feminització de la professió, la regulació de la docència i la recerca, el reconeixement del temps no assistencial que ja està reconegut a l’ICS, etc. La plataforma també contempla qüestions de la gestió clínica en la que els metges volen entrar amb més força que fins ara, i en aquest sentit voldrien que a través de la Junta Facultativa poguessin participar en les decisions estratègiques dels centres, en el nomenament dels directors assistencials i mèdics, gestionar la carrera professional avaluant amb rigor als professionals mèdics. També voldrien poder gestionar les seves agendes per prioritzar als malalts amb criteris mèdics, etc.

Aquesta proposta de conveni també inclou millores per als metges de l’assistència primària. El Dr. Cruz defensa que sent la primària la porta d’entrada al sistema sanitari, les diferències retributives entre els metges de primària (que són també especialistes en medicina familiar i comunitària), i els metges especialistes dels hospitals no haurien d’existir. Cal reconèixer a nivell salarial la importància de l’atenció primària i equiparar als metges independentment de si treballen en un hospital o en un CAP. També voldrien una reducció del nombre de ciutadans que cada metge de primària ha d’atendre, atès que avui hi ha professionals que tenen assignats més de 2000 persones, entre altres qüestions. 


Com es pot veure una sèrie de reivindicacions, algunes de les quals mai han estat tingudes en consideració en els convenis generals que s'han negociat fins avui, la majoria de les quals no són  no econòmiques, i que de ser ateses o acordades, i integrades en un conveni general, contribuirien sens dubte a millorar el funcionament dels centres sanitaris.

diumenge, 17 de setembre de 2017

A final d’any decau el vigent conveni laboral del SISCAT (I)

 

El conveni, que està en fase d'ultra activitat, va ser denunciat per CCOO pressionat per les seves bases, tot i que semblava que estratègicament tant els sindicats com les patronals no ho veien com una prioritat.


És possible que s’acabi acordant prorrogar d’un any més el conveni actual, amb alguna petita modificació, per disposar d’un horitzó polític i pressupostari més concret i estable a l’hora de negociar. No es vol tornar a la situació del 2013 quan va decaure el conveni anterior i els pactes es van haver de dur a terme centre per centre.



El Dr. Jordi Cruz és el president del sindicat
Metges de Catalunya
Com és sabut CCOO va denunciar el 1er. conveni col·lectiu de treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Servei Català de la Salut. Aquest conveni va entrar en període d‘ultra activitat l’1 de gener d’aquest anys2017, i per tant el conveni decaurà a 31 de desembre d’enguany. Donava la sensació que tant per la part patronal com per la part sindical no hi havia excessiva pressa en denunciar el conveni, però finalment va ser el sindicat CCOO qui es va veure obligat a denunciar-lo forçat per les seves bases. Això comportava la obertura immediata de la taula negociadora.

De fet, tant patronals com sindicats saben que negociar ara un conveni, amb la perspectiva d’unes eleccions autonòmiques o constituents a l’horitzó, amb un pressupost per a l’any 2017 que no permet alegries, i una perspectiva política i pressupostària incerta de cara a l’any 2018, no serviria per millorar gaire les expectatives retributives del personal ni altres condicions de treball. Cal recordar que els professionals encara estan patint els efectes de les retallades, amb un pèrdua del seu poder adquisitiu que el sindicat Metges de Catalunya situa al voltant del 25% pel que fa als metges. Uns i altres veurien la pròrroga del conveni actual com un mal menor en espera de que les condicions millorin i l’escenari futur es vagi configurant. Per la seva banda, al CatSalut també li aniria de perles una pròrroga del conveni atès que les seves possibilitats pressupostàries estan més que al límit. Per tant. Si la pròrroga és el que més convé als afectats pel conveni, el més probable és que hi hagi pròrroga.

Sembla que fins avui només hi han hagut contactes bilaterals entre les patronals i els diferents sindicats per separat, però es preveu que a partir de l’octubre s’encetin ja les reunions de la mesa negociadora del conveni i s’està pendent que Treball determini quina ha de ser la representació en la mesa negociadora de cada una de les organitzacions interessades a ser-hi. Per evitar discussions i errors, sembla que els sindicats estan disposats a pactar i presentar al departament de Treball la llista de centres sobre els que s’han de fer els càlculs. 

Amb aquest escenari m’ha semblat interessant conèixer l'opinió del Dr. Jordi Cruz president del Sindicat Metges de Catalunya, amb qui he pogut mantenir una conversa interessant. El Dr. Cruz comença explicant que Metges de Catalunya no pot acceptar la pròrroga del conveni per una raó molt clara: quan aquest conveni es va signar ara fa una mica més de dos anys, els indicat no només no el va voler signar perquè era un conveni dolent per als metges, sinó que a més el va recorre, i ara tenen el recurs en el Tribunal Suprem pendent de sentència. Per tant, si en el seu moment el van recorre davant al justícia, no tindria cap sentit que ara acceptessin de bon grat la seva pròrroga. Tanmateix estan subjectes a la decisió que acabi prenent la mesa negociadora.  

Tot seguit el Dr. Cruz explica els motius pels quals el sindicat fa temps que reclama un conveni mèdic, i que fan referència a la capacitat d’incidència de la seva representativitat en la mesa negociadora del conveni general. Com se sap, la mesa negociadora està constituïda per 30 representants, 15 dels quals corresponen a les organitzacions patronals que es reparteixen d’acord a la seva representativitat en el sector. Igual succeeix amb els sindicats que es reparteixen les altres 15 cadires, també d’acord a la representativitat de cada un d’ells en els centres del SISCAT.

Quan el conveni col·lectiu integrava només als hospitals de la XHUP, la representativitat de Metges de Catalunya els permetia tenir un determinat pes en el si de la mesa negociadora. Ara, quan s’han afegit al conveni els centres sociosanitaris que tenen una menor presència de metges i les empreses públiques del CatSalut, el sindicat ha perdut representativitat en el sector, i això implica que puguin aspirar com a màxim a 3 representants en la mesa, dels 15 reservats als sindicats. Amb aquestes condicions és evident que les dificultats per poder aconseguir que les seves propostes siguin preses en consideració són molt importants. Rarament han aconseguit que alguna de les seves propostes arribés a bon fi. Val a dir que el sindicat, a l’ICS, és el que més representació té, però al SISCAT i com a conseqüència bàsicament de la incorporació dels sociosanitaris, empreses públiques i salut mental al conveni, amb un índex relativament baix de personal mèdic, la seva representativitat se’n ressent molt. 


(Continuarà...)

divendres, 15 de setembre de 2017

La necessària recuperació del poder adquisitiu dels professionals sanitaris


Les revisions salarials percentuals habituals en el sector salut, afavoreixen les injustícies  comportant la mateixa retribució per aquells treballadors que s’esforcen en el compliment de les seves obligacions front a aquells altres que intenten esquivar tant com poden el compliment de la seva feina.

Les revisions salarials haurien d’anar indexades a la productivitat dels treballadors, valorant la seva aportació individual, la seva implicació en l’equip al que està adscrit, i el seu pes en la productivitat global de l’empresa.      



Cada vegada que s’acosten eleccions, l’administració pública es paralitza i el departament de Salut també. És una situació que no és nova i ha passat des de sempre; fonamentalment abans dels períodes electorals tant en clau autonòmica com també a les Corts Generals. En menor mesura és un fenomen que també s’ha donat a les eleccions europees.

Tanmateix aquest proper mes d’octubre estem davant d’una crida a les urnes que no és com les anteriors. Estem davant d’una crida per un Referèndum d’autodeterminació del poble de Catalunya, considerat il·legal per les autoritats espanyoles, i del tot legal per les catalanes. Sigui quin sigui el seu resultat, sembla que després d’aquest referèndum estarem inevitablement davant d’un nou episodi electoral, bé autonòmic o bé constituent. Això comporta un llarg període de temps en el que la maquinaria administrativa estarà pràcticament aturada a Catalunya, i la sanitat catalana té sobre la taula alguns temes urgents que necessiten un abordatge seriós que no es pot allargar en el temps. És per això que en ocasions com aquesta es troba tant a faltar allò dels pressupostos plurianuals que pal·liarien en part les conseqüències de l’aturada administrativa.

Em refereixo a dues qüestions fortament relacionades entre elles que no són les úniques però sí que són d’una gran importància: d’una banda la recuperació dels sous dels professionals de la salut no pot ajornar-se “sine die", i de l’altre cal resoldre amb urgència les injustícies que es deriven d’una política salarial basada en el “cafè para todos”. Veiem el perquè de cada una d’aquestes demandes.

Els professionals sanitaris han estat una peça clau del sistema sanitari català; sense ells la sanitat pública no hauria arribat als nivells d’excel·lència assolits. Durant els llargs 8 anys de la crisi econòmica, aquests professionals, amb la seva entrega, han fet molts esforços per mantenir la qualitat de l’assistència mentre que al mateix temps pagaven les conseqüències de les retallades veien com el seu sou perdia poder adquisitiu, i a sobre havien de treballar més i fins i tot més hores. Aquests professionals necessiten recuperar el seu estatuts econòmic amb urgència. Les autoritats del país no poden mirar a un altre banda amb aquest tema; avui per avui els professionals estan sent els últims a notar l’encara dèbil sortida de la crisi econòmica. La seva abnegació mereix una compensació que no estan rebent, i això és injust. Per altre banda es comencen a percebre símptomes d’esgotament en el col·lectiu, que donen a entendre que si no hi ha una solució en un horitzó més o menys proper se’ls pot acabar la paciència i es pot encetar una època en la que mantenir la pau social sigui força complicat.

El segon tema preocupant del que també n’hem parlat repetidament és el de les revisions salarials. S’ha d’acabar amb les polítiques retributives que no tenen en consideració al productivitat individual, dels equips i col·lectiva. Una revisió salarial determinada per un tant per cent que no té res a veure amb l’aportació de l’individu al bé comú és un a injustícia que fa massa temps que dura. Recordo quan allà per els anys 1982-83, als meus inicis en la gestió hospitalària a l’Hospital de Lleida, parlant un dia amb una infermeria de planta em deia que ella s’esforçava en fer la seva feina tant bé com podia, però estava a punt de tirar la tovallola perquè no entenia com una companya de la mateixa unitat, cobrava el mateix que ella i sempre intentava escapolir-se tant com podia de les seves obligacions que a sobre havia d’assumir ella mateixa. Aquest exemple encara és vàlid avui, 35 anys després. Les DPO són una entelèquia que no resolt per a res el problema, i per tant les injustícies de les retribucions a l’estil del cafè per a tothom  continuen a l’ordre del dia.

Aquest matí he tingut la ocasió d’escoltar una xerrada d’un líder sindical a  nivell estatal, que deia que el futur passa entre altres coses per “un canvi o una reformulació del model productiu” i estic del tot d’acord amb ell; en el que discrepo és que en tota la xerrada no ha citat ni una vegada la paraula productivitat. És evident que ens cal un canvi en el model productiu, també en el sector serveis, però és també molt clar que aquest nou model incorpori un sistema retributiu just, basat en el principi de “qui més aporta més rep”. I això només es pot aconseguir si les revisions salarials passen per l’anàlisi de la productivitat de cada treballador, de l’equip en que treballa, i de com aquests influeixen en la productivitat global de l’empresa.

Ja sé que mesurar amb equitat la productivitat en el sector salut no és una tasca senzilla, però això tampoc pot ser una excusa per continuar negociant convenis en base a tant per cent de salari i en base a una reducció de jornada. Hi ha a Catalunya escoles de negocis, universitats i professionals molt ben preparats per fer estudis d’aproximació a com mesurar la productivitat en el sector sanitari